Truco per telèfon: el que va passar després els sorprendrà

Les cabines i les bústies marxen perquè cada persona ja és una bústia i cabina amb potes

Tornava de vacunar-me pel carrer Pi i Molist a Nou Barris quan me’n vaig adonar. Sempre hi havia estat. De tota la vida, que diem. Però com passa amb tantes coses, allò que és comú i familiar es torna extemporani, fora de lloc. Parlo de la cabina telefònica que encara resisteix al Passatge Doctor Pi i Molist, just a tocar del quiosc. Una altra d’aquestes estructures populars que se’ns fa estrany de veure tan plenes de paper imprès, fascicles i galindaines. Cabines, quioscs i bústies. Tres fites, tres icones determinades del poder de la modernitat, de la capil·laritat dels estats i les societats del segle XX que van aconseguir portar les notícies, la comunicació i la vida a gairebé cada cantonada de les ciutats. I parlant de bústies, pocs dies després de la trobada amb la cabina vaig poder enregistrar això.

Silenciosament, tot un món de comunicació és retirat dels nostres ulls que només tenen atenció per les pantalles. La nova Disposició Transitòria Novena de l’avantprojecte de llei general de Telecomunicacions és probable que entri en vigor abans que acabi l’any i amb ella, la retirada efectiva de totes les cabines que queden, unes 475 a Barcelona que tenen una activitat d’una trucada cada setmana. Per altra banda, un informe del 2019 ja recomanava a Correus que abandonés el mandat del “Servei postal universal” que obliga l’empresa a arribar arreu i fer-ho cada dia i que es dediqués a repartir paquets.

La cabina del carrer del doctor Pi i Molist / Antoni Baños
La cabina del passatge del doctor Pi i Molist, a tocar del quiosc / Antonio Baños

Pot semblar que només la nostàlgia pot alimentar l’enyor per aquestes andròmines, però si recordem una mica veurem que tots aquests serveis eren públics, comunitaris i que mantenien legalment la teva privacitat. El mòbil ens comunica i ens aïlla alhora que explica tot el que diem i gairebé el que pensem a empreses privades.

Portat per la nostàlgia, em vaig atansar a la cabina de Pi i Molist. Té servei per enviar SMS i fax. Despenjo i dóna línia. Les monedes! (Un altre invent públic i comunitari en perill) Tinc monedes? En tinc, soc un senyor gran d’aquests que sense xavalla a la butxaca va despullat.

Aixeco l’auricular. Dona línia. He de treure el mòbil per buscar el número (la memòria, una altra cosa privatitzada). Marco i sento el ring ring. És la dona. Carinyo no t’ho creuràs, però et truco des d’una cabina”. “Què t’ha passat? Que has perdut el telèfon? Que has tingut un accident?”. Pobres cabines. De ser petits nius d’amor adolescent quan sorties de casa per poder parlar amb privacitat amb el crush, a ser uns sinistres anacronismes que porten la veu de la desgràcia.

Una munió de cables de fibra òptica en una finca del Gòtic / Jordi Play
Una munió de cables en una façana / Jordi Play

Les cabines i les bústies marxen perquè cada persona ja és una bústia i cabina amb potes. Es neteja la ciutat dels vestigis del segle XX. De tots? No. Encara queden els cables! I per estona.

Comentaris

    Anònim 12/09/2021 9:56 pm
    "és probable que entri en vigor abans que acabi l’any i AMB ELLA, la retirada efectiva" ... abans que acabi l’any i ALHORA, la retirada efectiva... ell2 ella pron. [LC] Pronom personal de tercera persona, mot amb què es designa la persona que, participant o no en la conversa, no participa en el diàleg entre els interlocutors. Ell no ha vingut. Ni ell ni ella no havien arribat encara. Van anar-hi ells sols. Elles sempre volen tenir raó. La Maria diu que en Joan no vol sortir amb ella. En Joan i la Carme, ells sí, que l’abillen. https://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=ELLA&OperEntrada=0

Nou comentari