La vigília de la Nit de Reis no hi havia il·lusió a casa la de la Noemí, sinó plors, nervis i angoixa. Els tres fills de 16, 12 i 5 anys d’aquesta veïna de Ciutat Meridiana van passar 11 hores atrapats al pis que ocupen des de fa dos mesos, a falta d’alternatives públiques i privades. Divendres la mare havia sortit ben d’hora de casa per anar a treballar a l’empresa de neteja que l’ha contractada aquest desembre i a les deu del matí va rebre la trucada inquieta del seu fill de 16 anys, que havia intentat sortir de casa per comprar llet i s’havia trobat la porta blindada amb una planxa de metall. No podien sortir de casa ni ell ni els seus germans.
“Vaig trucar a l’associació de veïns i ells em van ajudar molt”, explica la Noemí al TOT Barcelona. L’entitat, una de les més actives de Barcelona i baluard de la lluita contra els desnonaments, va trucar a la policia per alertar de la situació. El carrer Rasos de Peguera es va omplir de veïns, agents dels Mossos d’Esquadra i bombers. Els agents intentaven aclarir de qui era propietat el pis, sense massa èxit, i finalment van haver d’intervenir els Bombers de Barcelona per obrir la porta metàl·lica.
Eren ja les nou de la nit. “Van estar unes onze hores a dins, sols, estaven molt espantats”, reconeix la mare, que era a l’exterior seguint totes les gestions policials amb impaciència. “Vaig sentir que un policia deia que el pis és d’una entitat bancària, però mai ens ha arribat cap carta ni cap avís de desnonament ni res similar”, explica. La CUP Barcelona i l’AVV de Ciutat Meridiana han denunciat a través de les xarxes el cas.
El @BancoSabadell ha segrestat avui a 3 nens a Ciutat Meridiana. Han entrat al pis on estaven, mentre la seva mare treballaba, i sense comprovar si hi eren (estaven al càrrec del gran de 16a) han possat una porta de seguretat i no han pogut sortir fins que @BCN_Bombers ha actuat! pic.twitter.com/XWB284YkSG
— CUP Capgirem Nou Barris (@CUP9B) 4 de enero de 2019
Els Mossos d’Esquadra investiguen qui hauria soldat la planxa metàl·lica a la porta sense assegurar-se que el pis fos buit. “Els veïns diuen que algú va picar al timbre, però els meus fills dormien i no van sentir res”, explica Noemí. En ser vacances escolars, tots tres s’havien llevat més tard de l’habitual. La mare els havia deixat fet el dinar, però no van menjar quasi res pels nervis. “El petit no parava de plorar, no volia menjar… Sort que al final es va adormir durant la tarda”, narra.
La Noemí té un quart fill, de 20 anys, que no era a casa aquell dia. En un barri tan escarmentat com Ciutat Meridiana, però, aquests tràngols no cal passar-los sol: la solidaritat veïnal és immediata, independentment de les circumstàncies de cada família. “Va venir molta gent a fer-me companyia mentre esperàvem, molts es van quedar fins tard i també ens aconsellaven què fer amb el pis”, agraeix.
Ocupar aquest pis, l’últim recurs després de tres alternatives fallides
El periple de la Noemí i els seus quatre fills aquesta tardor és la història d’un fracàs col·lectiu. Se’n recorda perfectament de la data, el 9 de novembre, en què van ser desnonats del pis de lloguer convencional on vivien: “No tenia feina i no podia pagar”, mussita amb vergonya. “L’assistenta social em va ajudar molt i ens va trobar lloc primer en un alberg públic d’Horta i després en un centre per a famílies com nosaltres, al Guinardó”, prossegueix.
Aquest centre, diu, té capacitat per a una desena de persones i només s’hi podien quedar 15 dies. Acabat el termini, es van tornar a quedar al carrer. La treballadora social els va dir que faria tot el possible per trobar un altre recurs públic disponible, però mentrestant havien de buscar-se ells un sostre a través de familiars i amics. Per sort la Noemí té dues germanes que viuen a Montcada i Reixac. Van anar cap allà.
Durant 15 dies es van refugiar a casa d’una germana: en un pis modest de Montcada i Reixac van arribar a viure-hi 13 persones
Ja sabia que no era una bona opció, però no hi havia més remei. Es van encabir tots cinc en una sola habitació. I no era l’únic espai on estaven estrets: la seva germana, que té marit i dues filles, havia acollit abans en aquell mateix habitatge a la segona germana, que també té dos nens i parella. Ja eren 8 i l’arribada de 5 persones més va saturar tots els espais de la casa. Al cap de 15 dies va veure que havien de tornar a marxar: “No podíem ser tants, m’havia de buscar la vida com fos”, confessa.
Portaven un mes saltant de lloc en lloc i va decidir ocupar un pis com a solució pont, fins que aparegués una sortida. Al novembre un intermediari els va aconseguir –previ pagament– aquest pis buit de Ciutat Meridiana i els va obrir la planxa metàl·lica que el protegia suposadament d’ocupacions com la seva. “Em van dir que em podia desfer de la planxa metàl·lica, però com que el pis no és meu vaig preferir deixar-la al replà”, diu. No els molestava perquè entren i surten amb la clau que obre la porta de fusta normal. Qui fos que va vindre divendres simplement va tornar a soldar a la planxa a la porta.
“Sé que ocupar un pis està malament i és il·legal, però sóc mare soltera i treballo tot el dia per tirar endavant dels meus fills”, confessa la Noemí
La Noemí és veïna de Barcelona des de 2007 i va néixer a Hondures. Va emigrar sola, per trobar una feina i poder enviar diners a la família. El fill més petit, el de cinc anys, ha nascut a Catalunya fruit d’una nova relació sentimental. La resta van venir d’Hondures a Barcelona fa dos anys –el més gran– i un any –els de 16 i 12 anys–, via reagrupament familiar. “Sé que no estava en la millor situació econòmica, però veia que no podia deixar-los més temps allà: al meu país hi ha molta violència als carrers i me’ls haguessin matat, sobretot als grans”, assegura.
“Sé que ocupar un pis està malament i és il·legal, però sóc mare soltera i treballo tot el dia per tirar endavant dels meus fills”, confessa amb un fil de veu. “Des del desembre tinc feina, però no sé què cobraré –assegura–, vaig agafar-la sense pensar-m’ho dos cops ni preguntar pel sou”. Sospita que no li donarà per permetre’s un pis a preu de mercat, però creu que un lloguer social sí que el podria pagar. Si alguna administració pública li’n troba un de lliure, és clar. “No he presentat cap denúncia sobre el tapiat del pis amb els meus fills a dins, primer vull parlar amb l’assistenta”, indica. Com que sap que no li donarà cita per demà mateix, es comunicarà amb ella per correu electrònic. L’associació de veïns l’ha convocada a una reunió dimarts, per fer seguiment de la situació.
————-
Posteriorment a la publicació d’aquesta notícia, fonts del Banc Sabadell han donat resposta a la petició d’informació sobre el cas que havia fet el TOT Barcelona. Un cop han sabut l’adreça de l’habitatge, han aclarit que el pis havia sigut de l’entitat fins fa uns mesos, en què es va vendre a un fons inversor. Solvia, empresa de la qual el Banc Sabadell es va vendre el 80% d’accions el mes passat, continua gestionant el pis per al nou propietari. I va ser Solvia qui va tancar la porta antiocupes divendres i va deixar els nens tancats a dins.
[r:1]
