La crisi residencial és ja la preocupació número 1 dels catalans. Els llindar de preus continua a l’alça malgrat els intents -insuficients per a uns, desorientats per a uns altres- de les administracions del país de posar-hi un límit regulador. Barcelona va demostrar l’incendi que aquesta tensió al mercat suposa per a un important gruix de la població, amb una manifestació del 23 de Novembre que va desbordar tots els límits que els organitzadors havia previst. 170.000 persones van prendre els carrers per exigir, entre altres consignes, una baixada dels lloguers que tornés a fer-los accessibles per a les rendes del treball del Principat. Sobre aquest terreny, se celebra a la Nau Roca Umbert de Granollers el II Congrés de l’Habitatge de Catalunya, un punt de trobada per a totes les branques del moviment per l’habitatge, a la cerca d’un nou consens; noves eines per entomar una crisi que ve de llarg, però que mai havia pres la dimensió actual. Mentre propietaris i rivals polítics setgen les seves tesis, la portaveu del Congrés, Marta Espriu, assegura que l’estructura es fa cada cop més forta. Espriu visita la redacció del TOT Barcelona en un “moment boníssim” per omplir de discurs els carrers contra, argumenta, tot un sistema que centrifuga la gent de les seves cases. “En cap moment es plantegen renúncies discursives per arribar a més gent. És que no cal fer-les!“, exclama.
En quin punt es troba la crisi de l’habitatge a Catalunya coincidint amb la celebració d’aquest segon Congrés?
El Congrés es convoca en un moment en què el moviment per l’habitatge s’organitza al voltant d’una problemàtica que cada cop és més flagrant. I cada cop, també, és més difícil donar-hi una resposta des de la localitat. Tot comença amb la crisi del 2008, en un moment en què a tot l’Estat apareixen les primeres assemblees de la PAH per donar resposta a una crisi molt concreta del mercat hipotecari, que concentrava la major part dels conflictes residencials. 15 anys després, el conflicte en què es troba la classe treballadora respecte de l’habitatge ha canviat molt: ens comencem a aglutinar per respondre a les execucions hipotecàries, però ara el l’escletxa és molt més ampla. Hi ha una presència molt elevada de fons d’inversió en la propietat dels immobles, i han canviat també els usos dels pisos a través dels quals s’extrauen diners de les rendes del treball. El mercat està cada vegada més descontrolat, els preus més alts. És impensable accedir a una hipoteca, però també a un arrendament. Els especuladors, els rendistes, busquen noves formes d’exprimir les propietats.
La propietat denuncia que l’origen d’aquesta crisi és la manca d’oferta, vinculada a les regulacions de preus que s’han introduït en els darrers anys. Un recent estudi de la Cambra de Comerç mostrava que de la llei de l’habitatge, el preu del lloguer pujava al ritme de la inflació, però ara la inflació baixa i els lloguers encara pugen. És aquí, el problema?
És cert que qui té els pisos diu això; que la manca d’oferta prové de la inseguretat, que no se senten segurs a posar els pisos en el mercat. Però això és una mentida. El problema és que partim de dues tesis diametralment oposades: nosaltres partim de la base que les cases són per viure-hi, i que qualsevol política que no adreci d’arrel aquesta necessitat, serà insuficient. La propietat ho veu com un lliure mercat, que és legítim i vàlid defensar la seva propietat d’una manera tan aferrissada, per traure diners del sector immobiliari a qualsevol preu. La solució del Govern i les constructores d’injectar encara més pisos al mercat és falsa, perquè el problema no és que no hi hagi prou pisos a les ciutats i als pobles catalans. El problema és que no es volen oferir; i que quan s’ofereixen, salten al mercat a preus inaccessibles. I això passa en paral·lel a un procés de gentrificació de les grans ciutats catalanes que converteix el mercat dels pisos en un gairebé de luxe.
El control de preus que rebutja la propietat és central a l’estratègia del moviment. Ara bé, limitar els preus és el final de les reivindicacions?
No. L’única manera per la qual assegurem que l’habitatge sigui un dret universal és traure’l del mercat. En el moment que l’habitatge és un bé d’especulació, deixa de ser un dret. La nostra tesi és que, fins que l’habitatge no estigui completament fora del mercat, no se’n podrà garantir un de digne per tothom.
