Aquest és un temps que obliga a canvis importants en l’estratègia de les grans ciutats, on ens concentrem la major part dels habitants del planeta. Un repte global com és el de la revisió urgent de la mobilitat urbana cap a models sostenibles demanaria que els representants polítics hi apliquessin mirada llarga, absència de tacticisme i, desitjablement també, consens i una mica de pedagogia social. Malauradament, a Barcelona, la història de les darreres dècades ens ensenya que no sempre és així. El cas del tramvia de la Diagonal és paradigmàtic.
El projecte de connexió de les dues línies de tramvia que ara donen servei als extrems de l’avinguda Diagonal va entrar en l’agenda política de la ciutat de la pitjor manera. Va ser l’any 2009, quan el govern de l’alcalde Jordi Hereu ja detectava forts símptomes de desgast en l’opinió pública i tenia la necessitat de reaccionar. Activar una idea tan ambiciosa com la de donar mobilitat elèctrica i sostenible al carrer més llarg de la ciutat i fer-ho impulsant una consulta ciutadana es va veure en l’entorn de l’alcalde com un possible element engrescador. Era un intent de tornar a carregar les desgastades les piles del govern municipal liderat pels socialistes. No va ser així.
“Ara, al final, vostès venen a la nostra teoria, la teoria de fa molts anys de Convergència i Unió, que el tramvia passi per la Diagonal”. Aquestes paraules, llegides avui, poden resultar xocants, però les va dir Xavier Trias, adreçades al govern de Jordi Hereu, en un ple municipal de l’any 2009. El llavors cap de l’oposició va veure en l’anunci del projecte el gir tàctic d’un equip de govern en dificultats i amb símptomes de feblesa evidents. I Trias ho va aprofitar. El tramvia de la Diagonal, que havia defensat CiU fins a aquell moment, es va convertir en arma política.
Trias va veure-hi l’ocasió d’alimentar, encara més, el desgast de l’alcalde Hereu i va fer el seu propi gir de guió. Va pressionar fins a aconseguir que la consulta popular inclogués l’opció C -la de no tocar res a la Diagonal- i aquesta va ser l’elecció preferida pels pocs ciutadans que hi van votar. Una consulta marcada per una participació molt baixa i per les deficiències tècniques va acabar recollint vot de càstig per a un govern municipal que ja estava en les seves hores més baixes. Aquella consulta va acabar amb el futur polític del primer tinent d’alcalde del PSC, Carles Martí, i va enverinar el projecte.
El que va venir després no va ser gaire millor. Com a alcalde, Trias va discrepar de l’aval que havia donat govern d’Artur Mas a la connexió del tramvia de la Diagonal i que defensava obertament l’alcaldessa Ada Colau. L’ex cap de files d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament, Alfred Bosch, també va optar pel tacticisme i va bloquejar el projecte, una posició que es va corregir ja en l’etapa d’Ernest Maragall com a cap de files dels republicans a l’Ajuntament.
Ara que les obres del nou tram entre Glòries i Verdaguer estan força avançades, i que s’anuncia la seva entrada en funcionament per l’any vinent, ens trobem que ERC es compromet a completar el tramvia i l’equip de Trias diu que treballarà per aturar-lo. Som a dos mesos de les eleccions municipals i, encara que sigui a empentes i rodolons, el tramvia de la Diagonal s’acosta fins al seu destí lògic, la plaça Francesc Macià.
