Barcelona és una ciutat de bars i sense ells el temps s’ha aturat com si cada dia fos un diumenge d’hivern. Cafeteries, restaurants, pubs musicals, xiringuitos, cerveseries, foodtrucks, cocteleries, tavernes, tuguris… Quantes paraules usem per dir bar! Algunes glamuroses, altres que evoquen conflicte. Perquè ser una ciutat de bars té moltes arestes. Ens encanta ser-ho i alhora ens avergonyeix una mica.

D’una banda, reflecteix el millor de l’Europa mediterrània: socialització, bon clima, menjar bé i una certa joia de viure permanent. D’altra, ens recorda que som una ciutat de bars perquè som una ciutat de cambrers i no pas d’enginyers aeronàutics o estrelles de Hollywood. Barcelona va centrifugar la indústria i sense adonar-se’n va convertir la restauració i les cures en els grans nínxols laborals de la working class.

Fa 15 anys una companya de pis holandesa se’n reia de veure tants cambrers de mitjana edat o fins i tot a punt de jubilar-se a Barcelona. “Al meu país és una feina d’estudiant!”, presumia. Aleshores no vaig saber què dir-li. Avui li podria respondre que, a falta d’un ascensor social potent, els nostres bars han fet de muntacàrregues lent i atrotinat. I que centenars de cambrers sèniors de Barcelona –abans gallecs, per exemple, o ara xinesos– han pogut enviar així a la universitat els seus fills. No cal idealitzar-ho perquè no n’és gens, d’ideal. La prova és que una part dels fills llicenciats han de marxar a Londres a servir cafès cada cop que esclata una crisi.

Ara hem de tancar els bars per no haver de tancar sencera la ciutat dels bars. El sector està enfadadíssim i té raó. Els hem convertit en l’anyell expiatori dels nostres contagis. És injust però és el més eficaç. Sense bars sortim menys de casa, quedem amb menys amics, coneixem menys gent nova. Ara bé, les ajudes que s’anunciïn aquesta setmana han de ser molt contundents i han d’arribar a tots els treballadors afectats –amb i sense contracte–, perquè ens hi juguem la base de la piràmide social. És el too big to fail, versió obrera. Un dels molts peatges de ser una ciutat de bars.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Joan Bosch Miró a octubre 18, 2020 | 14:21
    Joan Bosch Miró octubre 18, 2020 | 14:21
    Som una ciutat de bars perquè no som una ciutat de WCs. És una vergonya que aquesta ciutat tingui una manca tan gran -per no dir que li manquen del tot- de lavabos públics. Ni tan sols al voltant dels -ara buits- llocs més turístics. Quants cafès o cerveses no ens hem pres per poder anar al lavabo! Ara, en aquests moments de bars, restaurants i xiringuitos de la platja tancats, si sortim a passejar, ens n'adonem encara més. És una necessitat que cap ajuntament, ni tan sols l'actual, ha tingut en compte. Entre això i altres paranys que ens para l'actual consistori, Barcelona no és ciutat per a vells!

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa