Ernest Maragall i Mira, nascut a Barcelona el 5 de gener de 1943.
Debilitats: Maragall té moltes debilitats. Normalment, les debilitats i les amenaces quan fas un DAFO en política són directament proporcionals als anys que fa que t’hi dediques. I Maragall és el cas. La primera de les debilitats de Maragall, compartida amb Trias, és l’edat. En determinades cultures polítiques, a la nord-americana, l’edat es veu com a símptoma d’experiència. A casa nostra, si en algun moment va ser així, ha deixat de ser-ho. I Maragall té una debilitat afegida en aquest sentit: el cansament. Hi ha determinades campanyes polítiques i determinats candidats – no sempre però en alguns moments si – que tot el que envolta la seva campanya, els seus missatges, tot denota cansament i que les coses no acaben de rutllar i el missatge no acaba d’arribar. Costa veure missatges de Margall i la seva precampanya si no vas ad hoc a cercar-los. Els ha passat a altres candidats durant tot el periple de campanyes electorals que hi ha hagut a Catalunya i a Espanya durant la democràcia. A Felipe González en la seva darrera campanya i derrota davant José María Aznar; a Rajoy en els seus dos enfrontaments amb Zapatero; a Montilla el 2010 quan es presentava a la reelecció per presidir la Generalitat. I normalment els de dins de la mateixa campanya electoral són els últims a adonar-se’n i és normal. Ell hauria de ser-ne conscient. Ha estat a la sala de màquines de moltes campanyes abans de ser candidat.
Per altra banda, la dualitat que Maragall ha conservat durant aquests 4 anys: diputat al Parlament de Catalunya alhora que regidor a l’Ajuntament de Barcelona li resta més que li suma. No ha tingut dedicació exclusiva, la seva doble condició ha fet la sensació que no ha estat sempre al capdavant del grup municipal i li ha restat força com a cap de l’oposició en tant que qui ha primat el sentit de vot als pressupostos de Colau han estat les necessitats d’ERC al Govern de la Generalitat i al Parlament i no purament a la ciutat.
Amenaces: La principal amenaça de Maragall aquesta campanya electoral és doble. La primera és repetir els mateixos errors de la darrera campanya i cometre errors com per exemple el dels noms del manifest de suport; errors de precipitació i que tenen un alt preu. Per tots els candidats i candidates els errors es paguen, i en campanya més, però el preu per error de Maragall és més car aquest cop perquè no es pot permetre el luxe de cometre’ls, ja que les enquestes no li auguren un bon resultat com fa quatre anys. I el més rellevant i la segona: molt probable aquesta sigui a la darrera campanya d’Ernest Maragall.
Fortaleses: la fortalesa de Maragall, en aquesta ocasió menys que en l’anterior, però sempre mereix un respecte, és el cognom, és la marca Maragall. Per la seva trajectòria en política i pel que ha aportat a la ciutat de Barcelona i a Catalunya. I és paradigmàtic que quan s’ha decidit a usar el cognom i a situar-lo com a marca és quan menys expectatives electorals té. La darrera campanya a les municipals no va voler fer ús del seu cognom com a marca i les previsions eren francament millors; espero que la desesperació no en sigui el motiu perquè li farà un mal servei, a ell, al cognom i a la seva trajectòria política.
Oportunitats: Maragall té l’oportunitat, malgrat que sembla que el resultat no li serà positiu, de deixar un bon llegat a Barcelona i a la seva actual formació pels que seran els futurs responsables d’intentar reprendre el projecte de ciutat i el projecte polític dels republicans. La trajectòria a la ciutat de Barcelona de l’Ernest en un moment de la ciutat en què, amb Pasqual Maragall al capdavant, van situar Barcelona al món i el seu coneixement pot ser el llegat de Maragall pels que ho intentin a partir del 29 de maig. I aquí noms com Esther Capella o Jordi Castellana tindran un paper important.
