Any 2007. Primer govern en minoria a l’Ajuntament de Barcelona des de 1979. 18 regidors: 14 del PSC i 4 d’ICV. Punt i a part als governs municipals sense oposició aritmètica. Els ciutadans a les urnes han abocat els executius municipals a una dinàmica de negociacions i acords constants amb partits de l’oposició per sostenir la governabilitat de la ciutat. El cas més il·lustratiu, el de l’alcalde Xavier Trias l’any 2011, amb 14 regidors -i una qüestió de confiança el 2014 per tirar endavant els pressupostos-, va aguantar tot el mandat. I fins avui, els successius governs amb Ada Colau al capdavant, i el PSC durant bona part d’aquests anys, ha estat en minoria. En aquest mandat, però, l’escenari és prou diferent i ha resultat que l’alcalde amb la minoria més històrica, només 10 regidors, ha aconseguit satel·litzar una oposició dividida i deixar-la inactiva.
Però aquest dilluns, després de vuit mesos, hi ha hagut la primera fotografia nítida de l’aposta de Collboni: ERC votarà a favor dels comptes del govern municipal, després d’arrencar diversos compromisos que fan que el pressupost “s’assembli a la Barcelona que vol ERC”, en paraules de la líder republicana, Elisenda Alamany. De fet, és la primera fotografia d’un compromís oficial que es fa el govern municipal amb un partit de l’oposició més enllà de reunions. Encara que ERC no ho ha volgut verbalitzar, el sí als pressupostos, i no només a la tramitació inicial, és la conseqüència d’un més que probable acord de govern per ampliar la minoria a 15 regidors.
Però fem un salt enrere i situem-nos ara el 17 de juny a les 16.00 h, on comença el mètode Collboni. Els Comuns anuncien en un comunicat, després de dies de negar aquesta possibilitat de forma molt taxativa, que votaran a favor de Jaume Collboni amb el PP, i donaran l’alcaldia al PSC per evitar que governi el guanyador de les eleccions, Xavier Trias, que havia tancat un acord amb ERC per sumar 16 regidors i ser proclamat alcalde de forma automàtica si l’oposició no tenia, com semblava, majoria alternativa. El gir argumental atrapa per sorpresa tothom. Es dona per fet que els Comuns i Ada Colau entraran al govern i que el PP haurà fet una operació Valls, 2. De fet, l’endemà mateix l’alcalde anuncia que no canviarà l’estructura gerencial ni l’estructura directiva del ‘sottogoverno’ del PSC i dels Comuns. És a dir, garantirà sous a l’estructura del partit de Colau. Tot plegat, amb unes eleccions espanyoles avançades per al 23 de juliol que es plantegen com un front PSOE-Sumar i altres forces per barrar el pas a un govern de PP i VOX.
Però passen els dies i els Comuns segueixen a l’oposició. L’aliança de l’independentisme, en paral·lel, comença també a fer aigües i tant ERC com Trias per Barcelona comencen a moure fitxa en clau local, amb la prudència, això sí, que demanen les eleccions espanyoles. Però al despatx de l’alcalde es posa el fre de mà fins que no es coneguin els resultats del 23J. El PSC prefereix governar en solitari i posar els fonaments de la casa al seu gust.
Silenci de Collboni i molt moviment a l’oposició
Arriba el 23J i l’aritmètica fa que Junts per Catalunya tingui la clau de la governabilitat a l’Estat. Les negociacions a Madrid són massa complexes i l’alcalde de Barcelona opta per esperar i no moure fitxa. Els grups municipals acorden fer una pausa durant l’agost, i de tornada, tots asseguren que no hi ha hagut “contactes” ni “negociacions” sobre l’ampliació, o no, de l’esquàlid govern del PSC. Mentrestant, Jaume Collboni envia als partits de l’oposició senyals contradictoris: pica l’ullet als Comuns amb la reforma de Sant Antoni i alhora els fustiga revertint l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai, o abandera el pla Endreça per acostar-se al PP i a Trias per Barcelona en àmbits com la seguretat, la neteja o el civisme. I de moment -en capítols posteriors hi entrarà-, ERC no apareix al guió del serial.
Primera derrota política, però Collboni respira
Al setembre es reprèn el curs polític barceloní sense cap canvi en el tauler de joc respecte al 17 de juny. I mentre no hi hagi investidura a Madrid, el 16 de novembre, el líder del PSC es mostrarà molt prudent. De fet, fa mutisme absolut i no dona pistes sobre les seves preferències de soci o socis. Passen les setmanes i l’alcalde continua governant en solitari i sense que ningú li faci oposició. Trias per Barcelona i Barcelona en Comú s’ofereixen de forma oberta, i ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, continua mantenint-se oficialment al marge de les travesses per entrar al govern municipal.
