El govern del PSC a Barcelona és el més minoritari de la història de la capital, on els socialistes havien regnat històricament amb majories solvents. Però amb només 10 dels 41 regidors, l’alcalde Jaume Collboni ha aconseguit, des del minut zero, governar amb comoditat jugant la dificilíssima carta de l’aritmètica variable. Ho va fer el mateix dia de la investidura, el 17 de juny de 2023, recollint la vara d’alcalde amb el suport simultani fins aleshores mai vist del PP i els Comuns, gràcies a un pacte gestat als despatxos de Madrid -amb intervenció del PSC- per fulminar un alcalde obertament independentista a la capital del país. Ho ha fet també amb l’aprovació de dues ordenances fiscals amb el sí de les formacions d’esquerres, una normativa clarament ideològica que li permet exhibir el perfil més a l’esquerra del PSC, per exemple, amb l’acord amb ERC per encarir al màxim la taxa turística.
I ara, ha aconseguit desencallar la modificació d’una ordenança de civisme que el mateix PSC va impulsar ara fa vint anys, i ho fa amb els vots tant de Junts com d’ERC. El resultat és una normativa amb un ADN força més conservador que progressista. I curiosament, s’aprovarà al ple del 19 de desembre amb el no de Barcelona en Comú i probablement també el no PP, socis d’investidura de Collboni. Això sí, amb arguments oposats. Per als populars, el text final de la norma és “esbiaixat i té llacunes” i és “una amnistia encoberta a l’incivisme”. I per a Barcelona en Comú, Collboni “ha caigut en la trampa de la dreta”, assenyala “els més vulnerables” i endureix les sancions.
L’ordenança, fotografia política com va vint anys
La votació que guanyarà al plenari l’alcalde Jaume Collboni és molt significativa políticament. Certifica la seva habilitat política per arrossegar al seu terreny de joc dos partits de l’oposició que, de fet, havien de governar plegats el 2023 si no fos pel front espanyolista que va entronitzar el líder del PSC. L’aritmètica variable dibuixa un alcalde, i candidat el 2027, amb capacitat de bastir grans acords de mandat a banda i banda, de sostenir unes ordenances fiscals amb una marca clarament d’esquerres, i alhora, una ordenança cívica de tall molt més conservador.
Una aritmètica variable que també va servir-li fa vint anys a un altre alcalde socialista, Joan Clos. La primera Ordenança de Civisme de Barcelona va ser aprovada formalment l’any 2005 amb l’objectiu de regular la convivència i els usos de l’espai públic a la ciutat. El seu nom oficial era Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona. Aquesta normativa buscava convertir l’espai públic en un lloc de civisme i respecte, protegint drets però també establint deures i sancions per conductes incíviques com ara soroll, brutícia, consum de begudes alcohòliques a la via pública, ocupacions indegudes o venda ambulant il·legal. Aquell govern municipal va tenir el suport d’ERC i CiU, mentre que el PP es va abstenir i ICV–EUiA hi va votar en contra, tot i que era soci de govern del PSC.
La prostitució al carrer, l’única gran modificació
L’única gran modificació de l’ordenança va tenir lloc sota el mandat de Xavier Trias (CiU), que va ser alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015. L’any 2012 es va aprovar una modificació de l’ordenança que prohibia la prostitució al carrer sense avís previ i sancionava tant les prostitutes com els clients amb multes directes, eliminant a la pràctica el sistema d’avís previ que existia fins aleshores. Això va generar un debat intens, perquè moltes de les sancions posades inicialment van recaure sobre persones prostituïdes i no sobre els clients. Aquella modificació de 2012 va comptar amb el vot a favor del PP i CiU, mentre que la resta de grups hi van votar en contra. La modificació, aprovada amb 23 regidors (14 de CiU i 9 del PP) i va ser fortament criticada per part dels grups d’esquerres i associacions de defensa dels drets de les treballadores sexuals.
Durant els mandats d’Ada Colau i Barcelona en Comú, l’executiu va intentar modificar i flexibilitzar parts de l’ordenança perquè no “criminalitzés” la pobresa o conductes minoritàries, inclòs l’enfocament sobre prostitutes i persones sense llar. Va proposar rebaixar multes o ajustar criteris sancionadors per fer la norma menys punitiva. Però no van aconseguir aprovar aquestes reformes al ple per falta d’acord amb la resta de grups polítics del consistori.
El primer gran pacte entre Junts i PSC
Sigui com sigui, aquesta reforma de l’ordenança de civisme significa el primer gran pacte entre Junts i el PSC des que Xavier Trias va deixar l’acta de regidor i va posar en mans de Jordi Martí Galbis la direcció del grup municipal. Amb Trias al capdavant, el partit guanyador de les eleccions havia mantingut converses amb el PSC per a una hipotètica incorporació a l’executiu -si bé Junts mai va voler oficialitzar aquesta possibilitat-, però Collboni no ha comptat amb els vots favorables els regidors independentistes ni en pressupostos ni en ordenances fiscals. I si bé tots dos partits han arribat a acords en plens de districtes i en plenaris municipals, no ha estat fins ara que s’ha visualitzat un gran acord -no exempt de discrepàncies internes dins del grup del partit del president Puigdemont- en una matèria amb tanta càrrega ideològica com ho és l’ordenança de civisme. Un acord amb el PSC que ha liderat el mateix Martí Galbis, i que arriba en plena turbulència interna del partit per decidir qui serà cap de llista el 2027 i disputarà l’alcaldia a Jaume Collboni.
Pel que fa a ERC, aquest moviment els permet exhibir que els republicans no es tanquen en un bloc d’esquerres clàssic i que poden negociar des de la centralitat, aprofitant el fet que Barcelona és ara un espai de geometria variable. La peça que pot decantar majories, encara que sigui el grup municipal de menys pes en la negociació. Amb aquest sí, l’ERC d’Elisenda Alamany torna a situar-se al mapa en una de les carpetes més sensibles de la ciutat, alhora que demostra capacitat per condicionar Collboni en un mandat on el PSC tenia opcions de fer majoria amb Junts sense comptar amb els republicans. Ara bé, hi ha perills: quedar diluïts entre dos blocs, PSC i Junts, i no treure cap rèdit polític.
