Des del començament de la revolució industrial, cada cinquanta anys es produeixen crisis estructurals o esdeveniments globals que defineixen nous paradigmes, que fan que es transformi el model de ciutat. Ja va passar fa cent anys després de la primera guerra mundial amb la fundació de l’Escola Bauhaus i l’impuls de l’arquitectura moderna, i va passar fa cinquanta any amb la crisi del petroli i la tornada cap als centres de les ciutats i la renovació urbana. Ara estem en un de aquells moments de canvis estructurals a causa de les crisis pel clima, per la pèrdua de biodiversitat i per les desigualtats globals. Estem al bell mig d’una crisi global per la vida.

Barcelona és una d’aquelles ciutats que té un ADN innovador en el seu model urbà i la seva arquitectura. Per això cal celebrar que hagi estat escollida Capital mundial de l’Arquitectura per a l’any 2026 i que hagi llançat un festival d’Arquitectura que pretén ser un referent internacional cada any. Perquè les ciutats líders són aquelles que saben accelerar en els moments de canvi, que es presenten voluntàries per materialitzar en el seu espai públic i en els seus edificis els dissenys que responguin als nous paradigmes del món que està per venir.

No obstant això, en el nostre entorn encara hi ha grans forces econòmiques i socials que imaginen que el canvi no és necessari. Que la mobilitat privada i el motor de combustió encara duraran molt de temps, que el formigó (una de les grans aportacions de la indústria moderna de fa cent anys) té llarga vida en l’edificació, o que la producció d’energia renovable a les cobertes dels edificis no és rellevant. No hi ha cap dubte que hi ha una resistència estructural al canvi per part dels que han gestionat (i gestionen) l’economia basada en l’ús intensiu dels recursos fòssils i que genera una gran quantitat d’emissions de CO2. I també hi ha responsables públics que pensen bàsicament que el canvi climàtic és inconstitucional, que no compleix els reglaments vigents i que hauria de desaparèixer per decret. Són aquells que pensen que la vida ha de seguir les ordenances (i no al revés), i que a pesar de que la UE ha fixat l’objectiu de transformar el nostre continent cap a un territori d’Emissions Zero per al 2050, no cal reformar la manera com construïm, reformem o habitem les nostres ciutats.

Tots els canvis estructurals requereixen un esforç col·lectiu i això implica treballar simultàniament des del sector públic i privat, de dalt a baix i des de baix cap a dalt, amb petites accions i amb grans projectes. El canvi en època de grans canvis és bo. I aquest canvi ha de passar utilitzant l’ADN de cada ciutat i de cada societat. En el nostre cas, implica impulsar un debat col·lectiu, honest i propositiu orientat a l’acció. També és al nostre ADN tenir grans idees i alhora utilitzar un sentit molt pràctic per aplicar-les de forma immediata (Cerdà i Gaudi en són grans exemples). Per aconseguir grans canvis calen poetes i dibuixants que sàpiguen concretar les aspiracions d’una nova societat en textos i dibuixos. I per això cal reivindicar l’arquitectura i el disseny urbà com a eines fonamentals al servei de la construcció d’un nou model de ciutat basat en una economia baixa en carboni, que desenvolupi un urbanisme que segueix les regles dels sistemes naturals, i que fomenti la vida i la biodiversitat. Un Urbanisme per a la vida. Una Arquitectura per a la vida.

.

Vicent Guallart és fundador de l’IAAC i va ser arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona entre 2011 i 2015.

Nou comentari

Comparteix