La regeneració urbana del Besòs s’encalla i frena l’optimisme. El projecte pilot impulsat per l’executiu de Colau, que assumeix la gestió directa de la reforma de deu comunitats de veïns, avança amb peus de plom i amb la intriga de saber si les obres estaran acabades abans de l’estiu de 2026, el termini que fixa Europa per cedir els famosos fons Next Generation. Només una de les deu finques escollides està acabada. N’hi ha quatre que ja tenen les obres en marxa i unes altres quatre licitades. L’executiu de Jaume Collboni tanca aquí aquesta fase, que agrada als veïns malgrat els endarreriments constants, i per ara aposta per un model d’”autogestió” veïnal que no encaixa en moltes comunitats.
La prova pilot s’ha quedat en prova i els nous impulsos per regenerar els edificis prenen un camí nou. L’executiu només facilita, en una segona fase de la rehabilitació, el projecte d’obra a deu comunitats més que considera prioritàries i a partir d’aquí les comunitats que volen la reforma han d’acollir-se a l’autogestió, un model en què la iniciativa passa a les comunitats de veïns. “Exclou directament aquelles comunitats amb menys cohesió i més vulnerabilitat social”, es queixa Teresa Pardo, l’ànima mater de les comunitats afectades, durant una ruta amb el Tot Barcelona per les zones afectades.
El recompte de la plataforma veïnal és nítid: 18 comunitats s’han acollit els darrers mesos a l’autogestió, però encara no n’hi ha cap que hagi començat les obres. En 9 casos –156 habitatges– els veïns han aconseguit un projecte, però han desistit perquè veuen les obres “inviables”. I els altres 9 casos –286 habitatges– estan pendents de la resposta de l’Institut Municipal d’Urbanisme (IMU), l’òrgan que ha de validar les ajudes. Pardo manté que algunes d’aquestes comunitats amb problemes formen part de la llista de 639 habitatges que, segons Collboni, ja estan treballant un projecte de reforma. L’alcalde també ha insinuat que prepara un “salt d’escala” al Besòs de cara al mandat vinent, però els veïns demanen concreció i sobretot certeses.
“Moltes comunitats han desistit d’iniciar el procés de reforma per la seva complexitat i perquè és inviable la quantitat econòmica que es demana per començar els tràmits de sol·licitud”, apunta Pardo. L’Ajuntament ha incorporat una figura d’assessoria i ha signat un acord amb el gremi de constructors per “facilitar empreses que puguin fer la gestió” de la rehabilitació, però els afectats insisteixen, al·ludint a les dades anteriors, que el model “no funciona”. Pardo argumenta que, més enllà de les ajudes, que de fer-se les obres dins el termini i en la forma escaient continuarien estant en el model d’autogestió, la clau de la prova pilot és que l’administració assumeix la gestió de la rehabilitació. El nou model no només obliga els veïns a prendre la iniciativa sinó que també els demana un aval bancari.
Pisos apuntalats i tres veïns desallotjats
El cas del carrer de Catània és exemplificador. El Juan Amaya va ser desallotjat de casa el novembre de 2024 –junt amb la seva dona i un germà amb discapacitat– després d’una intervenció dels Bombers per una fuita d’aigua. El seu pis té “risc de col·lapse parcial o total del sostre de diferents estances”, segons l’informe dels Bombers, i està apuntalat amb 13 bigues de ferro. Des d’aleshores viu en una pensió gràcies a un acord amb serveis socials que ha de renovar mes a mes. El president de l’escala, Rafael Ortega, que acompanya el Tot Barcelona en la visita al pis desallotjat, s’ha posat en contacte amb l’Ajuntament, que en una carta els recomana apuntar-se a l’autogestió. La via de la “licitació i adjudicació de les obres” per part de l’administració “requereix una diagnosi i avaluació prèvia per poder veure el nivell de priorització i acompanyament de la comunitat; també requereix una aprovació prèvia de tota una sèrie d’instruments de gestió urbanística, que allarga molt els terminis d’execució”, els argumenta la carta.
