“Em sento una víctima oblidada”: els maquinistes, l’altra cara dels suïcidis al metro

Cada tres setmanes una persona intenta treure's la vida al subsòl de Barcelona

Quan el metro que conduïa va enfilar la recta cap a l’andana de la parada de Fondo de la L1, ho va veure clar. “Tenia els peus a la vora de l’andana. Quan estava a punt d’entrar a l’estació va fer un pas enrere i va saltar”, recorda Cristina Verdejo. Porta 16 anys a TMB i treballa com a Agent d’Atenció al Client (AAC), així que dedica la jornada laboral a les oficines a les estacions del metro i a la conducció de trens. El que narra va tenir lloc el gener del 2015 i va ser el primer suïcidi que presenciava. “Quan vaig sortir del tren vaig sentir els crits de dolor de l’home que havia saltat”, relata.

El que va venir després de l’experiència va començar amb una dona que li va oferir aigua, després de veure-la asseguda a l’andana. Després van venir “tres o quatre dies molt tristos” i la imatge d’aquell home saltant a les vies per treure’s la vida enquistada al pensament. “L’impacte visual o el so és el que retenim en la memòria després d’episodis com aquests”, analitza Jordi Garcia, psicòleg d’emergències i vocal de la secció de psicologia d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). El retorn a la feina després d’un temps de baixa no va ser fàcil per a Verdejo, ja que les dues primeres setmanes sentia “por” cada vegada que el tren que conduïa estava a punt d’entrar a una parada. 

Al metro de Barcelona es viuen cada mes, de mitjana, entre un i dos intents de suïcidi. Això suposa, aproximadament, un cas cada tres setmanes, segons dades de TMB facilitades al TOT Barcelona. Mostren la cara més crua del drama. L’altra cara són els conductors que atropellen la persona que es vol treure la vida. 

Cada tres setmanes una persona intenta suïcidar-se al metro de Barcelona

“Necessitava treure’m l’uniforme, dutxar-me i desfer-me de l’olor a metro”

Olga Oliver ha viscut tres suïcidis. Dels 29 anys a TMB –6 dels quals com a maquinista– que porta a l’esquena, els tres episodis suposen una taca negra. “Necessitava treure’m l’uniforme, dutxar-me i desfer-me de l’olor a metro”, descriu sobre la sensació que ha sentit. Com Cristina Verdejo, ella també té present la reacció de les persones que esperaven el metro després del que havia passat. El primer suïcidi que va patir com a conductora va ser el 2 de novembre del 2017. “D’aquell dia recordo una actitud bona de la gent de l’andana. Des de fora em deien que em calmés, que estigués tranquil·la. No em creuaré mai més amb ells però els recordaré sempre“, rememora. 

L’experiència d’Oliver, a diferència de la de Verdejo, està marcada per les visites al servei mèdic de TMB. Després del segon suïcidi, que va ser el 6 de desembre del 2018, va agafar el permís de tres dies que l’empresa dona als treballadors que han presenciat un suïcidi consumat o una temptativa. Però no havia aconseguit dormir després del que va passar i, al quart dia, va visitar els metges de la companyia per agafar la baixa mèdica. Oliver estripa la bosseta de sucre per al cafè mentre pronuncia les paraules que li van dir: “I ara, què et passa?”. 

Cristina Verdejo, una conductora de metro que ha viscut dos suïcidis / Jordi Play

Cristina Verdejo, una conductora de metro que ha viscut dos suïcidis / Jordi Play

I parla amb ràbia quan lamenta que la tercera experiència amb el suïcidi la va viure pocs mesos després de la segona. A mitjans de febrer de l’any passat va tornar d’una baixa mèdica arran del segon episodi, i al juny va arribar-li un altre intent. “No hi ha més trens? No hi ha més companys?”, es preguntava. Pel que fa a aquest pensament, el psicòleg d’emergències Jordi Garcia matisa que el suïcida es tira al tren sense pensar en la persona que el condueix. “Busca tirar-se al metro, no busca el maquinista”, tranquil·litza. 

