Unes 300 persones van visitar diferents edificis d’habitatge públic i cooperatiu en sòl municipal, en el marc del Festival d’Arquitectures Model de Barcelona, acompanyades pels equips d’arquitectura que els van dissenyar. Aquestes rutes van evidenciar l’avanç en la implementació del model cooperatiu d’habitatge a la ciutat, fruit de la col·laboració pública-comunitària en l’accés al sòl i la promoció dels habitatges; així com el creixement exponencial que està experimentant el parc públic de lloguer a Barcelona.
El model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús representa una tinença alternativa a la propietat i al lloguer, comú a altres països com Dinamarca, Suïssa o l’Uruguai. La propietat dels habitatges correspon a la cooperativa, que reconeix als seus membres un dret d’ús dels habitatges a canvi d’un cànon mensual equivalent a un lloguer assequible i una aportació de capital inicial retornable en cas d’abandonar la cooperativa. Les persones residents tenen dret a utilitzar els habitatges indefinidament sense haver d’adquirir-los ni d’hipotecar-se.
Els edificis promoguts per part de cooperatives en cessió d’ús en sòl municipal destaquen per prioritzar els espais comunitaris i d’ús compartit, mentre que en l’habitatge públic el programa d’usos acostuma a ser més convencional. Malgrat això, en ambdós models destaca l’aposta per generar espais de trobada, a l’aire lliure o en les zones comunes d’accés als habitatges, autogestionats per part de les residents. La perspectiva de gènere a l’hora de dimensionar els espais i la seva ubicació desjerarquitzada dins l’habitatge també s’obren camí en l’àmbit de l’habitatge públic i cooperatiu.
L’habitatge col·laboratiu, en les seves diferents variants (cohabitatge, habitatge cooperatiu… però també alguns models d’habitatge públic) redefineix els límits entre allò que és privat i allò comunitari, tant dins dels propis edificis com entre aquests i els barris en els que s’ubiquen, contribuint així a garantir el dret a l’habitatge i a la ciutat.
Fer el màxim amb el mínim: aquesta és la premissa compartida per tots els equips d’arquitectura que, en els diferents projectes visitats, han fet front a la necessitat d’aconseguir espais d’alta qualitat amb recursos limitats. Els condicionants econòmics i de disseny no han frenat l’experimentació i la innovació, ans al contrari, han estimulat la cerca de solucions alternatives basades en la col·laboració pública-comunitària destinades a millorar la qualitat de vida de les persones, l’accessibilitat i assequibilitat dels habitatges, l’eficiència energètica i la sostenibilitat ambiental.
La comunitat és l’ingredient clau d’aquests projectes. Els espais comunitaris solen estar situats a la planta baixa o al terrat, o fins i tot al llarg dels accessos als habitatges, en una posició visible i de fàcil accés. L’ús de diferents altures i distribucions obertes i generoses per connectar els diferents pisos fa que les persones es trobin, cara a cara o només per contacte visual, al mateix nivell o en diferents nivells de l’edifici. Veïns i veïnes ja no són persones estranyes sinó persones amb les que es conviu i es té una conversa des del balcó o al pati comunitari, que t’ajuden a fer la bugada o amb les quals es comparteix una celebració a la cuina i menjador comunitaris.
L’objectiu que persegueixen aquests projectes no és només l’accés a l’habitatge, sinó oferir una llar en la que es pugui viure bé, còmodament, i que reflecteixi els desitjos de les persones que hi habiten. El disseny s’ha centrat en afavorir estratègies que garanteixin el millor confort tèrmic gràcies a una bona orientació i mitjançant sistemes de calefacció i refrigeració passius com hivernacles, habitatges passants, patis, brise-soleil i un hàbil ús dels materials. La sostenibilitat mediambiental es materialitza, en primer lloc, reduint la petjada de carboni i el consum energètic de l’edifici; en segon lloc, utilitzant fonts d’energia renovables, com calderes de biomassa i panells fotovoltaics; i, en tercer lloc, amb el potencial de reciclatge dels materials constructius, com ja passa amb les estructures de fusta.
Les visites es van dur a terme per quatre barris diferents -Glòries, Poblenou, La Bordeta y La Marina del Prat Vermell- cadascun amb la seva pròpia història i un teixit arquitectònic distintiu. Els edificis s’integren en el context de forma respectuosa, amb mesures concretes per millorar-ne l’encaix amb els edificis de l’entorn, les diferents altures, les façanes i l’orientació. Es retallen grans blocs produint connexions físiques i visuals. La planta baixa s’acostuma a tractar de forma diferenciada de la resta del cos de l’edifici, amb obertures al carrer, corredors i porxos accessibles al públic, i altres espais semipúblics i semiprivats, per garantir un gradient entre l’espai públic i el privat, en un diàleg entre l’edifici i la ciutat.
Barcelona s’ha convertit en els últims anys en un laboratori pioner en matèria d’innovació en polítiques d’habitatge. L’aposta per incrementar el parc públic d’habitatge i col·laborar amb entitats i promotores socials, fundacions i cooperatives d’habitatge en cessió d’ús està definint un model emergent d’habitatge propi, inspirat en les millores escoles europees (Àustria i Països Baixos principalment) però alhora adaptat al context local. L’objectiu no és cap altre que el d’accelerar la producció d’habitatge permanentment assequible a la ciutat sense oblidar la importància de promoure la vida en comú.
.
*Ludovica Rolando és arquitecta i investigadora de doctorat a Torí i Barcelona. Eduard Cabré és politòleg i urbanista i exerceix de consultor en habitatge per a l’Ajuntament de Barcelona.
1 
