Ada Colau va dedicar la part final del seu primer mandat a intentar negar que a Barcelona hi hagués increment de la inseguretat i, alhora, a generar un conflicte amb el departament d’Interior. Fins ara, l’actitud de Miquel Buch tampoc havia sigut la més encertada. El conseller i l’alcaldessa no se suporten. Ho sap tothom i es fa evident. Però s’han d’aguantar. I ahir hi va haver el primer indici que el titular d’Interior ho ha entès i que la màxima responsable de l’Ajuntament encara no.
Després de descarregar diumenge la ràbia acumulada en un vídeo de 8 minuts en què es dedicava a acusar tothom d’una “campanya d’alarmisme” –convertint els veïns en ninots sense criteri–, ahir l’alcaldessa va donar la cara en una entrevista a TV3. A més de desautoritzar i menystenir Albert Batlle per haver admès que hi ha una “crisi d’inseguretat” –al·legant que li havien descontextualitzat una frase que se li havia escapat, com si el tinent d’alcaldia fos nou en la vida política–, es va inflar de criticar Buch una altra vegada, repetint novament que havia fet electoralisme amb la seguretat a la ciutat. I ho va fer mentre Batlle i el conseller es reunien per donar una imatge de rigor institucional, la de dos responsables polítics que es coordinen pel bé dels ciutadans.
Després, la conselleria va fer saber que no replicaria a Colau. Els havia sortit la jugada rodona. A Buch i a Batlle, a Junts per Catalunya i al PSC. I els comuns naveguen en el negacionisme i les acusacions al rival: no passa res i, si passa, és culpa d’aquell.
Colau i el seu equip podien equivocar-se en el discurs sobre seguretat fa quatre anys i en fa tres. És una qüestió sempre incòmoda per a les esquerres. Però passar de tenir com a gran objectiu eliminar els antiavalots de la Guàrdia Urbana a demanar un enduriment del Codi Penal contra els furtadors –lladres no violents– és un viatge que no casa amb l’argument que les queixes per la inseguretat són una campanya orquestrada. És, senzillament, perdre els papers.