Oliver critica la incomprensió i la “falta de sensibilitat” que, assegura, veia en els serveis mèdics. “Només volien que tornés a treballar”, es queixa. L’ansietat i la falta de son, però, es van apoderar d’ella després de cada vivència. “Em sento una víctima oblidada”, admet.

La mort del suïcida, un alleujament incòmode

Dos dels tres intents de suïcidi que ha viscut Oliver van acabar amb la mort de la persona. L’últim, el del juny de l’any passat, es va quedar en temptativa. “Et sorprendrà el que et diré ara”, diu, preparant el terreny. “Em molesta que siguem els segons d’aquesta història i m’empipa que no compleixin l’objectiu: la mort”, afirma. “Perquè pots haver destrossat una vida i no has aconseguit el que volies”, remata. Per a Oliver, el mecanisme per afrontar els dos primers suïcidis passava per sentir-se útil: “Em satisfeia haver col·laborat amb el final que havien escollit”. 

“Em molesta que siguem els segons d’aquesta història”: els maquinistes, les altres víctimes dels suïcidis al metro

La mort del suïcida també va alleugerir Cristina Verdejo. L’home que va saltar a les vies quan entrava a l’estació amb el metro, aquell a qui va sentir cridar de dolor, va acabar morint. “Em va reconfortar”, reconeix. “És possible que es doni la sensació d’alleujament perquè, almenys, la persona que es va tirar a les vies va aconseguir el que volia”, justifica el psicòleg d’emergències Jordi Garcia.

El vocal del COPC explica per què el “sentiment de culpa” pot aparèixer en els conductors del metro en aquests casos. “Pots pensar que anaves massa ràpid o que podries haver estat més atent”, argumenta. “Però l’únic responsable d’un suïcidi és el suïcida”, conclou. Tot i així, quan el suïcidi es dona al metro avisa que la “taca de culpabilitat s’estén” i acaba afectant els maquinistes. A més, si el suïcida interpel·la el maquinista abans de treure’s la vida pot agreujar les seqüeles als conductors, ja que els fa “protagonistes”.

Javi García, “protagonista” col·lateral

És el que li va passar a Javi García en el vuitè suïcidi que va viure al metro. Va ser durant el dia de Sant Esteve del 2013, el dia que s’incorporava d’una baixa mèdica 13 dies després d’haver atropellat un altre suïcida. Abans de començar el servei, feia broma amb els seus companys: “Us imagineu que em torna a passar?”. Mitja hora després de començar a conduir, a l’entrada d’una estació, un home d’uns 80 anys va saltar a les vies. Es va posar de genolls i va posar el cap al terra. “Recordo com em mirava als ulls”, rememora.

Aquell va ser l’últim suïcidi que va patir des de la cabina d’un metro. El primer el va viure el 1991, pocs mesos després d’haver començat a l’empresa i amb només 19 anys. Des de llavors, va veure com sis persones es treien la vida posant-se davant del tren, com una persona ho intentava i com un jove que fugia dels vigilants de seguretat moria atropellat pel seu comboi. En cinc ocasions ell era el conductor del tren i en les altres tres –els tres primers suïcidis que va viure– estava al tren però era el responsable d’obrir i tancar les portes. 

I ell va estar a punt de ser el novè suïcidi: “Estava a punt de treure’m la vida”. “Llavors, em va venir al cap la imatge de la meva filla. Si no l’hagués vist en aquell moment, no estaria parlant amb tu ara mateix”, confessa. I demana, com els seus companys, visibilitat: “Sempre es parla del que es tira al tren, però mai del conductor”. García, però, va un pas més enllà i interpel·la les persones que es volen treure la vida. “Quan utilitzes una altra persona per fer-ho, has de pensar que també li estàs fent mal”, expressa. 

El vuitè atropellament en què es va veure implicat no va ser el final de la seva carrera perquè va intentar tornar a conduir. “L’agost del 2014 acabava de tornar i un manter es va tirar a les vies per fugir de la Guàrdia Urbana, així que vaig haver de frenar. Vaig patir un atac d’ansietat i em van donar la baixa de nou”, comenta. Finalment, TMB el va reubicar al departament de prevenció, on fa controls d’alcoholèmia a maquinistes. “Ara estic bé”, celebra. “Si em diguessin de tornar a portar trens, no ho faria”. 

Ansietat, falta de son i baixes mèdiques: els conductors de metro demanen visibilitat per les seqüeles que pateixen després d’un suïcidi

Les seqüeles, diferents entre els treballadors

L’impacte de viure un suïcidi al subsòl no és el mateix per a tots els empleats. I no és el mateix que ser el maquinista que condueix en el moment de l’impacte que viure-ho des de l’oficina i intervenir només en les tasques de reacció. En el cas de J. –demana mantenir l’anonimat–, no va patir cap seqüela: “Al dia següent vaig tornar a treballar”. Va ser a principis de setmana, al desembre del 2018 i a la parada d’Horta de la L5. L’home que es va treure la vida era “gran” i ja ho havia intentat el cap de setmana anterior. “Vaig rebre l’avís per la ràdio i vaig baixar de l’oficina a l’estació per evacuar l’andana”, explica. 

J. va pair l’experiència amb facilitat. “La persona ho volia fer, i no hi ha més”, resumeix. La “sang freda” i la formació com a pilot d’avió el van ajudar a passar el tràngol. A més, el protocol d’actuació posterior a un suïcidi el va mantenir distret i concentrat en la feina.

El protocol després d’un suïcidi al metro

Després d’un suïcidi, el conductor pot esdevenir el responsable del tren i de les persones que hi ha a l’andana. A no ser que hi hagi un comandament superior a l’estació, el maquinista ha d’evacuar els combois i l’estació per tal de facilitar la intervenció dels serveis d’emergència. Abans, ha hagut d’informar al centre de control perquè avisin els Mossos d’Esquadra, els bombers i el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

Quan arriba la policia i els equips de resposta, el conductor ha d’assegurar-se que no hi ha tensió elèctrica a la via perquè hi puguin baixar a assistir la víctima o retirar el cadàver. “Has de fer-te responsable de l’estació i coordinar la intervenció dels serveis d’emergència”, detalla Olga Oliver. Els conductors, per exemple, han de saber quantes persones baixen a la via i comprovar que no hi ha tensió per evitar accidents. 

Per al psicòleg d’emergències Jordi Garcia, aquesta situació pot ser conflictiva. “Com a conductor, ets també víctima del suïcidi, però ho has d’oblidar i actuar de seguida”, critica. Sobre els tres dies de permís que dona l’empresa als empleats, dubta si són suficients per enfrontar-se a l’estrès que provoca. Matisa, però, que cada persona té “mecanismes” diferents i el temps de recuperació varia.

Col·laboració entre la UAB i TMB

Fonts de TMB puntualitzen que els treballadors afectats poden agafar “un, dos, tres, o els dies que siguin necessaris” fins que puguin tornar a la feina. Cada cas, però, s’ha d’estudiar. “En funció de la valoració inicial del psicòleg i de l’evolució de la persona, es justifiquen uns dies d’absència”, afirmen. La companyia de transport públic de Barcelona col·labora des del 2016 amb la Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de Barcelona (UTCCB) de la UAB.

Es tracta d’un servei complementari al que ofereix l’empresa i la sanitat pública, segons fonts de TMB. Els treballadors que ho necessiten tenen dret a “sessions presencials de treball psicològic més un seguiment telefònic per part de l’equip d’intervenció”, segons fonts de la companyia. 

La UTCCB s’encarrega de la “intervenció immediata” i, també, de proporcionar “material psicoeducatiu” i formacions sobre “primers auxilis psicològics” als comandaments d’operació, que són els que solen tenir el primer contacte amb els conductors o empleats que han viscut un suïcidi. La unitat de la UAB, a més, disposa d’un telèfon 24 hores per atendre els comandaments que tenen dubtes sobre com actuar. 

Nou comentari