Conseller d’Interior del Govern de l’1-O, Joaquim Forn (JxCAT) va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre el 2017 i el 2019, i quatre mesos el 2019 fins que va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem. S’ha reincorporat a la seva feina al departament jurídic de Mediapro, però continua participant activament en actes de denúncia de la repressió de l’Estat espanyol.
Parlem amb un pres polític o amb un ex-pres polític?
Sóc un pres polític, entre altres coses perquè l’indult està supeditat a que durant sis anys no cometi cap delicte greu, sinó que a més a més estic patint una inhabilitació que m’impedeix exercir, si fos el meu desig, cap càrrec públic. Les meves llibertats i drets estan limitats. Clarament, sóc un pres polític, i les nostres sentències formen part d’una voluntat d’escarni i venjança, un avís a la societat catalana.
Sobre el paper, la presó té una funció rehabilitadora. En el seu cas, no s’ha de rehabilitar de res. Ha après res, entre reixes?
A nivell personal, t’ajuda a conèixer els teus límits i veure que ets capaç d’aguantar molt més del que suposadament pensaves quan vas entrar. I també coneixes un món absolutament desconegut i un sistema penitenciari que té coses positives però també moltes mancances, tot plegat coneixent un entorn social molt diferent al nostre, del qual no ens podem inhibir.
Quatre anys de presó han servit per avançar políticament en la resolució del conflicte?
Era tan important la feina que es feia des de l’exili, i aquest cap de setmana ho hem vist amb la detenció del president Puigdemont, però també era important tenir presos. El judici va ser important, i encara ho serà més allò que es derivi dels recursos que ja estem presentant al Tribunal Europeu de Drets Humans. Internament, va servir perquè la gent veiés que els que vam anar a declarar ens manteníem fidels al nostre compromís, també es va veure internacionalment que era un judici estrictament polític, i finalment, les conseqüències jurídiques que esperem que tingui a nivell europeu quan es resolguin els nostres recursos.
Creu que el govern del PSOE ha pogut utilitzar els indults per donar una imatge a l’exterior que no es correspon amb la continuació de la repressió?
No s’aprecia cap canvi en l’actitud del govern espanyol. Veiem la detenció del president Puigdemont, el judici dels CDR, contínuament hi ha gent declarant… En aquest sentit no tinc esperances posades en un canvi d’actitud. L’indult sí que pot servir per rentar la cara d’un govern socialista de cara a Europa, però no crec que vagi més enllà d’una operació estètica. La repressió continua i Madrid ha dit d’una manera molt clara que d’amnistia i autodeterminació res de res.
S’ha de participar a la taula de negociació, i per parlar de què?
Hem de ser els abanderats del diàleg, ho vam ser el 2017 intentant trobar sortides dialogades, però no tinc esperances. Això no vol dir que no haguem d’anar-hi i fer-ho amb un to positiu, però és l’Estat qui ha de presentar la seva proposta. Si no volen amnistia ni autodeterminació, què volen? Ho desconeixem. I si plantegen una reforma de l’Estatut o del finançament és que no han entès res.
Tot i tenir el 52% dels vots, formar govern va costar tres mesos de negociacions i divisions. A què atribueix vostè aquesta evident falta d’unitat estratègica de l’independentisme institucional?
Em temo que seguim fent política vella. Si hi havia una majoria del 52%, s’hauria d’haver vist reflectida d’una manera molt més ràpida i amb més acords. Em dolen les picabaralles que es van produir en l’anterior mandat i que es continuen produint en aquest, perquè ens debilita davant de l’Estat, davant la taula de negociació i en decisions importants que s’havien de prendre, com la de l’aeroport. Cometem alguns errors que ens debiliten molt davant d’un adversari dur com és l’Estat, i aquesta unitat és una demanda majoritària del votant independentista.
Com a conseller d’Interior, però també com a barceloní, com va viure la violència policial de l’1-O? Tenien indicis reals que aquells policies poguessin actuar amb tanta violència?
Imaginàvem que si venien 6.000 policies i guàrdies civils a Catalunya no era per fer turisme, i sabíem que estaven molt cremats. Sabíem que podien passar coses, però mai vam pensar que seria en la intensitat i amb la brutalitat que es va manifestar l’1-O. La brutalitat policial de l’1-O costarà tornar-la a veure en qualsevol país europeu. Van ser unes imatges molt dures, però alhora van mostrar la determinació de la gent d’anar a votar. Aquell dia va ser una victòria clara del poble de Catalunya davant de l’Estat.
