El tsunami Colau deixa pas a l’era Janet. Aquesta sensació regna a les files dels Comuns després de setmanes intenses, a cavall entre rumors infinits i un adeu previsible, però no per això menys traumàtic. Els Comuns van celebrar el desè aniversari de la formació el 14 de setembre a la Nau Bostik. Deu anys de vida, vuit d’ells liderant l’Ajuntament i dos més de batussa constant amb l’exsoci de govern Jaume Collboni, ara el gran rival a batre. Dues etapes molt diferents, però que tenien de denominador comú el lideratge d’Ada Colau. L’adeu de l’exalcaldessa de les institucions –i de la cúpula del partit– fa preveure canvis, malgrat que els grans lideratges no marxen mai del tot. A l’espera de saber si tornarà per a les eleccions de 2027, Colau deixa els Comuns a l’oposició –és el seu anhel i sembla que serà respectat– i amb l’objectiu d’entroncar una estratègia que els faci competitius l’any 2027.
Els experts coincideixen a assenyalar l’inici d’una nova etapa en els successors d’ICV. Els darrers anys, gràcies a la carta Colau, una figura molt respectada entre el seu electoral, els Comuns “podien permetre’s ambigüitats”, opina el catedràtic de Ciències Polítiques, Joan Botella, que, ara sense la líder, augura un escenari encara més avinagrat a l’oposició. “A Colau se la vincula a un model reconeixible, que serà més o menys complet o més o menys contradictori, però que també té elements visibles i d’èxit. Si els Comuns han de desfer-se [metafòricament] d’ella necessiten fer créixer un projecte de ciutat tangible“, explica el professor abans de l’avís final: “Però no els serà fàcil. Més enllà de Barcelona, a Espanya hi ha un govern de coalició i a Catalunya un govern del PSC amb suport extern dels Comuns. El que passa en un pis depèn del que passi en un altre; per tant, el marge de llibertat que tindran és petit”.
Ara bé, el repte dels Comuns és alhora la seva millor oportunitat. Els vuit anys al govern municipal han assentat unes bases que es van convertir en eslògan polític durant la campanya del 28M. L’arribada de Xavier Trias va anar bé perquè Junts i Comuns es reafirmessin l’un com el projecte contrari de l’altre i fins i tot Collboni va dibuixar una estratègia molt centrada a confrontar Colau. Calia posicionar-se i des d’aleshores el concepte “model de ciutat” torna a formar part del diccionari polític de Barcelona. Ara, sense l’altaveu de Colau, la capacitat que els Comuns tinguin de ‘vendre’ el seu model serà clau. És en aquest sentit que el doctor en Ciència Política de la UB Jesús Palomar els recomana “agafar-se al model de ciutat que ells han dibuixat”. “Moltes polítiques que s’estan fent són herència de Colau. En canvi, el PSC n’ha eliminat radicalment d’altres. L’argument que comencem a veure és: ‘Nosaltres tenim un model de ciutat, i ara hi ha un part que s’està desmuntant’. Si finalment els resultats de Collboni no són positius en poden treure partit. No han de refer el model, però sí veure en quin grau s’assembla o no a la Barcelona que està construint Collboni”.
Amb la calculadora a punt
L’adeu de Colau també serveix per aclarir –amb la cautela que sempre obliga les giragonses de la política– les postures del partit, que el primer any i mig de mandat ha reclamat insistentment entrar a govern via tripartit, però que ara diu haver tirat la tovallola. Colau justifica quedar-se a l’oposició perquè Collboni “no vol pactar” i perquè les “línies mestres” del mandat ja estan posades. Palomar ho veu com una qüestió de simple càlcul “cost-benefici” i creu que en la nova decisió “pesa el risc d’assumir coses perfilades que tu no has escollit”. Ara bé, el politòleg també veu en les explicacions de Colau un “argument comodí”. “També és veritat que si fa un mes s’haguessin donat les condicions perquè ERC i els Comuns entressin al govern, aquest augment hauria desaparegut, tot i que el primer any també havia passat”.
Botella va un pas més enllà i recorda la derrota electoral dels Comuns. El politòleg esmenta que el partit liderat ara per Janet Sanz a l’Ajuntament corre el risc d'”empassar-se les propostes del partit gran” si optés per entrar a l’executiu, més o menys en la línia del que li va passar en el seu dia a Podem, i ara a Sumar, a l’Estat. “Són forces que, si es queden com a soci petit, tenen la contradicció d’estar a rebuf de qui has criticat durament en el passat”, apunta el catedràtic. L’expert també assenyala una última variable que explica aquesta nova etapa: “Collboni s’ha adonat que pot governar sol”. Un fet que, molt probablement, li permet controlar millor les negociacions.
En tot cas, des de l’oposició, els Comuns ja han posat les noves cartes sobre la taula. Cau la línia vermella del tripartit per pactar els pressupostos, però se n’incorporen de noves. En l’obertura del curs polític, endarrerida per l’afer Colau, Sanz situava dijous passat el decreixement turístic i l’habitatge en el punt de mira. Els Comuns recuperen l’exigència de reduir les terminals de creuers al Port, una exigència que Collboni titllava d'”incongruent” el 28M, quan Colau va posar el tema sobre la taula –va ser el seu executiu qui va acceptar incorporar una terminal nova–, però que ara estaria disposat a parar-ne “si fos necessari”. L’altra exigència té a veure amb la regulació dels lloguers de temporada. Sanz manté que es pot utilitzar la Modificació de Pla General Metropolità (MPGM) ja feta perquè tot l’habitatge de Barcelona sigui permanent. Veurem què diu el PSC, i més ara tenint una regulació de l’estil negociant-se a Madrid.
Trobar aviat el relleu per avançar-se a la resta
Collboni no només podria governar sol, sinó que també afrontarà el segon tram de la legislatura sense cap figura rellevant a l’oposició. L’adeu d’Ada Colau complementa una desbandada que va començar Ernest Maragall (ERC) i ha seguit amb Xavier Trias (Junts). No només són tres figures d’impacte, sinó també els únics regidors d’aquest mandat que tenen una victòria electoral en el seu currículum. El relleu l’agafen Jordi Martí Galbis (Junts), Elisenda Alamany (ERC) i Janet Sanz (BComú), figures que presagien una “oposició invisible”. “La gent coneix Colau, Trias i Maragall. En canvi, les segones espases, per molt perfil polític que tinguin, són completament desconegudes per al ciutadà”, explica Palomar.
Ras i curt, qui aconsegueixi abans trobar candidat “guanyarà la partida“. El professor universitari creu que els grups han d’articular l’oposició a Collboni “al voltant d’una figura política concreta” i, per tant, que el primer que “defineixi el candidat i generi un vincle amb l’electorat” aconseguirà la pole position per a les eleccions de 2027. Mentrestant, a Sant Jaume, caldrà seguir negociant pressupostos. I fins i tot en aquest aspecte comença una nova etapa. El PSC es mira el ball de cadires tranquil, des de la distància, sabent que les línies vermelles de l’any passat han caigut. Com a mínim, fins que apareguin els nous candidats i, molt previsiblement, torni a apujar-se el to.
