“Els carrers seran sempre nostres!”, “implantació de l’1-O”, “fora les forces d’ocupació!” i moltes xiulades. Són alguns dels clams més sentits a la manifestació de la Diada al seu pas per la Via Laietana de Barcelona, un punt calent per a l’independentisme perquè hi ha la comissaria de la policia espanyola, els ‘piolins’ de l’1-O. Crits que traslladen l’imaginari a l’escenari de la tardor del 2017 després del referèndum i amb els primers indicis de la repressió que esclataria immediatament després que l’Estat fes fallida a Catalunya en no aconseguir aturar el referèndum. Milers de policies no van trobar les urnes ni les pareretes.
La d’avui és percebuda com una Diada de transició, amb els presos polítics al carrer, però amb exiliats, amb la promesa d’una taula de diàleg – o de negociació segons qui la descrigui- i amb un Govern que va trigar tres mesos a posar-se d’acord i que té un dead line posat per la CUP el juny del 2023 per aconseguir fruits rellevants a Madrid. “La veritat és que no tenim massa al·licients per sortir al carrer, però si no ho fem donem la raó a Espanya i traiem la pressió als nostres. Estem aquí perquè tinguin clar, a banda i banda, que l’1-O del 2017 vam parlar i aquell referèndum va a missa per a nosaltres”, diu la Dolors, que ve de Rubí però és de Balaguer. Ha vingut amb la seva germana, l’Anna, que quan li preguntem si té alguna esperança que la negociació amb Madrid desemboqui en un referèndum, respon tallant: “Referèndum? Ja l’hem fet. Hem guanyat. Punt”.
Després d’una pausa llarga, l’Anna afegeix: “Només esperem la independència, i ja hem vist que només podem confiar en l’exili i en alguns polítics, com la Laura Borràs. I el president Torra, que el van treure per una merda de pancarta”. Sa germana, abans d’aixecar-se, sentencia: “A Madrid només volen els nostres diners, a veure si ho entenen els nostres d’una vegada”.
A pocs metres de la comissaria de policia espanyola, la Maria, la Juliana i la Marta tenen una visió més propera a l’independentisme pragmàtic del president Aragonès. Tenen vint anys i cap de les tres no va votar l’1-O perquè no tenia la majoria d’edat. A més, la Marta té nacionalitat britànica. Potser per això és la primera a exposar la seva recepta: “Cal més democràcia i més conversa entre els partits polítics per trobar una solució. Estem encallats”.
La Juliana i la Maria assenteixen, i afegeixen que si bé creuen que l’1-O és legítim, “potser caldria fer un referèndum que tingués el vistiplau de la UE”, diu la Maria, i la Juliana afegeix que “aleshores cal que tots compleixin el compromís guanyi qui guanyi”. Una visió que l’Encarna, que ha parat l’orella, no comparateix. S’acosta a afegir-nos que “de cap manera un nou referèndum, ja vam votar l’1-O i ens van apallissar, tenim exiliats i els presos polítics s’han passat quatre anys tancats!”, remarca. I avança amb la marxa queixant-se que “el jovent és massa tou”.
L’1-O es manté viu i quatre anys després està en l’imaginari dels manifestants. Amb pancartes que el reivindiquen i amb els cartells que ha repartit l’ANC amb l’eslògan “exigim la independència”. Alguns, però, han alertat amb missatges en pancartes sobre el risc que la taula de diàleg -o de negociació- acabi generant en l’independentisme català la síndrome que pateixen alguns segrestats després de passar temps amb els seus botxins: “La síndrome d’Estocolm canviarà de nom i serà la síndrome de Barcelona”.
I si bé l’imaginari de l’1-O i d’aquella tardor de sobirania del 2017 es mantenen, els símbols dels assistents han estat lleugerament modificats. Costa de veure llaços grocs, malgrat que encara hi ha exiliats, però la sortida dels nou presos polítics ha fet que hagin desaparegut de bona part de les samarretes i bosses dels assistents. Tampoc xapes de partits, alguna bandera de les JERC i moltes estelades.
