José Mansilla: “Les superilles són urbanisme per a les classes mitjanes”

L’antropòleg José Mansilla (Sevilla, 1974) arriba puntual a la cita i disposat a tot. És una d’aquelles entrevistes que comences parlant del temps per trencar el gel i s’acaba convertint en una conversa de només una hora perquè les obligacions professionals no permeten que siguin dues. Professor universitari i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), Mansilla no havia vingut a parlar del seu llibre –La pandemia de la desigualdad (Bellaterra Edicions), publicat ara fa un any–, però la mort de quatre persones, entre elles dos nens petits, el dia anterior en un incendi a la plaça Tetuan obliga a canviar una mica de plans i deixar les superilles i la guerra permanent per l’espai públic per a la segona part de l’entrevista. 

La tragèdia del local ocupat de la plaça Tetuan torna a posar sota el focus la Barcelona més desigual i cruel, aquella que només es veu sota la llum de les sirenes dels bombers…
Barcelona es vanta de ser una ciutat molt inclusiva i cosmopolita. Es veu a ella mateixa d’una manera fins i tot fetitxista, però també amaga dinàmiques i situacions de marginalitat que no veiem i que no es vol que veiem. Barcelona ha treballat molt la seva posada en escena i vol ser una diva; vol vendre’s com un lloc meravellós per viure, sobretot per a un determinat públic: expatriats blancs, benestants i que arriben a la ciutat a fundar una startup.

Quan vaig començar a pensar sobre la meva tesi, al principi volia fer-la sobre els ferrovellers subsaharians que empenyen els carrets de la compra pels carrers del Poblenou. En aquella època només es parlava del [email protected] i les noves tecnologies. Era un relat sense matisos d’un barri que és moltes altres coses. Sempre que els veia em preguntava: d’on surten? Em semblava interessant estudiar aquesta gent que hi és, però no hi és. Formen part de la comunitat, són veïns del barri, però al mateix temps són invisibles. Una mica com la família que va morir a la plaça Tetuan.

Hola Barcelona! Però només si portes el títol d’enginyer sota el braç?
A Barcelona, com a moltes altres ciutats, conviuen dos circuits diferents que d’alguna manera acaben convergint perquè un s’aguanta sobre l’altre. Totes aquestes persones que viuen de manera precària són les que després agafen les feines que la resta no vol fer i que en realitat són imprescindibles per vendre la imatge de Barcelona que atrau i alimenta la comunitat d’expatriats i turistes.

Quan diuen que Barcelona és tan maca, que té un ambient tan cosmopolita, el que realment estan dient és que ells poden viure així perquè hi ha una altra Barcelona que treballa per fer-ho possible. Amb més o menys drets, d’una manera més formal o informal, tota la gent de sota treballa per sostenir la bona vida dels de sobre.

Bàsicament, està descrivint l’essència del capitalisme… Quin impacte té la pandèmia sobre aquesta realitat?
Sempre penso en una cosa que deia Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra: assegurava que podies caminar d’una punta a l’altra de Londres i pensar que era una ciutat meravellosa, el bressol de l’imperi britànic, perquè no veies que la misèria i la pobresa que hi havia oculta darrere els murs. A Barcelona passava el mateix, però molts d’aquests murs han caigut: infrahabitatges, violència de gènere, precarietat laboral extrema. Tot i això, sempre ha estat allà, però ara es veu més.

Paradoxalment, la gent més invisible va ser la primera a desaparèixer i la que ho va passar pitjor durant el confinament total. En certa manera, vam adonar-nos de com funcionava la ciutat quan aquesta gent va desaparèixer del transport públic, del carrer… I de fet quan sortien de casa eren assenyalats i estigmatitzats perquè es considerava que estaven incomplint les restriccions quan en realitat potser havien sortit a buscar-se la vida perquè no tenien el luxe d’entrar en un ERTO o estaven de camí a la feina perquè formaven part dels serveis essencials.

Durant el confinament van aparèixer els policies de balcó, que precisament eren els encarregats d’assenyalar gent pel carrer, moltes vegades sense saber qui eren. Era inevitable que apareguessin?
Quan es parla de seguretat als barris i als carrers, sempre es demana més policia. En realitat, la seguretat, en el seu sentit més ampli, és molt més transversal. Els carrers més segurs són aquells on hi ha més vida de barri, on tothom es coneix i es relaciona. Ens sentim segurs perquè hi ha gent que es preocupa per nosaltres. Encara que no en siguem conscients.

