La militància d’ERC està a punt de triar una nova direcció nacional del partit, que tindrà l’encàrrec de dissenyar un nou full de ruta, amb més o menys retocs que l’actual, per tal d’afrontar el cicle polític en què l’independentisme ni té majoria al Parlament de Catalunya ni governa a les principals institucions del país. I en el cas d’ERC, un mal cicle electoral que ha acabat caient com un meteorit a Calàbria i desencadenat que el Congrés Nacional del 30 de novembre no sigui la bassa d’oli que va ser des que el 2011 Oriol Junqueras va ser elegit president del partit sense oposició. Aquest dissabte, la militància haurà de triar entre tres equips, Militància Decidim, Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. Si un dels tres aconsegueix més del 50% dels vots, serà automàticament proclamant, però en cas contrari, s’anirà a una segona ronda en 15 dies, on s’obrirà la porta a aliances entre candidatures.
Els candidats han contraposat programes, amb alguns matisos ideològics i estratègics, i amb el pacte entre ERC i el PSC al Parlament per investir Salvador Illa president de la Generalitat prou present. Tots tres candidats coincideixen a afirmar que ERC no ha d’entrar al Govern del PSC aquesta legislatura. Però l’acord inicial de govern amb el PSC de Jaume Collboni a Barcelona anunciat el juny de 2024 en plenes negociacions per al Govern de la Generalitat, i que està pendent de validació per part de la militància després que se suspengués el Congrés on s’havia de votar, ha passat de llarg en aquesta campanya interna. Hi ha hagut apunts -i intents fallits de fer posicional Oriol Junqueras i Elisenda Alamany- per part de Foc Nou i de Nova Esquerra Nacional, però en els seus argumentaris Barcelona i Collboni no han estat un eix central del full de ruta per a ERC. I això malgrat que les implicacions de tirar endavant o no un pacte de govern a la capital del país transcendeixen de llarg les fronteres de Barcelona i tenen derivades nacionals.
Barcelona i Collboni, el debat esquivat
De fet, l’acord que van rubricar el PSC i ERC a Barcelona el juny passat, amb llengua, habitatge i turisme com a grans eixos, ha quedat temporalment oblidat en un calaix a causa de les diverses interferències polítiques externes a Barcelona. I encara ha quedat més fora del joc en el cas de la candidatura que lidera Oriol Junqueras, amb Elisenda Alamany -i que té el suport de la Federació de Barcelona-, tenint en compte que la candidata a secretària general lidera el grup municipal a Barcelona i va ser la gran impulsora de l’acord amb Collboni després que Ernest Maragall abandonés l’Ajuntament.
Nova Esquerra Nacional i Foc Nou han mirat de punxar, sense gaire entusiasme, Alamany i Junqueras sobre si aquest acord amb el PSC tirarà endavant o no. Amb un silenci sepulcral com a resposta, el debat sobre aquesta qüestió ha estat totalment aparcat. Aquestes dues candidatures s’hi han referit en ser preguntats obertament en entrevistes a El Món. Des de NEN, Alba Camps deia: “No s’ha d’entrar al govern de Collboni, perquè pensem que no hi ha prou benefici ni per a la ciutat, ni per al país, ni per a Esquerra Republicana tampoc”. Per part de Foc Nou, Alfred Bosch advertia que Alamany i Junqueras “eviten parlar de Barcelona perquè argumentalment i políticament és complicat”, alhora que donava per fet que “estan determinats a culminar el pacte amb Collboni”.
De fet, en el debat de candidats a la presidència, Godàs i Solà van expressar el seu no a un govern amb el PSC a la capital del país, mentre que Junqueras es va limitar a dir sobre Barcelona que una entrada d’ERC a Barcelona no és incompatible amb les seves paraules del juny de 2023, quan va considerar que la investidura de l’alcalde era una “operació d’estat”, i insisteix que la decisió l’ha de prendre la militància de Barcelona.
No tancar portes a aliances
El TOT Barcelona ha demanat a dos politòlegs per quina raó l’estratègia de pactes a Barcelona no ha estat un punt destacat en l’argumentari dels candidats a liderar el nou full de ruta d’ERC i per què els candidats que hi estan en contra no n’han fet sang. Tots dos addueixen raons de tacticisme davant la incertesa de si un dels candidats guanyarà en primera volta o caldrà fer aliances. “Quan un dels elements crítics i que han crispat candidats en aquesta campanya ha estat donar la presidència de la Generalitat al PSC, tots han optat per no afegir més elements de divisió en cas d’haver de negociar aliances en una hipotètica segona volta”, explica el professor de Ciència Política de la UB Jesús Palomar, que creu que si una llista no supera el 50%, “presumiblement, Foc Nou quedarà en tercer lloc i serà imprescindible per a un pacte, així com la consigna de vot que pugui donar el Col·lectiu Primer d’Octubre”.
Justament per no crear més divisions que després puguin impedir una hipotètica aliança de candidatures, Palomar considera que la residualitat de Barcelona i Collboni en aquest Congrés és “premeditada i expressa”, “les candidatures han descartat fer llenya amb el tema”, que com indica el professor, sobrepassa l’àmbit municipal i va directe a la línia de flotació estratègica i ideològica del partit. Ara bé, Palomar recorda que dins de les candidatures hi ha persones que s’han posicionat prèviament en un sentit o altre -sobretot regidors de Barcelona i càrrecs de la Federació de Barcelona-, i això “dona pistes” sobre què faran si guanyen. En tot cas, creu que és un silenci que ara convé a tots, també a Foc Nou, “perquè sap que pot acabar decantant una majoria i no vol mullar-se radicalment amb els temes per no prendre mal per no perdre opcions”.
Coincideix amb aquesta anàlisi de “silenci estratègic per no tancar portes a pactes” el professor de ciències polítiques de la UOC i expert en partits polítics i elits polítiques Andreu Paneque. “El cost de posicionar-se abans de decidir què vol el partit el dia 30 és tan alt que ningú pren la iniciativa més enllà de petits dards. Al final el que es fa és no posicionar-se més enllà de sí o no, perquè si et posiciones i entres a debatre costos i beneficis, implicacions estratègiques de fons en l’eix nacional i social, el cost de crítica i de pèrdua de votants és alt. Al final hi ha hagut un consens tàcit per esquivar el debat de fons en termes ideològics i electorals que implica Barcelona, perquè encetarien un meló que a tots plegats els faria perdre”, argumenta l’expert.
Andreiu Paneque també apunta que la conseqüència d’haver defugit el debat de Barcelona a l’hora de triar nous dirigents d’ERC és que s’evidencia que ERC no acaba de triar “quin partit vol ser en termes de mercat electoral”. “Ha de decidir, i en això Barcelona és clau, si vol seguir lluitant per l’hegemonia de l’eix nacional contra Junts, o si vol, com ha fet històricament, intentar lluitar per l’hegemonia de l’esquerra, i en aquest cas, que el seu enemic sigui el PSC. Un cop tries això, després pots decidir i té sentit que cadascun dels candidats es posicioni en un eix o en un altre, però si no aclareixes quin partit vols ser…”, raona el professor de la UOC.
I si el PSC no vol tenir socis?
Ara bé, en Jesús Palomar posa sobre la taula una altra qüestió. I si és el PSC qui finalment no vol ampliar el seu govern? “Ara tenim un escenari nou: abans de l’estiu no hi havia presidència de la Generalitat i depenia d’ERC, no tenien els pressupostos del 2025 mig assegurats… Potser és el PSC el que diu que no vol jugar al pacte amb ERC, perquè ja està a mitja legislatura i té el full de ruta prou fixat”, apunta.
1 