Però a l’octubre arriba l’hora d’aprovar ordenances municipals i pressupostos. I es produeix una primera derrota política de Collboni. Derrota, però, sense conseqüències. La comissió d’Economia li tomba la proposta d’ordenances fiscals i l’alcalde es veu obligat a prorrogar les del 2023. I per evitar la foto d’una segona derrota, minuts després fa marxa enrere i retira de l’ordre del dia la votació inicial dels pressupostos. La debilitat aparent del govern Collboni és només aparent.
Els dies passen i l’alcalde segueix governant amb només 10 regidors, però sense trobar pràcticament cap barrera en l’oposició. Al contrari, cada grup es vanta d’haver-li arrencat compromisos o mesures concretes. De fet, tothom espera que amb la investidura de Pedro Sánchez, el 16 de novembre, es desencalli el tauler de joc de Barcelona. L’acord a Madrid entre Junts, ERC, el PNB, Bildu, PSOE i Podemos empeny l’alcalde a anunciar que per fi obre negociacions amb els grups. Pocs dies després, el líder d’ERC, Ernest Maragall, anuncia que plega. Abans del previst. Hi ha hagut pressions internes, i pressa per part d’Elisenda Alamany per agafar les regnes d’un partit que ben aviat entrarà en l’equació de Collboni.
Trias per Barcelona, una opció que prenia força…
Mentrestant, Xavier Trias deixa clar que no plegarà fins que estigui resolta la incògnita del soci o socis del PSC. Junts juga fort per ser soci de Collboni, i durant el mes de desembre, comencen les converses. En paral·lel, els Comuns pressionen perquè ERC se sumi al seu bloc per oferir a Collboni aquella majoria progressista de 24 regidors. Els republicans insisteixen que faran oposició, encara que el canvi de líder serà també un desllorigador per entrar a negociar al despatx de Collboni. Però al PSC són taxatius amb un veto a Ada Colau. “A l’Ajuntament no hi ha lloc per a dos alcaldes”, insisteixen fonts del partit, que busquen una alternativa a un tripartit.
A les portes de les festes de Nadal, sembla que tot s’atura, i de tornada, els primers dies de gener fonts de Trias per Barcelona es miren amb més optimisme les possibilitats dels junters de segellar un pacte. S’ha parlat de programa, de pressupostos i d’organigrama, expliquen al TOT. I de cop, el mateix Xavier Trias matisa per no envalentir Collboni.
I ERC entra en l’equació
Sigui com sigui, l’arrencada d’any porta un distanciament amb Junts i una nova estratègia del PSC: acostar-se a una ERC que, sense la figura potent d’Ernest Maragall, ofereix més disposició a l’acord. I és quan Collboni posa els republicans a la seva equació malgrat que només són 5 regidors. ERC, tres dies després de negar rotundament contactes amb el PSC per formar govern, admet que hi ha converses, i comença a prendre forma la possibilitat d’un bipartit en minoria –però amb la certesa que es podrien aprovar pressupostos per la via de la qüestió de confiança, i que una moció de censura no prosperaria-, una idea que pressiona també els Comuns, que no accepten la imposició de liquidar Ada Colau a canvi de cadires. Sobre el paper, Trias per Barcelona ha sortit de l’equació, però en aquell moment ningú no explicita que hagi abandonat definitivament el tauler de joc. A l’inici del 2024 no hi ha pistes clares sobre la forma que pot prendre el nou govern de Collboni, si és que ha de canviar. Perquè tampoc no es pot descartar que l’alcalde faci cas del consell del PP de governar en solitari i jugar a l’aritmètica variable tot el mandat, com va fer el 2011 la CiU de Xavier Trias.
L’arma de la qüestió de confiança: Collboni exhibeix múscul
I encara una altra exhibició de poder de l’alcalde amb menys regidors de la història. Fa uns dies, convocava per sorpresa una compareixença per anunciar que té intenció d’aprovar els pressupostos abans de la primavera, amb diàleg o sense. I si convé, s’acolliria a un article de la Loreg que permet presentar una qüestió de confiança. L’alcalde feia una crida a la “responsabilitat” de l’oposició per deixar que es tramitessin inicialment els pressupostos aquest dimarts, per poder debatre’ls al ple del març. I la crida s’ha transformat en un acord amb ERC per aquest sí als pressupostos. Un anunci que se suma a la llum verda anunciada pels Comuns també aquest dilluns -que encara no han concretat si aquest faran una abstenció o un vot favorable- que no barraran el pas al debat. Amb majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra, Collboni superarà aquest dimarts un gran escull i tornarà a exhibir múscul tot i la seva minoria històrica. A partir d’aquí, tindrà prop d’un mes per negociar suports i obtenir com a mínim 6 vots més als seus comptes. La incògnita ara és en quin moment ERC entrarà al govern del PSC, i si els Comuns també ho acabaran fent. En tot cas, i com des de fa vuit mesos, els temps els administrarà, exclusivament, l’alcalde.
