La nit del 28 de maig de 2023 difícilment es podia preveure que la ja exalcaldessa de Barcelona Ada Colau, tercera força política a la ciutat i amb sorpasso inclòs del PSC, acabaria tenint un rol protagonista tant en la política barcelonina -els Comuns van acabar investint Jaume Collboni amb una estranya aliança que inclou el PP, però paradoxalment Colau ha estat el gran obstacle perquè el PSC formalitzés un tripartit i s’estabilitzés amb majoria absoluta- com en la catalana, i de retruc, en l’espanyola. En només deu dies, el partit que lidera, de facto tant a Barcelona com a Catalunya, ha tombat amb el seu vot en contra els pressupostos de la Generalitat i ha empès el govern de Pere Aragonès a la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament. Tres hores després, l’efecte dòmino a Madrid amb Pedro Sánchez anunciant una pròrroga dels pressupostos del 2023 per evitar que ERC els fes pagar a l’Estat la decisió dels Comuns a Catalunya. I aquest divendres tombarà els pressupostos de Barcelona, també avalats només pel PSC i ERC, i abocarà l’alcalde a una qüestió de confiança. Sacsejada forta als tres taulers de joc polítics, ara més interconnectats que mai.
El TOT Barcelona ha demanat a politòlegs com interpreten aquesta estratègia de confrontació i quins resultats electorals podria donar, tenint en compte que els diputats i diputades dels Comuns -la fórmula En Comú-Podem sembla esgotada si la coalició, com va passar a Madrid després de les eleccions amb Sumar i Podemos, es trenca- podrien ser decisius per als interessos del partit de qui han estat socis històrics, el PSC.
Estratègia estudiada o en calent?
Sigui com sigui, els Comuns van al 12M amb una aposta al tot o res. O blanc o negre. O sumen més suports o s’aïllen i es residualitzen. I amb quins criteris s’ha pogut prendre la decisió de prendre un perfil tan marcat? A parer Toni Rodon, politòleg, professor a la Universitat Pompeu Fabra i expert en participació política, hi ha dos elements clau: “Entenc que hauran estudiat bé per on poden créixer electoralment. Jo diria que han valorat el fet que ara el PSC és el gran partit de centredreta i poden recollir vot d’esquerres del PSC, i també fan frontera social amb ERC i la CUP”. Però Rodon també alerta que els Comuns han abanderat una icona, el Hard Rock, que no compleix els criteris necessaris per disparar els suports a un partit: “Els electors premien una decisió radical sempre que allò que es rebutja o s’abandera estructuri el seu vot -en el cas dels Comuns, per exemple, seria l’habitatge-, i no és el cas del Hard Rock perquè ells tenen un vot bàsicament metropolità. I l’altra clau per mobilitzar electors nous és que sigui una qüestió rellevant per al conjunt de la societat, com podria ser la reducció de partides per a ensenyament o salut. I el Hard Rock tampoc ho és”, argumenta el politòleg.
I el segon factor que a parer del politòleg de la UPF cal valorar per entendre per què els Comuns han votat en contra dels pressupostos sabent que les eleccions avançades eren un escenari probable és l’humà, en concret, en les relacions amb ERC: “ERC i els Comuns competeixen en electors, i si bé és cert que Jéssica Albiach i Pere Aragonès tenen una relació cordial, en el cas d’Ada Colau la relació amb el president no és ni de bon tros una bassa d’oli. Pesa molt que Colau es quedés amb l’alcaldia de Barcelona el 2019 amb un pacte amb Valls, quan Ernest Maragall havia guanyat les eleccions, i el segon episodi a Barcelona el 2023. A més, ERC va fitxar de consellera Gemma Ubasart, que era dels Comuns. Tot això ha anat erosionant fortament la confiança entre ERC i els Comuns, i més encara amb ERC rubricant un acord a Barcelona amb el PSC i Ada Colau fora de joc”, de talla Rodon.
En una línia semblant es pronuncia en Gabriel Colomé, politòleg exdirector del CEO i ara senador socialista, que apunta que el Hard Rock “no cohesiona el seu electorat, eminentment metropolità” i, en canvi, “el fet d’haver tombat tres pressupostos els pot passar factura, sobretot perquè la taxa de fidelització del vot dels Comuns és molt baixa”. Tot plegat, afegeix Colomé, “sumat a la volatilitat i l’alta fragmentació del vot d’esquerres”, pot situar el partit d’Ada Colau “en la marginalitat si no és una força necessària per sumar majories”. L’exdirector del CEO també apunta que els Comuns “podrien enviar una part dels seus votants cabrejats a l’abstenció, i aquí aniria a pescar Podem -pendents d’anar en coalició amb ERC-, però també és cert que fan frontera amb moltes formacions. En tot cas, ho sabrem el 12M”, conclou.