Quan aquestes dinàmiques d’autovigilància desapareixen del carrer de manera sobtada pel confinament, no es trenquen, sinó que es transformen. En alguns casos, aquesta necessitat de vigilar es manifesta en un cas extrem com podria ser la policia de balcó, que curiosament sempre assenyala els mateixos col·lectius –migrants, pobres, nens–, que a més no tenen tanta capacitat per defensar-se d’aquest discurs. Normalment, aquesta estigmatització quedaria enterrada sota el soroll de la ciutat, però quan tot està en silenci per un confinament total, la seva veu se sent molt més.

L’antropòleg Jose Mansilla durant l’entrevista / Jordi Play

La pandèmia també ha revifat les diferents batalles que hi ha a Barcelona per apropiar-se de l’espai públic: cotxes, bicicletes, terrasses. Qui guanyarà?
Ja m’agradaria saber-ho [riu]. Tots aquests debats sobre com s’ha de distribuir i combinar l’ús de l’espai públic són molt interessants i necessaris. El fet que es parli obertament de treure cotxes del carrer és el millor que ens pot passar als qui ens agrada viure a les ciutats. Dit això, qualsevol canvi en la correlació de forces que actuen sobre l’espai públic genera conflicte perquè hi ha molts interessos darrere.

En el cas de les restriccions als cotxes, la indústria automobilística sempre ha oposat certa resistència als canvis, igual que molts sectors que viuen del turisme i a qui interessa que Barcelona es relacioni amb facilitat per arribar al centre, per aparcar i per consumir, com serien els restaurants i les botigues. I el més fascinant és que és una roda.

Què vol dir?
Quan has aconseguit eliminar els cotxes d’un carrer o d’un barri, comença una nova batalla què s’ha de fer amb l’espai alliberat. A les ciutats, l’espai públic es pot mercantilitzar i, per tant, explotar-lo per obtenir un rendiment econòmic. En un carrer pacificat, uns volen posar-hi més terrasses i altres més bancs per seure o un parc. Un cop has decidit què hi va a cada lloc, comença el tercer conflicte: quin tipus de gent utilitza els nous espais. Normalment, es tracta de persones de classe mitjana, que són les que tenen més possibilitats d’aprofitar-lo. Qualsevol intervenció contundent sobre l’espai públic genera conflicte.

Diu que intervenir sobre l’espai públic genera conflicte, aleshores hem de parlar de les superilles.
Quan es va fer la superilla del Poblenou, més enllà d’alguna crítica més ideològica, la gent que protestava i es manifestava eren persones a qui havien obligat a canviar d’hàbits –una parada d’autobús traslladada, un contenidor suprimit– o que tenia interessos i es beneficiava de la situació anterior, com els tallers de cotxes. Viure en una ciutat és viure en una comunitat amb molts interessos i inquietuds diferents que mai estaran en un equilibri perfecte. Si parlem de la disputa per l’espai públic cal tenir en compte que sempre hi haurà gent que té poca representativitat, però que és molt sorollosa i també se’ls ha de tenir en compte. Sí que he trobat a faltar un debat més ideològic sobre les superilles i el paper de l’espai públic.

No li agraden les superilles?
No és exactament això. Primer de tot cal dir que per norma general em sembla genial qualsevol mesura que tregui cotxes del carrer i permeti que la gent gaudeixi de l’espai públic. El que no m’agrada és que sobre això es construeixi tota una ideologia que acaba posant en el centre una sèrie de qüestions que només afecten part de la ciutadania. En el fons, les superilles són urbanisme per a les classes mitjanes.

Des d’un punt de vista social, l’espai públic es construeix per les relacions que s’hi duen a terme. L’espai públic no és una taula, un banc o un carrer pacificat, sinó quina mena de relació s’hi produeix. Amb les superilles és a l’inrevés. Primer posen l’espai i esperen que això, per art de màgia, generarà unes relacions socials meravelloses i exemptes de conflicte. Això no funciona així. La gent necessita o s’aprofita d’un determinat espai, que no cal que sigui bonic ni ple de color, i se l’apropia.

Per tant, és un problema de discurs?
El discurs de l’Ajuntament està enfocat a fer creure que amb els espais nous es generaran unes relacions socials que abans no existien. La primera superilla es va fer al Poblenou simplement perquè es podia. És un barri on viu poca gent, amb un entramat de carrers de l’Eixample, i van pensar que no portaria gaires problemes. Però no va ser així. De fer van haver d’intervenir dues o tres vegades per millorar la proposta inicial.