Vostè deia que les tesis són completament oposades. Com plantegen passar de l’una a l’altra, especialment en un país on la propietat immobiliària està tan estesa entre la població?
El canvi del sentit comú de la gent del carrer no el portem nosaltres. El porta la mateixa problemàtica del sector. L’altre dia, a la Casa Orsola, hi havia gent que, segurament, el 2015 ni s’hagués plantejat anar a aturar un desnonament. El mercat està tan i tan tensionat que tothom coneix algú que té problemes d’accés a l’habitatge. Això universalitza aquesta tesi: que hem de canviar. No sabem exactament cap a on, però hem de fer-ho. Perquè les coses, tal com estan ara, són insostenibles.
És cert que l’objectiu final és enorme, que és traure l’habitatge del mercat. Que potser podria haver-hi un debat polític de fons; que en el mode de producció actual, excloure un bé del mercat és un repte molt gran. Però hi ha veus del moviment que defensen fer petites passes que es vagin apropant cap a l’objectiu. Cap legislació regularà prou el mercat, menys encara les lleis de l’habitatge vigents, que són molt i molt limitades. Deixen molta màniga ampla per a l’especulació. Per tant, part del moviment defensa que hi ha marge per ajustar cada cop més la regulació.
Les administracions asseguren intentar garantir els drets de les dues parts: propietaris i usuaris. Vistes les dades, no estan empitjorant la situació aquesta perspectiva?
És fals que es pugui trobar l’equilibri a la balança. Sempre s’acaba decantant cap a un cantó. L’actual regulació dels lloguers pot semblar que fa una passa a favor de les llogateres. Però no només és clarament insuficient -és una vergonya els preus que s’estan pagant a algunes zones regulades-; sinó que a més permet formats com els lloguers de temporada, que obren la porta de bat a bat perquè els especuladors es beneficiïn cada cop més. Els governants ens estan donant molles per poder dir que intenten regular el sector. Però remen a favor dels especuladors, no de la gent que viu a les ciutats.
Per tant, la proposta del president Illa per solucionar la crisi d’injectar 50.000 nous habitatges de protecció oficial no va per bon camí?
En primer lloc, a escala ecològica és insostenible seguir construint sense parar com a solució per a la crisi. Construir més mai regularà el mercat. És com si diem: la gent és pobre, doncs fem més diners. Una tesi completament falsa. Hi ha altres solucions: hi ha milers de pisos buits que s’haurien d’intervenir… Les administracions haurien de regular el que ja existeix.
També cal posar sobre la taula què vol dir “protecció oficial”? Qui se’l pot permetre? Els preus no són accessibles: hi ha pisos de protecció oficial per a nuclis familiars amb un sou a 800 o 900 euros al mes. Completament desorbitat. S’acaben convertint en injeccions de capital públic en entitats privades per actius que perden la titularitat pública després d’un temps i tornen al mercat d’especulació. En quins termes es donarà la construcció d’aquests 50.000 pisos? Quants tornaran al mercat? D’aquí a 10 anys en construirem 50.000 més per posar un nou pedaç al problema? No podem dir que cada cop calen més i més pisos.
Quin és el rol, doncs, del parc públic d’habitatge en la resolució de la crisi? Catalunya i l’Estat són anomalies europees pel que fa a la manca d’aquesta mena d’immobles.
Construir pisos públics podria arribar a ser una peça per millorar les condicions d’accés a l’habitatge de les majories socials. El problema el trobem en els termes en els quals es dona. El moviment no està en contra del parc d’habitatge públic; però la forma actual genera molta conflictivitat. Hi ha altres formes d’ampliar el parc públic: limitar-ne l’herència, o el salt al mercat. Poden facilitar la situació, sí; però tornem-hi: fins que no traiem l’habitatge del mercat, no podrem garantir aquest dret a tothom. El parc públic és un pedaç per a una petita porció de la població.
A la manifestació del 23 de novembre s’identificava tot el rendisme com a font del problema de l’habitatge, i no només els fons d’inversió o els grans tenidors. Hi ha un risc en aquest moviment? Com s’ha gestionat?