L’executiu ha apuntat públicament que una reforma integral com la que urgeix al Besòs necessita mínim quatre mandats per executar-se sencera; el pis del Juan, segons l’última diagnosi municipal, no entra en aquest mandat. L’opció alternativa, per tant, és l’autogestió. “Aquesta opció és la més ràpida i els terminis d’execució depenen de la capacitat de la comunitat de trobar un tècnic i una empresa per poder fer-ho efectiu”, diu la carta. Amaya recorda que no vol una indemnització, simplement que se li arregli casa seva. I explica que s’ha aprimat 20 quilos des del desallotjament i que tant ell com la seva dona han estat diagnosticats amb diferents episodis d’ansietat. Ortega també és clar: “No hi ha diners. Aquí viu molta gent vulnerable i altres que són pensionistes, que amb prou feines tenen 800 euros mensuals. La quota de la comunitat és de 12 euros i hi ha gent que no la paga. Com vols que un banc ens doni un préstec en aquestes condicions”.
La meitat de les comunitats han desistit
Els veïns de Catània, on viuen en Juan i el Rafael, encara no han iniciat els tràmits per aconseguir les ajudes, conscients que han d’avançar uns diners que no tenen. De la vintena de finques que sí que ho han intentat, per ara n’hi ha nou que ja han desistit. Al carrer de Tassàlia, una comunitat que també presenta mesures cautelars veu “molt complex” aquesta opció. “Ens demanen que les obres estiguin acabades el juny de 2026 [perquè si no es perd el finançament europeu] i és molt difícil trobar una constructora que accepti aquestes dates. També és difícil trobar un arquitecte que et redacti el projecte sense cobrar-te d’avançat, i després has de posar d’acord tota la comunitat. Al final no vam demanar pressupost perquè no arribàvem a temps”, resumeix Maria Gutiérrez, presidenta de Tessàlia, 2. Aquesta veïna veu el model d’autogestió com a “maquillatge polític” per fer veure que “ens subvencionen les obres”, però que “el govern ja sabia que seria quasi impossible”.
Més optimistes són al carrer de Croya, 4, que sí que han iniciat els tràmits. El president de l’escala, Carlos Cieza, ha aconseguit tirar endavant el projecte d’obra, però reconeix que “no ha sortit gratis”. Els veïns han pagat uns 5.000 euros només en aquesta primera fase –redacció del projecte– i ha trobat les dificultats burocràtiques en la segona, d’execució de les obres. En el seu cas, la constructora va fer una “mala planificació dels costos” i en un intent de trobar-ne una de nova van topar amb les “dificultats del calendari”. “És ridícul, perquè els Fons Next Generation només representen el 10 o el 20% de l’ajuda, la resta la posa l’administració. Per què has de parar l’ajuda perquè no arribes a temps a cobrar una part tan petita de la subvenció?”, es pregunta Cieza. El veí encara negocia amb l’Institut Municipal d’Urbanisme una solució, com ara partir les obres en dos per poder executar a temps la part finançada pels Next Generation, que només subvencionen problemes de sostenibilitat concentrats a la façana. L’ajuda europea no subvenciona les obres a l’estructura de l’edifici.
Malgrat tenir els tràmits més avançats, tal com passa en altres comunitats, al carrer de Croya també es troben amb un mateix problema, econòmic, “un peix que es mossega la cua”, explica Cieza. “El banc, per aconseguir l’aval, ens demana que l’Ajuntament ens subvencioni el 80% del projecte, però per poder rebre la subvenció hem de poder justificar que les obres acabaran el juny de 2026”, resumeix el veí. Una data, recorda ell també, que les constructores no veuen viable. En el seu cas, creu que els problemes de l’autogestió s’amplifiquen perquè l’IMU “no ha explicat clar el procediment”, però matisa que veuria bé el model “si tinguéssim més marge” per executar-lo. El veí admet, això sí, que la seva comunitat no és com altres. “Dins d’una comunitat pot haver-hi morosos. Nosaltres tenim estalviats 25.000 euros entre tots els veïns per si hem de fer front a això. El banc no et donarà els diners si no hi ha garanties. Sabent això, com pretens que altres blocs més vulnerables avancin diners”, sentència.