Qui es va aprofitar d’aquest nou espai? Al principi, ningú. Hi havia una plataforma de persones pròximes a l’Ajuntament –tot i que ells ho neguen– que estaven encantades amb la superilla perquè encaixava amb la seva idea d’aprofitament de l’espai públic, que bàsicament és de classe mitjana. També els treballadors del [email protected] van trobar un nou lloc on anar a dinar amb el seu tupper. Però no va ser fins que van posar l’escola [Flor de maig] i els parcs infantils que es va omplir de gent.

Què passarà quan l’escola marxi a la seva ubicació definitiva?
Que la superilla tornarà a quedar buida. És un exemple del que anomeno “ús monopolístic de l’espai”. És a dir, com que té una escola a prop, l’espai es veu monopolitzat pels usuaris de l’escola pel simple fet que necessiten un espai on relacionar-se, no perquè sigui d’una manera o d’una altra. Per aconseguir això necessites una superilla? No. Si vas a qualsevol escola de Barcelona, veuràs que al seu voltant hi ha espais –places, parcs, carrers– plens de famílies amb nens passant una estona abans d’anar cap a casa.

Muntar un discurs al voltant de la superilla com si posar l’espai públic a disposició de la gent fos la gran revolució urbana em sembla una mica exagerat. No cal fer aquesta promoció d’unes obres.

L’antropòleg Jose Mansilla en un moment de l’entrevista / Jordi Play

La crítica que fa a la superilla del Poblenou és extrapolable a Sant Antoni?
Sant Antoni és diferent perquè és un barri amb una mixtura d’usos més consolidada. També es pot criticar que la gent que viu allà es queixa que la superilla ha contribuït a la gentrificació del barri i l’ha convertit en una zona de bars i botigues on tot el dia passa gent. És com una espècie de segona fase després de l’aprenentatge del Poblenou. Fer un pla d’usos previ a la superilla i suspendre la concessió de llicències va ser un bon moviment, s’ha de reconèixer. Però no deixa de ser un barri de classe mitjana.

A Nou Barris tindria sentit fer-hi una superilla?
La disponibilitat d’espai públic per socialitzar-se, com el que estem fent ara, es pot entendre com una espècie de sou indirecte perquè millora la teva qualitat de vida. Una veritable política de redistribució econòmica i urbana hauria de centrar-se en la creació de nou espai públic als barris que menys en tenen i, per tant, on la gent té menys opcions de socialitzar-se. Posar espai públic a disposició de les classes populars i els barris perifèrics és una forma de redistribuir la riquesa. Per tant, qualsevol cosa que incrementi la disponibilitat d’espai públic és benvinguda.

El problema és que la superilla s’ha convertit en una marca comercial. Superilla i Nou Barris és un oxímoron. Això no vol dir que allà no mereixin tenir més espai públic de qualitat. El primer que necessita la gent és que no la fotin de casa i després necessita tenir espais on relacionar-se de manera desmercantilitzada. Si això n’hi vols dir superilla, plaça, carrer pacificat, doncs endavant.

No està fent molts amics a l’Ajuntament…
L’Ajuntament fa moltes coses bé, eh? De fet, crec que si els comuns no han fet més és pels socis que tenen i per les pressions dels mitjans de comunicació i els lobbies, que han intentat fer-los la traveta des del principi. Els comuns han fet coses molt valentes, sobretot amb el Peuat i el control del turisme de masses, fins i tot plantejament el decreixement que tan poc agrada als socialistes. El que passa és que com no poden anar tan lluny com voldrien en moltes altres àrees, han agafat la qüestió de l’espai públic la gran solució i estan deixant altres temes més importants de banda, com l’habitatge, el transport o els serveis.

El problema és que si fan una superilla Barcelona i o acompanyen d’altres mesures més contundents, al final la ciutat quedarà per les classes mitjanes. Qui viu a Consell de Cent? Qui se’n beneficiarà? La gent que està compartint pis? No, els propietaris. I també s’ha de poder dir.

Comentaris

    Maite Desembre 07, 2021 | 09:52
    Totalmente de acuerdo
    Elena Desembre 07, 2021 | 20:13
    Fer polítiques de restricció de trànsit per millorar l’aire de tota la ciutat. Actuen a l’Eixample i no a la Verneda: 350.000 cotxes diaris. Pero la gentrificació...
    Jose Lluos Desembre 08, 2021 | 15:01
    Pero que tonto,cada día fa mes fastic,la está destrosan ,com Barcelona del 92 no voleu que torni o lo
    Anònim Desembre 08, 2021 | 18:11
    Quantes tonteries.
    Juan Desembre 08, 2021 | 18:41
    José, estás en lo cierto, no lo había pensado y te lo dice uno de clase media-alta..

Nou comentari