“Un tallat, si us plau”, demana un barceloní. “¿Cómo?”, respon a l’altra banda del taulell un cambrer d’origen xinès, llatinoamericà, de l’Europa de l’Est o de qualsevol racó de món. Aquest breu intercanvi de paraules (passa cada dia un munt de vegades) escenifica aquella dita tan nostrada: “forasters vindran que de casa ens faran fora” Quin veí no la té gravada avui en el seu conscient?
En els moments actuals, iniciar un article amb aquestes paraules, té el perill que alguns lectors pensin que això serà un pamflet contra la immigració. Ai!, encara a la nostra capital hi ha qui té la pell molt fina. Però com que el risc sempre l’he considerat inherent a l’acció política efectiva, ningú no em farà enrere a l’hora de posar negre sobre blanc la situació d’emergència que viu el cap i casal i la qual comparteixen cada dia més veïns. Qui no s’arrisca, no pisca.
Anem al gra. La sensació de perdre el control de la capital, és ben palès en les converses que hom pot mantenir amb qualsevol barceloní del carrer; sigui botiguer, autònom, funcionari, jubilat o universitari. La llista dels exemples que demostren això que dic seria interminable. Però com que no pretenc fer un escrit més llarg que un missal, em limitaré a tres píndoles que són de cianur pel futur del cap i casal, tret que hi posem remei.
Primera píndola. La seva composició és el turisme massiu i desfermat que conforma el tronc central del model econòmic pervers i gens productiu on s’ha instal·lat la capital. Condició sine qua non per mantenir-lo? Importació de mà d’obra barata en forma d’allau immigratòria. Naturalment, els seus salaris són de misèria, i viuen en condicions precàries.
No és cap casualitat que, fa uns mesos, Càritas advertís que 400.000 persones viuen amuntegades en habitacions a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Mentrestant, Foment del Treball i d’altres actors similars, demanen més i més immigració, que no vol dir altra cosa que més i més “braços barats”. Sense oblidar que allà on no arriben les mesades per netejar taules, servir cerveses o portar un caprici a casa en bicicleta, hi arribaran els ajuts públics i el tercer sector. Heus aquí la pèrfida entesa entre les elits i el poder politico-funcionarial de les esquerres.
Segona píndola. Fa un gairebé tres anys em vaig plantar un bon dia davant un dels nombrosos súpers 24 h per fer un vídeo i respondre allò que tot Barcelona es preguntava: quin és el secret d’uns establiments que paguen lloguers de primera divisió i no tenen clients? Durant tot aquest temps, m’he fet un tip de denunciar (juntament amb companys com Víctor Riverola) que són màquines de blanquejar diners i de traficar amb persones. Tampoc no he tingut cap mania a l’hora de parlar de màfies d’un origen determinat com a protagonistes d’aquesta vergonya. Tots, absolutament tots els regidors, han fet els ulls grossos fins fa quatre dies.
Precisament, la setmana passada els Mossos d’Esquadra desmantellaven una xarxa dedicada a portar pakistanesos a Catalunya al preu de 30.000 € cadascun. En sis anys s’havien embutxacat més de 3,2 milions d’euros, i les investigacions policials descobrien que bona part d’ells acaben malvivint tot el dia dins aquestes botigues. Ja ho veieu, no anava pas errat en les meves denúncies.
Tercera píndola. La situació d’emergència de la llengua i la cultura catalana a Barcelona és tan dramàtica que una bona part dels seus veïns la veu irreversible. No m’estranya que pensin així quan, segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals, el 80% del personal del món del comerç, usa el castellà; el de bars i restaurants ho fa en un 81,1% i entre els professionals sanitaris, és el 72%. Qui no pot evitar tenir la sensació de patir una ocupació lingüística?
Cap grup polític del consistori, vol entomar el fet que avui hom no pot viure en català a Barcelona. Uns perquè representen la mentalitat de l’ocupant i ja els va bé (Vox i PP); els altres perquè són una simple sucursal de Madrid i no volen molestar l’amo (PSC i Comuns); i als que s’anomenen independentistes (ERC i Junts), els paralitza la por que els puguin acusar de ser uns fanàtics o qualsevol altra cosa pitjor.
Els antídots contra aquestes píndoles verinoses significa combatre de dalt a baix el pervers model econòmic actual i els seus promotors i beneficiaris, es diguin com es diguin i tinguin bancs, grups de comunicació o grans contractes amb l’administració. Barcelona no és cap negoci per a cap elit o lobby.
Tanmateix, cal dir alt i clar que el tràfic de persones és una ignomínia per a la nostra capital. Des del que s’esdevé en els rònecs comerços 24 h, fins als salons de ves a saber el que on hi ha dones que no hi són pas per voluntat pròpia. S’ha d’encetar una acció municipal dura que acabi amb el clima d’impunitat que fa sentir còmodes a les màfies.
Tota política que es faci a Barcelona ha de posar sempre la proa cap a la catalanitat insubornable del cap i casal. Tot el que no sigui això, sempre queda provincià i xaró. Per aquí comença la decadència i la degradació de la ciutat. Saber llegir això, és la primera condició per poder dirigir amb efectivitat els destins de la capital de la nació.
