L’estació de França podrà celebrar el seu centenari. Inaugurada el 2 de juny de 1929 pel rei Alfons XIII, havia fet de porta d’entrada i sortida internacional de Barcelona i encara ara és l’estació amb més valor arquitectònic -el complex està catalogat com a Bé cultural d’interès local- i bellesa de la ciutat. Però fa anys que té l’espasa de dàmocles a sobre.
Per les seves vies hi circulen els trens de Rodalies de la R2 i els trens de mitja distància de la R13, R14, R15 i R16. Però només el 3% dels viatgers de Renfe pugen o baixen en aquesta estació. A més, la infraestructura ha acabat convertint-se un mur que divideix els veïns de la Ribera i de la Vila Olímpica. Molt lluny del bullici dels anys seixanta, quan rebia bona part dels immigrants que van arribar a Catalunya.
Ser pàrquing de trens salva l’estació
Malgrat tot, segueix dempeus. “Com a mínim durant tota una dècada, l’estació de França continuarà essent una peça necessària per poder fer combinacions de serveis i també com a espai de manteniment i guarda dels trens. Fins i tot quan acabin les obres de l’estació de la Sagrera ens caldrà durant un bon temps, perquè començaran les actuacions a l’Hospitalet, que és també punt d’estacionament de trens conjuntament amb Montcada-Bifurcació. Podrem portar alguns trens a la Sagrera, sí, però pocs”, explica en conversa amb el TOT Barcelona el director del Pla de Rodalies de Catalunya, Pere Macias.
De fet, aquesta funció de cotxera és clau per entendre per què Adif, la propietària de la infraestructura, està lligada de mans i peus durant anys. “A hores d’ara Renfe opera 270 trens de Rodalies, que fan entre 80 i 100 metres cadascun. Això vol dir que necessitem 27 quilòmetres de vies per estacionar-los cada nit. Alguns dormen a Ribes i a Blanes, però com més a prop de Barcelona estiguin millor servei es pot donar. I la realitat és que hi ha pocs espais metropolitans que puguin fer aquesta funció si desapareix l’estació de França. Més encara quan el pla director contempla la compra de més trens i, per tant, caldrà més espai per estacionar-los. Ni que volguéssim no podríem prescindir de l’estació durant una bona colla d’anys”, conclou Macias.
Trencar el mur de les vies sense perdre transport públic
Als despatxos de l’Ajuntament de Barcelona el debat sobre el futur de l’estació és a les beceroles. “Hem d’avaluar el rendiment de l’estació en termes de transport públic i alhora l’ordenació urbanística que cal fer en l’àmbit de la platja de vies i el passeig de Circumval·lació. Som conscients que és un espai singular de la ciutat, estratègic però també complex per la seva dimensió i ubicació i per les titularitats de les diferents administracions implicades”, expliquen fonts del consistori a aquest diari. En tot cas, l’Ajuntament vol una solució futura que sigui fruit del “diàleg constant entre la ciutat, Adif, Renfe i totes les entitats i institucions vinculades a l’àmbit de la Ciutadella”.
Assegura que està d’acord que “cal trencar barreres, guanyar connectivitat, que els veïns de la Ribera i de la Vila Olímpica es trobin en un parc del segle XXI. I tot plegat, valorant com encaixa l’estació amb la nova Sagrera i l’estació de Sants per no perdre en cap cas servei ferroviari”, relaten fonts municipals, que això sí, no poden concretar encara quina és la seva aposta de connexió de les dues zones. L’Ajuntament insisteix que “no es poden perdre infraestructures de transport públic”, però reclama que “aquestes no vagin en detriment de la connectivitat de l’entorn”.
Tot plegat, un trencaclosques difícil de resoldre que reclama temps i anàlisi: “L’Estació de França ja està essent objecte d’anàlisi i reflexió conjunta de l’Ajuntament amb la resta d’actors implicats. Forma part de totes les converses i anàlisis de futur de la xarxa ferroviària no només de Barcelona, sinó de tot Catalunya”, reconeix l’Ajuntament al TOT Barcelona.
En aquest sentit, el director del Pla de Rodalies de Catalunya també confirma “la bona sintonia” amb el consistori, i apunta que tothom és conscient que “hi ha un greu problema de permeabilitat urbana entre el parc de la Ciutadella i el mar que hem de poder resoldre”. Però assenyala que “treure les vies però mantenir una part del Zoo i la ronda litoral entravessada no serviria de res, la solució és molt més complexa i tenim uns quants anys per reflexionar i debatre”, conclou Macias.
Per part d’Adif, si bé l’empresa pública és conscient que el rendiment econòmic dels serveis ferroviaris és negatiu, ha constatat que el lloguer de l’espai per a rodatges publicitaris i cinematogràfics i per a la celebració d’esdeveniments és una font d’ingressos notable. A més, el fet que el conjunt de l’estació estigui catalogat com a Bé cultural d’interès local limita els usos que se li podrien donar en un futur a la infraestructura en cas que cessés el servei ferroviari.
Sigui quin sigui el seu futur, l’estació de França fa molts anys que va deixar de ser aquella maranya de persones que tan bé van descriure els Sopa de Cabra l’any 1991: “A l’estació de França hi ha de tot: hi ha gent amable i maca i la que no, els bojos i la pasma i els rodamons, les nenes alemanyes i els treballadors. Junts formen la maranya! Tota la nit de parles estranyes! Xivarri a crits omplint la nit! I a dins del bar el fum es fon entre el ventilador! I el carrer és ple de fum de colors que m’envolten!”.
