Barcelona-Mallorca-Cardona, el trident que va plantar cara al Borbó

Els barcelonins van resistir a fins a un any el setge de les tropes de Felip V defensant la causa de la llibertat de Catalunya: 5.458 morts i 8.802 ferits

Setembre de 1714. La ciutat de Barcelona sobreviu a un setge per part de les tropes de Felip V que ja fa un any que dura. Els darrers quatre mesos, però, els barcelonins han patit un bombardeig devastador que ha destruït centenars de cases i ha convertit les esglésies en refugis per protegir les seves vides. Tot i la brutalitat dels invasors, els ciutadans de la capital de l’Estat català i les seves autoritats han decidit seguir lluitant per les llibertats de Catalunya. La rendició no entra en els plans dels barcelonins, malgrat que altres ciutats i viles referents del país ja han caigut.


“Fins el 1714, Catalunya és un estat, una realitat política amb unes mateixes lleis, les constitucions de Catalunya, amb un govern i sistema fiscal únics, i forma part d’una monarquia composta, de manera que s’admet una pluralitat d’estats que tenen en comú la figura del monarca. I aquí Barcelona és el Cap i Casal, la capital de l’Estat català, on hi ha la Diputació del General o la Reial Audiència, de manera que és la localitat preeminent i marca el camí a seguir a la resta de viles i ciutats. Els barcelonins són conscients que han de donar exemple i resisteixen”, detalla en conversa amb el TOT Barcelona l’historiador Agustí Alcoberro, autor de La desfeta (Rosa dels Vents, 2021), on relata les darreres hores a Barcelona abans de la derrota l’11 de setembre.

De fet, com relata Alcoberro, la decisió de la capital del país de plantar cara als borbons ve de mesos abans que comencés el setge a la ciutat. El 25 de juliol de 1713, l’arxiduc Carles es veu obligat a ordenar al seu virrei a Catalunya, el general Starhemberg, l’evacuació de les seves tropes. Aleshores aconsella als catalans que supliquin el perdó de Felip V, com ja han fet altres viles i ciutats. Davant d’aquesta cruïlla, la Diputació del General -organisme fiscal i judicial emanat de les Corts- convoca una gran assemblea estamental per determinar si cal continuar la lluita o, per contra, negociar la submissió al Borbó. “Han de decidir entre la rendició o la defensa a ultrança. Un debat polític interessantíssim que va portar a una votació final on l’opció triada és continuar la guerra a l’espera que la situació política europea canviï”.


Plànol militar francès que descriu la línia d’atac de Berwick entre el juliol i el setembre del 1714. AHCB

El principal argument que es va donar va ser que la defensa dels privilegis catalans portava implícit l’alliberament del despotisme que els ministres castellans havien imposat a tot Espanya. Fos com fos, la decisió de resistir i enfrontar-se a l’absolutisme borbònic va fer que marxessin de Barcelona molts membres de la noblesa, de la burgesia i de l’clergat, alhora que entraven a la ciutat els elements antiborbònics més intransigents, que radicalitzaran encara més la resistència.

Però els barcelonins no estan sols. Malgrat que el país està trinxat i en mans dels borbons a mesura que avancen els mesos, la ciutat compta amb dos aliats clau: Mallorca i Cardona. Durant els primers mesos de 1714, les forces borbòniques no són prou nombroses com per assegurar el bloqueig de la ciutat, un fet que permet que s’introdueixin queviures i reforços enviats des de Mallorca i Eivissa, que romanen lleials a l’arxiduc Carles.

“En 14 mesos que dura la guerra, Barcelona ha de defensar-se en solitari, però compta amb dues peces molt importants: Mallorca, fidel al govern de Barcelona, ajuda amb els seus mariners per intentar trencar el bloqueig naval per part dels borbònics, amb vaixells més lleugers i amb un coneixement profund del mar, i aconsegueixen trencar el bloqueig i fer entrar a la ciutat queviures i també pòlvora per seguir resistint”, detalla Agustí Alcoberro.

I el trident el completa Cardona (Bages), “punt de refugi del moviment d’oposició als borbons arreu del país i des d’on surt l’exèrcit de l’exterior de Barcelona, que s’enfronta als borbons i garanteix un cert caliu a Catalunya que obligui els borbònics a que una part del a tropa s’hagi de repartir pel país i no es concentri a la ciutat. Mallorca i Cardona expliquen per què Barcelona va poder mantenir-se viva durant catorze mesos de setge”, conclou l’historiador en conversa amb el TOT Barcelona. Dos puntals de la resistència, terra endins i mar enllà.

Gravat alemany que explica com les noves autoritats van exigir que s’entreguessin totes les banderes de Barcelona per cremar-les. AHCB

Tot plegat es comença a tòrcer en el cas de Barcelona a partir del maig de 1714, “quan les bateries borbòniques arriben al moll de l’os de la ciutat i comencen els bombardeigs massius”, diu Alcoberro, que situa uns mesos abans la desgràcia en la majoria de ciutats del país: “A la Catalunya interior el moment més fatídic és entre el gener i l’abril, quan es comença a cobar un impost previ al cadastre i comença una revolta popular que és resposta amb la crema de moltes viles per part dels borbònics, que ja n’havien cremat al País Valencià i a l’Aragó”.

L’11 de setembre d’aquest any, les tropes borbòniques llancen l’assalt final. Després de diverses hores de lluita cos a cos, cauen ferits els dos principals líders catalans, Rafael Casanova i Antoni Villarroel. La ciutat accepta rendir-se. El balanç final de la resistència a Barcelona va ser tràgic: “La llista més creïble de baixes ens situa en 5.458 morts i 8.802 ferits entre els defensors de la ciutat, si bé les baixes en el bàndol borbònic van ser sensiblement superiors”, assenyala Alcoberro. L’endemà és ben conegut. L’absolutisme borbònic imposava la repressió a tots els nivells escapçant les lleis i llibertats dels catalans en tots els àmbits.

Sigui com sigui, a Barcelona es posa pun i final a la guerra de Successió espanyola, un gran conflicte europeu, originat pel testament de Carles II, l’últim rei Habsburg d’Espanya.

Nou comentari