Érem a les portes de l’estiu del 2009. Als despatxos d’una administració de finques ens disposàvem a signar la renovació del contracte de lloguer. Era la segona renovació després de 12 anys de viure al mateix pis. Aquest cop, la novetat gens agradable del nou contracte era un augment del preu del lloguer superior al 30%. Un altre detall era que, en comptes dels set anys de vigència del contracte anterior, aquesta vegada la propietat ens plantejava només un lloguer per cinc anys. Potser tot allò ja era un símptoma d’una voracitat creixent per part dels amos d’aquell edifici.
En qualsevol cas vam accedir a signar el nou contracte perquè, malgrat tot, l’habitatge ens satisfeia per les seves dimensions, per la seva centralitat, perquè hi havíem fet algunes millores conegudes i pactades amb la propietat, però que vam sufragar nosaltres. Per tot això i perquè, al cap i a la fi, ens acabaven de posar el preu al qual llavors era això que s’anomena «preu de mercat».
Això sí, just abans de la signatura com a inquilí, vaig voler formular a l’administrador una petició més simbòlica que econòmica. «Si us plau, retireu la placa del Ministerio de la Vivienda franquista que hi ha a la façana». La resposta de l’administrador em va deixar perplex: «Ja ens ho han demanat altres inquilins, però és que la propietat no vol fer-ho».
Estem parlant -ara és el moment d’aclarir-ho- de l’edifici ubicat al carrer de Tarragona que abasta els números 84-90 del costat Eixample d’aquesta via. La propietat, aquella que no volia retirar el símbol franquista, era i és Immobiliària Gallardo S.L.
Vaig voler investigar una mica en la història de l’edifici on vivia. De seguida vaig trobar que aquella era la mateixa empresa que va fer aixecar la casa a començament dels anys 70 amb ajudes del règim, més o menys coincidint amb la construcció de l’actual estació de Sants. Vaig saber que es tractava de pisos de protecció oficial que la immobiliària va començar a explotar prometent als primers llogaters que tindrien dret a compra un cop passats 25 anys. Això no va passar mai.
I vaig entendre que, molt probablement, la resistència a eliminar el repugnant símbol del jou i les fletxes no era més que una silenciosa mostra d’agraïment. Agraïment per l’obsequi d’haver fet possible un negoci immobiliari amb l’ajuda inestimable dels diners de l’Estat. Una ajuda segurament indestriable del fet que Félix Gallardo Carrera, últim primer tinent d’alcalde de l’alcalde franquista Porcioles, i posterior president de la patronal Foment del Treball, havia ostentat la presidència de l’empresa propietària de l’edifici. El nom de marca, ‘Immobiliària Gallardo’, deixava poques ombres de dubtes sobre l’empresa que posseïa les quatre parets entre les quals vaig viure durant 14 anys.
L’any 2011 vam deixar l’edifici de Tarragona 84-90 farts, entre altres coses, de la manca de manteniment de les escales, replans, patis i zones comunes. Ara, la notícia de les 120 llicències d’apartament turístic amb les quals Immobiliària Gallardo vol anar eliminant els ‘molestos’ residents, alguns d’ells, des de fa 50 anys, m’ha refrescat la memòria sobre aquella casa. Novament, l’empresa farà un negoci rodó, gràcies, en aquest cas, a una «amable» sentència desreguladora dels habitatges turístics.
1 
1 
