El gran debat estratègic sobre el futur de Barcelona és, a voluntat dels poders econòmics i polítics de l’Estat, quants milions de turistes poden arribar a la capital de Catalunya en avions i en creuers, reproduint l’esquema caduc del turisme de masses i obviant volgudament l’evident potència de Barcelona com a centre de producció científica de nivell mundial. Naturalment, el futur econòmic de Barcelona és clau, però la capital no és només un pol generador de PIB. La seva funció transcendeix les fronteres de la ciutat i ha de ser una referència i una força cohesionadora en tots els àmbits de la vida de la societat catalana. El que passi a la capital marca tot el país.
Per això és extremadament alarmant que el català agonitzi entre les noves generacions de barcelonins. El seu ús social retrocedeix sense defensa davant de la voracitat del castellà i va camí de ser residual. Només el 28% dels joves la tenen com a llengua d’ús habitual, mentre que el 62% parlen sempre en castellà. En cinc anys, l’ús del català entre els joves ha retrocedit set punts. Una dada que, de no revertir-se, convertirà la llengua pròpia de Barcelona en un element folklòric com ho són els barrets mexicans o les castanyoles a les botigues de records.
Ara bé, a qui preocupa que el català sigui residual a la capital del país? Hi ha cap estratègia des de les institucions, tant la Generalitat com l’Ajuntament, perquè el castellà no l’engoleixi de forma tan acarnissada? La immersió lingüística ha acabat essent un reducte escolar, en el millor dels casos, però al carrer i a la vida social aquesta immersió no ha tingut pràcticament cap efecte. No és fàcil prendre un cafè amb llet a Barcelona sense tenir greus dificultats perquè t’entenguin, tampoc ho és comprar en un supermercat i que t’atenguin en català. Anar al cine, veure sèries o fer qualsevol altra activitat en català és una gimcana i no un dret.
Una llengua no s’ha d’imposar, però sí defensar. I a Catalunya, fruit de segles de repressió i de la força d’un Estat que castiga voluntàriament la llengua i la menysté, el català s’ha defensat amb massa tebiesa a totes les institucions, amb el temor que algú pogués ofendre’s. El resultat és un català minoritzat i empobrit a ulls del jovent. Està bé pensar en el rendiment econòmic d’aeroports i turistes, però el futur de la ciutat també passa, necessàriament, per la supervivència de la seva llengua i la cultura.
