En part per mèrits propis i en part per demèrit dels altres, Ada Colau s’està quedant sense oposició a l’Ajuntament de Barcelona. Els comuns han utilitzat magistralment la posició estratègica del sisè grup parlamentari del Parlament, amb només vuit diputats, per trencar el bloc independentista i aquesta mateixa esquerda, eixamplada, ha obligat Ernest Maragall a regalar el seu suport als pressupostos municipals. Dos de dos. Tres, si es compten els pressupostos de l’Estat.
El resultat és que els comuns encaren el tram final del mandat sense que cap força política encapçali clarament el murmuri de descontentament que es percep, de forma transversal, a la societat barcelonina. D’una banda, el PSC col·labora en la governança i, per tant, és part del problema. I, de l’altra, ERC es configura, cada cop més, com una eina de continuïtat per als comuns, una assegurança per a, almenys, una part dels despatxos municipals. Més enllà, JxCat pot intentar configurar-se com l’oposició efectiva però, per contra, la manca d’aliats potencials en disminueix les opcions reals d’arribar a l’alcaldia i, per tant, l’atractiu electoral.
A la dreta, res. Amb Valls a París i Ciutadans caient a plom, només queda l’entrada probable de Vox, en competència amb un PP al llindar de la desaparició a Barcelona i Catalunya. De fet, és el PSC qui intenta captar aquest espai social i electoral per manca de lideratges atractius per sobre de la Diagonal.
Un any i mig és molt, certament. Però en aquests temps que corren per Barcelona l’oposició encara sembla més lipotímica que el govern.
