Crec que no soc l’única a qui li passa. Sortim de casa i a cada carrer, a cada barri, a cada cantonada, hi veiem els mateixos negocis. I són els mateixos que podem trobar a les ciutats que visitem quan viatgem. Per tot arreu, es ven el mateix. S’hi ofereix el mateix. Tinc la sensació que cada vegada més tot és una mena de gran còpia que es va repetint i repetint arreu. Una còpia rere una altra.
I alhora ens trobem que tanca on anàvem a comprar el pa. També ho fa aquella llibreria de sempre, o la merceria on anàvem a comprar botons o a fer la vora dels pantalons o la botiga on compràvem electrodomèstics. I mica en mica sentim que anem perdent una ciutat que era nostra, una ciutat amb barris vius, amb carrers plens, amb negocis de sempre. Avui, sortir de casa és l’angoixa de veure com Barcelona oblida allò que ens fa únics i envejats. I a poc a poc ens anem tornant una ciutat fotocòpia.
És evident que hi ha un procés de “copització” dels nostres barris. Tan evident com les seves causes. I és que durant anys hem tingut governs conformistes: governs que ni han entès que la identitat de la nostra ciutat, allò que som i com vivim, era important ni que estava en perill. Governs sense respostes mentre anem perdent els comerços de proximitat orientat als veïns, en favor de negocis que no estan pensats per a nosaltres. És una política de la impotència.
Una política de braços plegats que ens fa entrar en una espiral pervers: com més comerços tanquen, més difícil ens diuen que és revertir-ho; quan més veïnes perdem perquè no poden pagar el lloguer, més ens parlen de la dificultat de regular l’habitatge; quants més turistes ens arriben, més ens volen convèncer que no podem governar el turisme. I així, anem fent. Fins ja no poder fer més, esclar. Ara bé: crec que no tot està perdut, encara. Per aquest motiu vull ser alcaldessa de la ciutat
Perquè els que estem preocupats perquè Barcelona continuï sent Barcelona tenim clar que ha arribat el moment de deixar enrere aquest tipus de política, aquesta mala política. Perquè sabem que allò que ens fa únics, la màgia de Barcelona, és un equilibri que hem perdut. Un equilibri que accepta que som una ciutat visitada, oberta, dinàmica; però alhora, que garanteix que tot això sigui compatible amb mantenir una personalitat i una manera de viure pels seus veïns i veïnes.
Aquest equilibri és el que ens fa únics i el que ens fa dir, amb orgull, que som d’aquesta ciutat. Per això l’hem de recuperar. I recuperar-lo passa, tant sí com no, per entendre que sense el comerç de proximitat i de barri, la nostra Barcelona desapareix. Perquè un comerç de barri és molt més que un negoci; és un espai de trobada, on et coneixen, on et fan confiança, on et pots trobar amb els veïns i veïnes. En un món cada cop més estressant i imprevisible, és allà on trobem un espai nostre que ens fa sentir part d’una ciutat de calma i seguretat.
El nostre forn de pa, les merceries de tota la vida, el bar de baix o la carnisseria de la veïna fan una Barcelona millor. Són espais que no podem perdre. I si hi ha una política de la impotència que, davant cada persiana que baixa, ens diu que “no s’hi pot fer res”, nosaltres hem de dir que Barcelona mereix molt més. Per això, tinc clar que el comerç és una prioritat. I sabem per on començarem. Dues idees.
La primera: és necessari regular els increments abusius del preu de lloguer dels locals comercials que avui està afectant els negocis dels nostres barris, sobretot dels que pateixen més pressió turística. Ho hem fet amb els lloguers dels nostres pisos i ha salvat milers de famílies, per què no protegir ara milers de negocis de barri abans que desapareguin? És una mesura senzilla, però de sentit comú. Una mesura que ens situa en la direcció d’una política diferent, que no es resigna, i garanteix seguir essent la ciutat que sempre hem estat.
I una segona. Una generació sencera de comerciants està a punt de jubilar-se. I passarà el que ja sabem: abaixaran la persiana i arribaran les còpies de les còpies. Per això, cal un Pla de Relleu, amb mesures fiscals, ajudes i acompanyament, que permeti no només mantenir els negocis, sinó afavorir que treballadors, qui més coneix i estima aquella botiga, el bar o el forn, en pugui assumir la propietat. I així, no sols recuperem la nostra Barcelona, també la fem més forta, més justa i més democràtica per a qui hi viu.
Som la ciutat de les llibreries que fan més viva la nostra llengua; de comerços que fan carrers i barris dinàmics; de botigues que generen trobada entre els veïns. Però això no cau del cel. Ho som perquè durant anys hem sabut defensar-ho. Ara ja no, i entre còpia i còpia estem perdent aquesta Barcelona. Encara hi som a temps: no deixem que la política conformista ens faci perdre la nostra Barcelona.
