Barcelona és la polis per antonomàsia. No per la seva mida, que també; tampoc pel fet, tot i ser important, de formar part del grup d’aquestes noves ciutats-referent que no s’aparten del mar, perquè saben que els pirates arriben cavalcant sobre altres ones.
Barcelona és la polis per antonomàsia, perquè el seu ahir supera l’Edat mitjana i conjuga les civilitzacions més enfrontades en l’ADN del seu teixit; perquè en la seva reduïda (a escala humana, com Europa) versió de megalòpolis, ha estat capaç d’aplegar el què de bo i de dolent aquestes signifiquen. El seu govern, justament per això, no és una qüestió menor, ans, en joc de paraules amb la capçalera d’aquest digital, una qüestió capital.
De la mateixa manera, en justa correlació amb la seva dimensió política, no es pot fer un ús espuri dels seus avantatges i dels seus defectes, de les seves fites i dels seus fracassos. Perquè si els trets negatius són responsabilitat dels seus governants, també ho són de tots els que, per negligència, connivència culpable o comoditat petit burgesa, hem deixat que així fos governada. I si els trets positius han aconseguit eixir, ha estat gràcies al concurs de totes dues parts, que no altra cosa és el veritable regiment de la cosa pública.
La clau de tot plegat és el model de ciutat que siguem capaços de dibuixar mentalment i projectar en l’acció. En tenia un Pasqual Maragall, o sols va coincidir amb uns Jocs olímpics fent net en la ciutat i obrint-la al mar? En té un Ada Colau, o és sols una voluntarista que creu haver estat capaç de recosir el forat a la cap d’ozó amb els seus carrils bici?
Mentre continuem pensant que la mobilitat d’una ciutat en pendent pot ser igual que una d’Holanda, que les bones intencions no poden tenir efectes colaterals negatius, que l’habitatge social pot ser de compra en un món que encara respecti el que significa la propietat privada; mentre continuem pensant que el dit habitatge es pot col·locar a qualsevol lloc i que és factible continuar estenent corones metropolitanes de construccions de poca alçada; mentre no entenguem que la brutícia i l’incivisme és el primer nivell d’una escala que arriba a l’homicidi, i que un ajuntament no es pot dedicar a condemnar cançons d’Amaral o qualsevol altre cantant de moda, com si fos una versió d’OT; mentre tot això passi, qualsevol podrà fer de Barcelona una oportunitat per a la demagògia. I si Barcelona esdevé una excusa, perdrà el seu lloc d’honor en l’Europa de les ciutats concitades entorn “el bressol de tots els blaus”.
Tal és el risc que s’amaga en una governança sense model de ciutat que potser és l’hora de repensar-la més enllà de la xarxa de municipis, com un àrea d’influència i lloc de trobada d’interessos fractals. Com un districte federal, amb sistema electoral propi i facultats normatives que no permetin justificar els errors en suposades mancances competencials.
Els científics diuen que la teoria del tot és elegant perquè és senzilla. Així, doncs, Barcelona, districte federal. O la teoria (política) del tot.
