Les eleccions sempre deixen un grup de partits polítics selectes que batallen contra corrent per aconseguir representació, però finalment no ho aconsegueixen. N’hi ha de ben coneguts. En les darreres eleccions catalanes, el cas més rellevant va ser el del PDeCat. Hereu d’una Convergència que va aconseguir excel·lents resultats electorals, el partit capitanejat aleshores per Roger Montañola es va quedar fora del Parlament. Per citar un altre cas, aquest encara hipotètic: si la situació no fa un gir de 180 graus, Ciutadans podria passar de facto a formar part d’aquest selecte grup el pròxim 12-M. Sense cap mena de dubtes, però, el partit d’aquestes característiques més mediàtic és el PACMA. El partit animalista és un habitual dels escrutinis, malgrat que mai ha aconseguit representació en cap cambra legislativa catalana.
Però aquests partits tenen una funció pràctica, si més no, acaben generant un efecte no buscat que entorpeix la resta de partits. Un vot per a ells, és un vot que no va a la resta, com és lògic, i en resultats ajustats, aquest fet pot ser determinant. D’aquí sempre la crida a la unitat. Un cas força clar és el de Podemos i Sumar, que van quedar fora del parlament gallec, per exemple. Altres exemples que expliquen aquest efecte, però en aquest cas a la inversa: a Barcelona, Xavier Trias va conformar una llista personalista que incloïa Junts, PDeCAT i Demòcrates. El resultat el 28-M va ser ajustat, Trias va atrapar el vot de tres formacions (una de molt gran i les altres dues petites) i va acabar guanyant. Dit això, centrant-nos en les eleccions catalanes, les més pròximes al calendari, hi ha un any que els extraparlamentaris van aconseguir un resultat gens habitual.
L’any 2010, la irrupció dels extraparlamentaris
En les eleccions de 2010, a Barcelona, aquests partits poc afortunats van atrapar 41.076 vots que, a la pràctica, parlamentàriament parlant, no van servir per a res, ja que cap d’ells van anar a una formació amb presència al Parlament. És un 5,81% del total de vots, pràcticament el doble que les eleccions anteriors (any 2006). Per fer-nos una idea, en la darrera dècada, aquests partits no han superat pràcticament mai –ajuntant els seus resultats– la barrera del 4% de vot. I l’any 2017, després de l’aplicació del 155, només aconsegueixen l’1%.
Entre aquest grup de partits extraparlamentaris de 2010 hi havia Plataforma per Catalunya, un partit d’extrema dreta catalanista que va atrapar el 2,45% dels vots a Barcelona. Si hagués aconseguit mig punt més, hauria tingut representació. A més distància, amb pràcticament un 1% del vot barceloní, hi havia Reagrupament Independentista, una excisió crítica amb ERC. Joan Carretero, líder d’aquell moviment, havia estat conseller republicà al govern del tripartit. Escons en Blanc, els Verds i el PACMA ocupaven els altres llocs punters d’aquest particular rànquing.
La llista podria haver estat més gran si Solidaritat Catalana per la Independència (SI), un partit independentista encapçalat per l’ara president del FC Barcelona, Joan Laporta, hagués tret a Barcelona un 0,10% menys de vot. Els de Laporta van superar llindar mínim per obtenir representació per Barcelona pels pèls. SI és l’únic extraparlamentari independentista que el 2010 aconseguir fer costat ERC al Parlament, però l’aventura només va durar una legislatura i, en acabar, Laporta va demanar el vot per a Oriol Junqueres o Artur Mas.
En aquelles eleccions, ERC va retrocedir amb força a la ciutat de Barcelona. Va perdre pràcticament la meitat dels vots aconseguits el 2006 a Barcelona. El PSC també va retrocedir, perdent un de cada quatre vots. Les eleccions les guanya a Barcelona i a tota Catalunya la CIU d’Artur mas.