Pau Vall, investigador postdoctoral a la Universidad Carlos III de Madrid, afegeix un altre factor que explicaria la decisió dels Comuns de confrontar obertament amb els seus exsocis. “Busquen fer evident que el PSC els necessita a tot arreu, i, per altra banda, no tenien cap incentiu per aprovar els pressupostos d’ERC a la Generalitat, perquè no entrarien al govern. I si a l’Ajuntament collen més el PSC tombant-li els pressupostos, pensen que podrien forçar Collboni a repartir poder, si bé ara mateix l’alcalde no té cap incentiu per fer-ho. Els Comuns aposten per tenir fotografies que demostrin que són necessaris per als interessos del PSC, i si al Parlament Salvador Illa els necessita, ja posaran preu, a l’Ajuntament de Barcelona i potser també a Palau”, argumenta Vall. A més, afegeix el factor enquestes: “Saben que les enquestes apunten a una suma dèbil de l’independentisme, de manera que hi pot haver majoria alternativa, i els Comuns serien clau”, avisa.
Per altra banda, l’investigador de la Universitat Carlos III afegeix un tret de l’estratègia dels Comuns que cal tenir en compte: “Amb el Hard Rock han buscat marcar l’agenda política i que el debat sigui esquerra-dreta i evitar que es parli d’altres temes que no els beneficien, com per exemple, el retorn de Puigdemont i l’amnistia. Posen el focus en el model de país des del punt de vista social per mirar de pilotar l’agenda. Però serà realment complicat que ho aconsegueixin i poden quedar totalment fora de joc”, alerta en Pau Vall.
També Gabriel Colomé apunta al factor humà per analitzar el canvi d’estratègia dels Comuns: “Ada Colau és com Lluís XIV –L’État, c’est moi-, el partit soc jo, i mentre governava, aplicava criteris de partit de govern, i quan no governa, aplica el tribunus plebis, parlar en nom dels pobres sabent que no guanyarà, i conscient també que sense ella possiblement el partit no existiria. Això li permet prendre decisions molt personals, encara que sembli que són col·legiades”.
Més guerra personal amb Collboni que diners
I en tot plegat, què guanya i què perd l’exalcaldessa en aquesta estratègia de confrontació amb els seus exsocis, que poden deixar Barcelona en Comú definitivament tocada si el 12M no dona fruits i el PSC no els necessita per arribar a la Generalitat? Els tres experts consultats coincideixen a assenyalar que cal tenir en compte el factor humà per entendre per què Colau hauria decidit fer un gir radical en l’estratègia del partit. Un gir que en tot cas té la garantia personal que, com a cap del grup municipal de Barcelona en Comú, té la mateixa remuneració econòmica que tindria com a primera tinenta d’alcalde de Collboni. Per tant, la insistència de fer un “govern progressista” no tindria tant a veure amb qüestions econòmiques com de sensació de fracàs i de guerra personal amb qui va ser el seu número dos i va saltar del vaixell del govern Comuns-PSC per preparar la candidatura que li faria el sorpasso el 28M. “En la decisió dels Comuns, clarament pilotada per Ada Colau encara que s’hagi escenificat de forma col·legiada, ha pesat més la part emocional que no la racional d’anàlisi estratègica. Sense una part del pastís a Barcelona, poder institucional, ella ha decidit fer-ho saltar tot pels aires”, conclou Toni Rodon.
Mantenir la guerra amb Collboni, la garantia d’estabilitat econòmica fins al 2027 i motius familiars -cura dels fills-, explicarien també per què Ada Colau hauria rebutjat tenir responsabilitats polítiques més enllà de la capital, en un executiu a Madrid, representar-lo internacionalment o ser candidata dels Comuns a les eleccions europees del 9 de juny. Com també que ara hagi verbalitzat que no serà cap de llista dels Comuns al Parlament.
2011: ICV feia campanya contra el PSOE
I un apunt final que ens fa retrocedir 13 anys. En termes d’aritmètica electoral, l’espai ideològic dels Comuns, com anteriorment ICV i EUiA, s’havia sumat de forma gairebé automàtica als resultats del PSC per completar majories tant a la Generalitat, amb els dos tripartits, com en ajuntaments metropolitans i als darrers governs de l’Estat. En alguns casos, aquest espai ideològic també ha tancat acords en què hi ha participat una tercera força, ERC. Fins aquest 2024, en què els Comuns han fet un canvi radical d’estratègia i han optat per confrontar amb el partit que fins ara havia estat soci –investidura de Collboni inclosa– i que, de fet, és l’únic amb qui pot bastir pactes de poder. I justament ara que el partit que controla Ada Colau a Barcelona i a Catalunya ha trencat, com a mínim temporalment, amb la via d’aconseguir quota de poder per la via del PSC, al centre de Barcelona sobreviu un cartell electoral de les eleccions espanyoles del 20 de novembre de 2011, en què Joan Coscubiela era el cap de llista de la coalició ICV-EUiA, amb el lema “I a sobre hem de callar? El PP i el PSOE ens arruïnen. Hi tornaràs a confiar?”.
