De la queixa al greuge

A l’espera de rebre les dades de 2022, l’informe anual de la Sindicatura de Greuges de Barcelona reflectia que l’any passat va rebre un total de 2.568 queixes. És a dir, si dividim aquesta xifra entre els 1.639.000 habitants que hi ha aproximadament a la ciutat donaria una mitjana de 0,0015 queixes per persona. Hom podria concloure que tot va com una seda, que l’Administració municipal i els seus serveis públics funcionen com un rellotge a l’hora d’atendre els administrats. Tracte exquisit. Pocs drets fonamentals vulnerats, escasses llibertats públiques afectades. Oli en un llum.

Però aleshores no quadra amb el presumpte empipament generalitzat que escupen diàriament les xarxes socials, on d’altra banda sembla que hi hagi barra lliure per linxar qui sigui i una predisposició -facilitada per l’anonimat- per teclejar qualsevol indici d’error per part del poder, en aquest cas local.

Sigui tic català o tendència humana, estem molt acostumats a esbravar-nos amb un cop damunt la taula però després quedar-nos al sofà. La queixa roman moltes vegades a l’àmbit privat i no som capaços d’elevar-la a greuge. No hi ha excuses: sense cost econòmic, un lloc web, diversos formats per dirigir-s’hi… A més, la institució amb David Bondia al capdavant s’aproxima als barris per recollir-hi les reclamacions pertinents.

Potser el debat és molt més profund i té a veure amb fins a quin punt la tecnologia aplicada a l’oci ha endormiscat l’esperit crític. Tampoc és que a l’època analògica muntéssim barricades i revolucions davant de qualsevol injustícia però la sensació és que a l’hora de la veritat preferim deixar-nos anar a la plataforma que toqui abans que invertir un temps en omplir un formulari i gosar resoldre el problema per la via del seny.

En temps de fast food universalitzat, molt sovint preval la susceptibilitat, sentir-nos perjudicats i fer el numeret en comptes de tenir paciència per arribar fins al final, treure’n l’entrellat i obtenir, si no una reparació, com a mínim una resposta i un acompanyament. Que per això som ciutadans amb drets més enllà dels deures.