Com tots els tòpics, el que diu que ‘les comparacions són odioses’ té una part de generalització i una altra de veritat d’incòmoda acceptació. El triomf de la selecció argentina al Mundial va desencadenar l’eufòria de prop de 9.000 persones a la zona d’Arc de Triomf, de la mateixa manera que la victòria del Marroc contra Espanya als vuitens de final del Mundial de Qatar -el que “ningú” havia de seguir ateses les vulneracions de drets humans- va omplir Canaletes i la Plaça Catalunya.
Al marge de l’alegria -i deixant de banda el debat sociològic de si l’esport i no altres temes haurien de despertar un sentiment i una comunió d’aquest abast- ambdues celebracions s’assemblen en una cosa: l’absència d’incidents greus en el sentit que no consten càrregues policials, baralles o violència contra establiments, si bé a Arc de Triomf es van produir nou detencions. En el cas de la selecció marroquina, de ben segur que molts haurien preferit veure aquestes escenes d’enfrontament als carrers únicament per tal de justificar la xenofòbia. Van confondre desig amb realitat i aquesta realitat no es va produir.
N’hi ha que intueixen que sí s’hauria encès la guspira si el resultat hagués somrigut ‘La Roja’, ara això es quedarà per sempre més al terreny de l’especulació. El comportament majoritàriament modèlic de les dues aficions hauria de convidar a la reflexió, sobretot quan l’eufòria després d’un títol del Barça difícilment s’escapa de moments de tensió i violència amb els cossos policials. I fa poc els Mossos han detingut deu seguidors per agredir aficionats rivals a Cornellà.
Paral·lelament, a la capital catalana resulta cada cop més freqüent un altre tipus de violència relacionat amb el vandalisme contra monuments, escultures, plafons o mobiliari urbà. Des del cartell que recorda la Unió Cooperatista de Barcelona a l’Eixample fins a les pintades a l’església de Sant Andreu, passant pel mural del silenci del Raval, la façana d’una botiga centenària del Gòtic, la d’un palau emblemàtic també del Gòtic o de la primera entitat veïnal de Nou Barris. Cinc episodis en el darrer mes i mig d’un incivisme difícil de controlar i contra el qual caldria una pedagogia acurada.
4 
