El maig de 2015 un govern municipal encapçalat pels Comuns i el PSC agafava les regnes de la ciutat de Barcelona. Tres anys més tard, el juny de 2018, Pedro Sánchez era investit president del govern espanyol arran de la moció de censura a l’expresident Rajoy que el grup d’ERC al Congrés va votar. Finalment, el gener de 2020 se signava el pacte de govern de coalició entre PSOE i Unides Podem.
Han passat més de set anys del govern de socialistes i comuns a Barcelona i quasi tres del de socialistes i Podem a l’Estat. La setmana passada preguntàvem a la ministra Raquel Sánchez al Senat que com era possible que, disposant de governs amb els mateixos colors polítics a la Plaça Sant Jaume i a la Moncloa, Barcelona segueixi sent sistemàticament maltractada pels incompliments de l’Estat en matèria d’inversions. ERC, de fet, ho venim denunciant i reclamant des de fa molt.
Se’ns va prometre que el govern espanyol compliria amb tots els compromisos pendents que va deixar el PP i que han llastrat la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana durant dècades. Des de l’Ajuntament se’ns va dir que serien exigents, però quan fas balanç arribes a la conclusió que manca projecte i sobretot voluntat política per dur a terme aquelles polítiques que la ciutat necessita des de fa tants anys.
L’estació de la Sagrera que no s’acaba mai. La reforma de l’estació de Sants que no arrenca. Les inversions per a Rodalies que no s’executen, els accessos viaris i ferroviaris de mercaderies del port que no arriben i que són clau per donar sentit al corredor mediterrani.
Es parla molt de la suposada decadència de Barcelona i la puixança de Madrid, però més enllà de la picabaralla dialèctica amb la senyora Ayuso, la realitat és que l’Estat inverteix cada any a Madrid molt per sobre del pressupostat mentre a Barcelona, la seva àrea metropolitana i el conjunt de Catalunya les inversions són baixes i l’execució ridícula. Aquest paradís fiscal per a milionaris en el qual s’ha convertit el Madrid neoliberal d’Ayuso s’ha pagat també amb els recursos dels catalans i barcelonins i s’ha fet amb la complicitat dels governs de l’Estat i de la ciutat.
Ha de quedar clar que Barcelona no està en decadència, el que està en decadència és l’impuls polític i la iniciativa d’un govern municipal incapaç de donar resposta als reptes que la ciutat té al davant. Aquestes darreres setmanes hem vist com Rodalies tornava a col·lapsar i ni Adif, ni la ministra ni ningú era capaç de donar la cara i respondre per tants anys d’incompliments i abandonament que ens han portat fins aquesta situació.
El govern espanyol ha apostat per bonificar Rodalies i oferir la gratuïtat dels viatges, però el servei segueix sent un desastre. Alhora, les aportacions de l’Estat a ATM han caigut a mínims històrics, deixant la resta de transports públics de la ciutat, metro, bus, tram i ferrocarrils absolutament abandonats.
Si algú es pregunta per què volem la independència la resposta és molt senzilla: no volem continuar queixant-nos del que l’Estat promet i no compleix, volem ser nosaltres els responsables de determinar el nostre futur i per això necessitem totes les eines.
No ens podem quedar de braços plegats mentre la ciutadania sofreix. Cal impulsar Barcelona i la seva àrea metropolitana perquè recuperi la iniciativa. Hem d’anar més enllà, articulant complicitats polítiques, socials i econòmiques amb els diversos actors de la ciutat per a posar sobre la taula el compliment dels compromisos històrics que fa tants anys que s’arrosseguen, també en matèria d’habitatge.
Parlem d’edificis buits de la seguretat social que fa anys que se’ns diu que seran transferits. Parlem de la comissaria de Via Laietana que s’ha promès repetidament que seria convertit en un espai memorialista. Parlem de tot el Front Marítim, d’un valor patrimonial immens, i que l’Estat té segrestats per equipaments militars infrautilitzats, igual que la caserna del Bruc. No es pot permetre repetir la vergonya del govern espanyol, del qual formen part els partits del govern municipal subhastant propietats al Front Marítim i a la Zona Franca, ignorant totalment les reclamacions, necessitats i demandes de la ciutadania barcelonina.
L’Estat té el deure de retornar a Barcelona uns espais que són de la ciutat i han d’estar al servei de la seva gent. Nosaltres tenim molt clar a qui ens devem, i a qui servim. Servim als i les ciutadanes dels nostres barris. Barcelona i l’àrea metropolitana mereixen un respecte que ni govern municipal ni l’espanyol estan tenint.
Volem una Barcelona que encari els reptes socials, econòmics, mediambientals i de mobilitat. Una ciutat connectada amb el conjunt de Catalunya, que defensi la justícia i les llibertats democràtiques. Una Barcelona motor de transformació i lideratge internacional. Una Barcelona Republicana.
Ana Surra, senadora d’Esquerra Republicana, i Jordi Coronas, regidor d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Barcelona
3 