L’onada de repressió tot just començava. La nit de l’1-O vostè ja visualitza què pot passar?
Fins que no surt el rei clamant aquell ‘a por ellos’, no ens adonem de la repressió que pot venir. Imaginem que les coses seran dures, i que el que hem vist l’1-O pot continuar perquè la policia encara és a Catalunya.
El juny del 2019 vostè surt de la presó amb custòdia policial per prendre possessió de la seva acta de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, a l’espera que hi hagi una sentència ferma que previsiblement l’inhabilitarà. Mentre va ser regidor, es va sentir emparat per la institució?
Des del punt de vista personal, he sentit el suport de la gran majoria dels regidors i companys amb qui vaig compartir abans de ser conseller d’Interior les meves tasques com a regidor a l’Ajuntament. No tots, però la gran majoria m’han trucat i m’han visitat a la presó. Regidors socialistes també. I és evident que regidors de determinats partits m’han ignorat, però no m’importa gens, la veritat. A nivell personal, cap queixa, el comportament ha estat el correcte.
I des del punt de vista polític?
Amb un govern independentista a Barcelona s’hauria fet molt més que amb un que no ho és. Sí que hi ha una majoria a l’Ajuntament que es proclama a favor del dret a decidir, i és veritat que després de la meva detenció es va deixar una cadira buida amb un llaç groc. S’han fet coses simbòliques i declaracions polítiques importants, però és veritat que si ho comparo amb altres municipis del país on hi ha un govern independentista, la implicació ha estat mínima. M’hauria agradat que l’Ajuntament de Barcelona s’hagués mullat amb l’-1O i amb la denúncia de la repressió.
El govern d’Ada Colau va posar moltes traves a l’organització de l’1-O?
No va posar obstacles, però no va facilitar res. Segons qui mana ja saps què pots esperar: sí que faran declaracions en contra del rei però no les faran a favor de l’1-O o la república catalana.
El PSC i Manuel Valls han tenallat uns Comuns que haurien estat més a prop de la denúncia de la repressió continuada?
Colau va acceptar els vots de Valls, que es presentava per fer la gran operació d’aturar l’independentisme. Hi havia una alternativa, ERC, i amb un govern d’ERC la situació a Barcelona probablement hauria estat diferent aquests dos anys. Fa quatre dies l’alcaldessa era contundent contra la possibilitat de fer un nou referèndum. És molt respectable, però la gent ho ha de saber.
Un 1-O amb la capital del país governada per l’independentisme hauria servit de far per resistir més davant la repressió?
Sense cap mena de dubte. Recordem quan el president Artur Mas convoca la consulta del 9N. De l’Ajuntament de Barcelona surten 700 alcaldes amb la seva vara i creuen la plaça de Sant Jaume per anar al palau de la Generalitat. Són imatges, sí, però significa que tens la capital del país al darrere. O hi jugues o no hi jugues. La implicació del govern de la capital del país l’1-O va ser nul·la, però no em va sorprendre.
Si la taula de negociació no dona resultats d’aquí a un any i mig, l’independentisme ha de tenir un pla B. És el pacte ERC-JxCAT-CUP per sostenir el Govern. Què faria Joaquim Forn arribats a aquest punt?
Jo no m’esperaria a esgotar el termini, perquè la feina l’has de tenir feta. Ens hem donat aquest termini, però també hem de ser capaços d’avaluar en cada moment si hi ha avenços o no, no podem esperar a l’última reunió. O veiem avenços de veritat, o hem de preparar una alternativa ja, sense esperar als dos anys i que no cal que fem pública. Però remarco, ha de ser una proposta unitària. I això no s’improvisa, ja sabem les dificultats de diàleg que tenim entre nosaltres mateixos.
El pla B pot ser un nou referèndum?
Jo tinc dubtes, de tornar a fer-lo, perquè aleshores l’1-O no va servir per a res? Jo, en contra d’algunes veus dins de l’independentisme, penso que no hem de passar pàgina de l’1-O. Si l’Estat digués que farà un referèndum pactat, endavant, però hem de trobar alternatives. Jo crec en la confrontació, i en algun moment o altre s’ha de produir, però hem de fer-la en els camps en què la puguem guanyar. I això és el que hem de ser capaços de trobar entre partits i entitats de la societat civil, deixant-nos de moviments tàctics partidistes. I no esbombar-ho tot.
