Segur que són moltes les persones ben intencionades que esperen que l’escena de la setmana passada viscuda en un acte polític del PSC a Terrassa hagi estat un moment “desafortunat”, de Salvador Illa. Molta gent voldrà creure que allò del líder dels socialistes catalans fent befa de les circumstàncies personals d’un adversari polític, que és receptor freqüent d’atacs homòfobs i pare d’un fill afectat per un càncer infantil, no serà tendència en els tres mesos que ens portaran a unes eleccions municipals d’alta intensitat. Hem de confiar que Illa i els companys de partit que li reien les al·lusions presumptament humorístiques sobre Jordi Ballart van tenir “un mal dia” i que un episodi de tant baixa estofa “no es tornarà a repetir”.
Potser és un fenomen del nostre temps, però resulta inevitable tenir la percepció de que les patinades o el passar-se de frenada són situacions cada cop més freqüents en política davant la proximitat d’unes eleccions. Casos en els quals una brúixola mal orientada fa perdre el nord als representants polítics i aquests acaben rebent els efectes contraproduents d’una sobreexposició de gestos i de paraules. Ho hem vist i probablement ho veurem més en els propers tres mesos. No hi faltaran protagonistes diferents de colors polítics diversos. Tik-Tok, Instagram, Twitter o els mateixos mítings i actes de campanya ens prometen més moments “estel·lars” de dubtosa rendibilitat política per als seus autors.
És un mal força estès, a dreta i esquerra de l’espectre polític. Les relliscades polítiques les podem trobar tant en els partits grans, amb possibilitats de recollir molts suports electorals, com en aquelles altres formacions que tenen menys representació i més necessitat de cridar l’atenció per intentar existir. Serveixi com a exemple d’això últim l’intent -no gens reeixit- d’encendre ànims i tensions al barri de Sants per part d’una formació de la dreta que no surt a cap enquesta.
En aquesta època de consum ultraràpid, on importa més el gest immediat que no pas el missatge de fons, ningú no queda blindat davant el risc de la pífia i del tret al peu. La dèria per la gesticulació arriba també al despatxos de govern. Així han llegit tots els grups municipals, excepte el de l’alcaldessa Ada Colau, la decisió unilateral de trencar l’agermanament amb una altra ciutat mediterrània com és Tel Aviv. Un gest d’utilitat més que qüestionable que trenca, de fet, amb la línia que ha seguit històricament Barcelona en matèria de cultura de la pau: contribuir-hi des de la suma i no pas des de l’exclusió.
