L’1-0 del 2017 es pot retratar amb milers de records, fotografies i sentiments. Per la victòria aconseguida pels catalans davant d’un estat repressor, incapaç d’aturar el referèndum malgrat la brutalitat policial i l’ús de les clavegueres de l’estat, però també pel retorn a un passat que molts tenien adormit i altres només coneixien pels llibres o les batalletes dels avis i pares. Els uns, la generació de gent gran, i els altres, els joves, aquell dia es van trobar alçant les mans davant de milers de policies espanyols que carregaven amb violència i odi amb porres, pilotes de goma, cops de puny, puntades de peu i empentes. Entre el miler llarg de ferits de l’1-O que van necessitar assistència hi havia una setantena de persones de més de 65 anys.
“Jo era a l’escola Víctor Català de Nou Barris. Només obrir les urnes, als deu minuts ja teníem vuit furgonetes de policia espanyola. Ens vam tancar tots dins de l’aula on hi havia les urnes per protegir-les, no hi cabíem. Jo vaig acabar a primera fila, i quan van entrar els policies van estar uns minuts sense saber què fer, fins que de cop van començar a aixecar la gent de terra amb brutalitat. A mi em van aixecar, em van llançar a terra i em van arrossegar fins a treure’m de l’escola. Com vaig poder em vaig alçar i els vaig dir que no tenien vergonya. Aleshores, una policia em fa fotre un cop de puny a la cara i em va empentar contra una tanca. Tenia cops per tot el cos i un hematoma amb sang al braç”. És el relat d’en Pere Font, que aleshores tenia 66 anys.
De la comissaria de Via Laietana a l’1-O
En Pere va viure aleshores sentiments contradictoris, per una banda, “descobria un empoderament molt gran, la gent no tenia por, però amb el pas de les hores arriba un sentiment d’impotència encara més gran perquè ens van acabar acusant d’agredir nosaltres a la policia”. Ara bé, el Pere no era la primera vegada que patia la brutalitat de la policia espanyola. “La brutalitat de l’1-O no era nova per a mi, quan tenia 23 anys, el 1973, em van dur a la comissaria de Via Laietana perquè formava part d’una comissió de solidaritat amb les famílies dels presos polítics. Em van fer la tortura del quiròfan, vaig rebre cops de puny a l’estómac, em van arrossegar per terra i em van deixar penjat cap per avall, i un dolor fortíssim, però als tres dies vaig sortir perquè no van aconseguir que signés res”, rememora, alhora que sentencia que mai es va creure “la mentida de la Transició”.
En una altra escola de Barcelona, a l’IES Pau Claris, hi havia una noia que no havia viscut ni la transició ni la dictadura. Els grisos no l’havien perseguida ni havia trepitjat la temuda prefectura de Via Laietana. La Marta Torrecillas tenia 33 anys l’1-O i va patir lesions als dits quan la policia la va arrossegar escales avall. “Recordo que jo anava amunt i avall intentant recol·locar la gent gran perquè no estiguessin al davant de la barrera humana, i més d’un cop em vaig enfrontar a la policia suplicant-los que no toquessin la gent gran. Tenia aquest sentiment de protecció cap a aquestes persones, sentia que tenia el deure d’impedir que els agredissin. I no vaig ser conscient del que significaven aquelles càrregues fins que vaig trobar-me amb un senyor de vuitanta anys que havia sortit de la residència per votar visionant vídeos uns dies després per denunciar les agressions. No vaig poder evitar les llàgrimes”, rememora la Marta.
La violència va crear un vincle intergeneracional
Aquell dia, la Marta va veure per primera vegada “la brutalitat de la policia sense filtres, perquè tant els fotia, apallissar un jove de 18 anys o un avi de 80”. Ara bé, aquella experiència, afegeix, va “crear un vincle entre generacions excepcional”. I posa com a exemple els CDR: “Són l’exemple més clar de transversalitat i de moviment, des del jove que fins ara no havia fet res per al seu barri fins a gent gran que ens explicava que ells ja ho havien viscut amb els grisos… L’intercanvi entre generacions a les assemblees dels CDR derivats de l’1-O ha estat brutal”, conclou Torrecillas.
Ara bé, la Marta lamenta que aquella “comunió intergeneracional” ara s’ha desfet perquè “els polítics han destruït la força transversal i d’empoderament del poble que era l’1-O. Ara els joves ja no volen que els Mossos els trenquin la cara i els grans creuen que ja no ho veuran”.
Entre els més de mil ferits l’1-O, el cas del Roger Español va ser el més conegut. Una pilota de goma -il·legal a Catalunya- llançada per un policia espanyol li va buidar un ull. Aquell dia el Roger tenia 38 anys i havia fet un tomb per diverses escoles amb “la il·lusió de participar en un referèndum i que el meu vot serviria per a alguna cosa”. Quan va arribar a l’escola Ramon Llull, just abans que la policia saltés la tanca per robar-los les urnes.
“Vam fer pressió pacífica i vam seure davant de les furgonetes perquè no marxessin a un altra escola, quan de sobre van començar a carregar amb porres. Em va passar gent per sobre, vaig rebre cops de porra i només em va faltar veure com gent absolutament desprotegida s’enduia pals de la policia. I en aquesta voràguine vaig poder veure un home gran sangant amb un trau a cap”, rememora Español. Poc després, la brutalitat policial espanyola canviaria la seva vida per sempre.
Malgrat la seva situació personal, en Roger creu que l’1-O va generar “un vincle potent entre generacions, que se saltava fins i tot l’eix esquerra dreta i de classes, rics i pobres, l’eix generacional passava per damunt de qualsevol història, tant era si votava A o B o si tenia més diners i menys”, relata Español, que conclou que “aquest és el plus de l’independentisme, que se salta totes les regles preestablertes” .
