“Madrid és un exemple per a tot el món”, diu Gerard Piqué, que lamenta que Barcelona no estigui al nivell de la capital d’Espanya. Probablement, es refereix a l’exemplaritat per fer-hi negocis amb les seves empreses, derivada de la posició de domini i privilegi que té Madrid en el sistema radial de l’Espanya autonòmica, és a dir l’efecte capital. Però és només una suposició.
Perquè el futbolista no revela si “l’enveja sana” que sent com a barceloní té a veure amb el model social, cultural o de mobilitat que ofereix Madrid. Tampoc si sent enveja perquè a Madrid s’executa més del 100% dels pressupostos i a Catalunya amb prou feines s’arriba al 33%, o si la gelosia ve perquè les infraestructures de transport no estan abandonades com a Barcelona, perquè Barajas és la nineta dels ulls d’AENA, o perquè Madrid és el refugi de les elits empresarials, polítiques i culturals que viuen de fer de lobbys per mantenir dempeus el règim del 78, i la capital és premiada en justa compensació.
És evident que Barcelona i Madrid no poden sotmetre’s a una comparació justa perquè la realitat de les dues ciutats és lluny de poder atribuir-se íntegrament a decisions polítiques locals. L’Estat mai no permetrà a Barcelona competir en condicions d’igualtat amb Madrid per atraure empreses, talent i poder polític i econòmic. Per això té els pressupostos i desenes d’empreses públiques que s’encarreguen que Barcelona sigui vista sempre com una ciutat de segona.
Però Barcelona no és innocent: va deixar passar un tren que li hauria permès sortir de l’armari i trencar la por a ser una ciutat de referència al món sense estar permanentment sotmesa a la perifèria. El 1998 es publicava al BOE la Carta de Barcelona, que fa 23 anys que és dins d’un armari i que cap govern municipal, cap, no ha gosat desenvolupar plenament. La Barcelona del 2021 ni esgota ni fa ús de la lletra i l’esperit d’una carta que li atorga una certa capacitat d’autogovern. Prou més del que exerceix actualment, en què bàsicament és una gestora administrativa. Per què? Perquè reclamar el compliment d’aquesta carta implica conflicte amb Madrid.
La Carta de Barcelona dona capacitat expressa per fer política i d’establir regles del joc de la ciutat en el terreny normatiu per ser el més semblant a un govern de país. L’Ajuntament podria liderar polítiques innovadores en àmbits com l’educació, l’habitatge o la salut fent una ciutat més propera als ciutadans. Si Barcelona emprés totes les eines que legalment li corresponen, qui sap si Gerard Piqué ja no tindria enveja de Madrid.
