Les periodistes no estem massa acostumades a parlar en primera persona. Ni cal que ens hi acostumem! Només algunes vegades val la pena fer-ho, quan l’experiència et dóna informació de primera mà que d’altra manera no aconseguiries. Per mi aquest 8M té un significat especial, perquè vaig ser mare al juliol. I de les moltes causes justes del feminisme, aquest any –malauradament– em sento molt concernida per la lluita contra la violència obstètrica.
Parir és un tràngol i el postpart, molt dur. Les dones d’avui no estem disposades a assumir-ho amb resignació, perquè és injust i perquè és evitable. Així doncs, em sumo a tantes veus feministes que han posat sobre la taula els deures pendents de l’obstetrícia. No es tracta d’idealitzar els parts, sinó de posar negre sobre blanc que avui les dones patim una atenció masclista a l’hora de donar a llum. Massa sovint les dones perdem l’estatus de subjecte quan entrem a la sala de parts i ens convertim en un mer recipient del que extreure una criatura. Si ens queixem se’ns infantilitza o no se’ns escolta. O pitjor, se’ns enfronta sistemàticament a la falsa dicotomia entre la salut del nadó i la de la mare: encara haurem de donar les gràcies per no haver patit, a sobre de violència obstètrica, també una tragèdia perinatal!
Al segle XXI, que enviem trastos a Mart i tenim fins i tot robot cirurgians teledirigits, sorprèn l’endarreriment que arrosseguen els parts. A nivell humà i també científic. És inacceptable que la dilatació es comprovi encara fent tactes vaginals amb les mans (molts, dolorosos, imprecisos, per persones diferents). Com si fóssim visigodes! També trobo inadmissible que no existeixi un ibuprofè-de-les-contraccions o que no es faci de rutina un informe mèdic ultradetallat de cada part, quan és un esdeveniment clau en la salut d’una dona. També hi ha endarreriment moral, com no voler respondre quants punts de sutura portes, que pel que he constatat no és un fet aïllat en absolut. Si fossin punts al genoll, a algú se li ocorreria voler ocultar-ho? És inaudit.
El terme ‘violència obstètrica’ és incòmode per tothom i a mi personalment no m’agrada. Però prioritzo l’evidència que ajuda a que en parlem més, precisament perquè incomoda molt. La comunitat mèdica cada cop s’apropa més a aquesta visió, com explica de forma amena i franca la cap de Ginecologia de Sant Pau, la doctora Elisa Llurba, en aquesta entrevista especial pel 8M. Com ella, jo no crec que la solució sigui parir a casa sense obstetres, sinó tot el contrari: més ciència, més inversió, més confiança metge-pacient. Dret a decidir… i també garanties sanitàries.
No és gens utòpic: en pocs anys es podrien aconseguir moltes millores. És qüestió de diners. Perquè sí que cal voluntat, però sense diners no arribarem prou lluny per marcar la diferència. Fem no sé quants challenges tecnològics i hackatons, a vegades per resoldre frivolitats, però no podem crear un clúster de recerca a Catalunya que dispari la innovació en els parts? Posem 100 experts a buscar una forma de substituir els tactes obstètrics i veurem avenços. Posem un milió d’euros cada any a millorar paritoris i veurem canvis immediats. Complim la ràtio ‘1 llevadora, 1 part’, augmentem les hores de psicologia per atendre postparts, introduïm formació obligatòria als centres sanitaris. Tot això es pot fer, s’ha de fer i no s’està fent.
La meva generació tenim el deure sobrevingut de visibilitzar la maternitat com una part del feminisme, com un cúmul de drets desatesos. No està la natalitat com per permetre’ns condescendències masclistes. Ara que hem pres consciència del valor de la Salut Pública amb la pandèmia, és el moment de fer palanca. El mer debat públic ja està forçant un gran avenç! Confio que la propera dècada hi haurà progressos en aquest terreny, perquè hi ha una demanda clara i hi ha talent per resoldre-la. I si un dia la meva filla vol ser mare, tinc l’esperança que trobarà un escenari molt millor que el que he trobat jo el 2021.
