Creuava la plaça de Sant Jaume per protagonitzar un ple d’investidura que havia de donar a Barcelona el primer govern independentista. Travessava la porta noble de l’Ajuntament confiat de la paraula del candidat del PSC, Jaume Collboni, que li havia descartat qualsevol pacte amb PP i Comuns, i amb el pacte amb l’ERC d’Ernest Maragall rubricat. Però aquella tarda del 17 de juny de 2023, Xavier Trias, guanyador de les eleccions, estava a punt de viure la tercera operació d’estat contra l’independentisme, la segona contra ell mateix. El desenllaç és conegut, i a partir d’aquella tarda, l’exbatlle de Barcelona començaria endreçar la casa de Junts per Barcelona per retirar-se. “Que us bombin a tots”, deia en el seu discurs al ple que investia Collboni alcalde. Tothom sabia que donaria compliment a la seva paraula de deixar l’acta de regidor si no era alcalde, com havia promès en campanya electoral: “Si no soc alcalde, no em quedaré escalfant la cadira”. I ho va complir al ple de juliol del 2024. Però la sortida de Xavier Trias, tot i que anunciada, donaria pas a un autèntic viacrucis per trobar relleu, malgrat que el mateix Trias demanava aleshores que es posés cara al seu relleu “en menys d’un any”.
Un ball de noms externs i una batalla interna
Gairebé dos anys després, el partit continua sense alcaldable definit per a les municipals del 2027 i acumula retards en un procés marcat tant per les tensions internes com pel paper determinant del president a l’exili, Carles Puigdemont.
En els mesos posteriors a la retirada del guanyador de les eleccions del 28-M, plantejades com un plebiscit a Ada Colau, van córrer diversos noms com a possibles caps de cartell el 2027, però sense que la direcció de Junts per Catalunya fixés un calendari clar. Entre els aspirants interns, han destacat especialment el cap de files a l’Ajuntament, Jordi Martí Galbis, considerat hereu polític de Trias, i el portaveu de Junts per Catalunya i també regidor a Barcelona, Josep Rius, considerat el preferit de l’aparell del partit en aquesta pugna interna. Inicialment també van circular altres perfils procedents de l’entorn de Xavier Trias o de l’espai postconvergent, com Victòria Alsina, Damià Calvet o Ramon Tremosa, sense que cap hagi aconseguit consolidar-se com a opció de consens.
L’amnistia del president Puigdemont, un condicionant a Barcelona
El primer compromís públic per desencallar la decisió no va arribar fins a principis del 2025, quan Jordi Martí Galbis va situar el mes de maig com a horitzó per tenir candidat. Però el termini no es va complir. Amb la primavera avançada i sense acord, Junts va optar per ajornar la tria, al·legant la necessitat d’esperar l’evolució del context polític, especialment en relació amb l’amnistia i la situació de Carles Puigdemont.
Aquest factor ha estat clau. El líder de Junts, instal·lat a Bèlgica, ha mantingut un paper central en l’estratègia del partit, i la seva eventual tornada condicionada per l’aplicació de l’amnistia ha alentit la presa de decisions. A l’espera de com es resolia aquest escenari, la direcció de Junts ha evitat precipitar la designació d’un candidat que podria quedar desfasat en funció dels moviments de Puigdemont.
La influència de Waterloo també s’ha fet notar en la pugna interna dins del grup municipal de Junts per Barcelona. Mentre que sectors vinculats a Trias han defensat un relleu continuista amb perfil municipal, que abandera Jordi Martí Galbis, altres veus alineades amb la direcció nacional han apostat per candidats amb més projecció política o més sintonia amb Puigdemont, com és el cas de Josep Rius. Aquesta doble lògica —la de Barcelona i la del partit— ha dificultat la construcció d’un consens per trobar un candidat que aboqui a unes primàries de conflicte.
Noms de consens… que rebutgen l’oferta
En paral·lel, la direcció de Junts ha explorat també vies externes. Des de fa més d’un any, la formació hauria sondejat figures com l’expresident Artur Mas -si bé Jordi Turull assegura que l’oferiment mai no va ser formal- o l’empresari Tatxo Benet perquè encapçalessin la candidatura, però cap d’ells hauria acceptat. I abans que aquests noms circulessin, Junts tenia un pla A: Joaquim Forn –candidat el 2019 i pres polític-, que va rebutjar ser el cap de cartell tot i la petició de la direcció de Junts, com ell mateix va explicar. Val a dir que Quim Forn hauria estat un candidat acceptat tant per Galbis com per Rius -així ho va confirmar el TOT-, que hauria aturat la lluita interna per liderar la candidatura independentista a la capital del país.
I encara un nom d’última hora podria sumar-se a les travesses. Segons ha pogut saber el TOT Barcelona, la direcció de Junts també hauria sondejat l’advocada i vicepresidenta institucional j portaveu de la Junta Directiva del FC Barcelona, Elena Fort.
A la tardor del 2025, Junts per Catalunya va fer un pas endavant aprovant un reglament per definir el mecanisme d’elecció del candidat, però sense concretar noms ni terminis definitius. El calendari es va tornar a desplaçar, situant el primer trimestre del 2026 com el moment clau per resoldre la qüestió. Amb tot, el partit continua sent l’única gran formació a Barcelona sense alcaldable definit. ERC ja ha designat Elisenda Alamany, els Comuns, Gerardo Pisarello, al PSC ningú no qüestiona Jaume Collboni i al PP, Daniel Sirera serà entronitzat a finals d’any amb la benedicció d’Alberto Núñez Feijóo.
Fonts del grup municipal informen al TOT Barcelona que després de Setmana Santa podria desencallar-se el nom, bé de consens, bé per anar a primàries. Però està per veure si hi haurà nous noms sobre la taula, o si el fet que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi endarrerit la seva primera sentència sobre la llei d’amnistia al maig o juny -de manera que Constitucional ja no resoldrà abans- provocarà un nou endarreriment.
Sigui com sigui, allò que havia de ser una transició ràpida, tal com reclamava Xavier Trias, s’ha convertit en un procés llarg i ple d’incògnites. La combinació de lluites internes, la recerca d’un perfil guanyador i l’impacte de l’estratègia marcada des de l’entorn de Puigdemont, amb el factor afegit de l’amnistia, han acabat deixant en suspens una decisió clau per al futur de Junts a la capital catalana. Però Barcelona és vital en termes electorals. A hores d’ara, liderar l’oposició a Barcelona -i aspirar a tenir l’alcaldia- és un encàrrec molt rellevant per a un partit desposseït de bona part del poder institucional que havia tingut fins que l’any 2022 va abandonar la coalició de Govern amb ERC.