De nou, la socialització de la lluita per l’habitatge no s’ha hagut de fer de manera gaire conscient, perquè el mateix funcionament del mercat ho ha fet per si sol. La manifestació del 23-N és un èxit perquè adreça una problemàtica de caire general: el lema que es fa més mediàtic és “Abaixem els lloguers”. Sembla que el que s’ha estès més és la lluita contra els fons d’inversió que fan servir l’habitatge per especular. Però també lluitem contra la idea mateixa d’enriquir-se pel fet de tenir una casa a partir del sou de qui la fa servir. El moviment ha caminat cap aquí, no hi ha hagut tant de risc. Fa un temps potser hi havia dubtes sobre aturar un desnonament a porta d’una petita propietat. Però cada cop més es veu que fer fora algú d’una casa que el propietari no necessita per viure-hi no té cap mena de sentit. Són termes molt bàsics.
Parlàveu de la diversitat del moviment. El seu nou abast el fa més capaç d’incloure problemàtiques que abans no era capaç de mobilitzar?
Sempre ha estat capaç de fer-ho. Ara s’ha estès més per tot el moviment que la problemàtica de l’habitatge és de les que es dona de manera més crua a tota la classe treballadora; a tots els seus aspectes. Per això el moviment per l’habitatge té el potencial d’esdevenir massiu: perquè apel·la tothom que ha de destinar part del seu sou -de mitjana un 60%- a pagar per casa seva. Sí que és cert que un cop que s’ha estès socialment el concepte d’ocupació, ha obert el ventall de gent a qui es pot arribar. Perquè clar, si només s’arriba a gent que pot permetre’s una hipoteca, els perfils que es poden mobilitzar estan molt esbiaixats. La crisi residencial té un clar biaix de gènere, abasta perfils molt diferents; i s’agreuja quan n’ets un de determinat: no només tens problemes per trobar un pis, sinó que vius racisme institucional, violència masclista… I, per sort, hi estem sabent donar resposta.
Fins i tot les experiències reeixides de resistència davant la crisi residencial han estat molt quirúrgiques, molt localitzades. És viable fer el salt d’aquestes eines cap a un moviment massiu, com diu?
És, de fet, una de les principals apostes; i la tesi sota la qual es convoca el segon Congrés. El 2019 hi ha un primer espai de trobada arreu de Catalunya, i se surt amb unes tesis, amb un programa. Però la tardor del 2022 es veu la necessitat d’unes altres eines, per això es comença a caminar cap al que estem fent ara, amb l’objectiu de superar les lògiques localistes del moviment. Per exemple: a Sant Feliu tenim un problema, convoquem un desnonament a porta i actuem cas a cas. O, si volem fer una negociació amb La Caixa, okupem la sucursal un dia, trobem una persona mediadora i resolem el conflicte. En els darrers anys hi ha hagut intents de negociar diversos casos en conjunt… Però ara busquem superar el localisme. Pot ser migrar les nostres pràctiques cap a les masses, o començar a teixir una organització que es desplegui arreu del territori. Que no només comporti una marca comuna, sinó també el desplegament d’unes eines conjuntes, amb moltes més mans per fer pressió. La voluntat és apretar la propietat a tot el territori. Escalar les eines que hem tingut fins ara per fer un salt qualitatiu.
Com es planteja orgànicament aquesta nova eina en un moviment tan marcat, com deia, per les organitzacions locals?
L’aposta del Congrés és construir una organització confederal arreu del territori. Com es fa això? Fa dos anys escaig que hi treballem, i s’ha d’acabar de polir durant el congrés. El moviment per l’habitatge sempre s’ha organitzat sota la identitat de cada col·lectiu. En parlem tota l’estona: PAH, Sindicat de Llogateres, xarxes de barri… Però tothom que aposta per aquesta mena d’organització ho fa perquè la necessitat de teixir eines arreu del territori és flagrant. És un repte majúscul, perquè parlem d’un moviment que atreu moltíssima gent. Però per escalar les eines locals a una escala nacional, el que queda és assaig-error. Hi ha experiències d’altres lluites que s’han organitzat al marc català, i ens hi podem basar.
Una organització com aquesta busca activar eines més ambicioses? L’exemple paradigmàtic és la vaga de lloguers.
Clarament, perquè guanyem la legitimitat de tot el moviment. L’exemple de la vaga de lloguers m’agarada, però em sembla complicat. No hi ha un gran consens sobre si convocar-ho, o quan fer-ho; però genera molt de rebuig. A qui li toca la fibra, li la toca molt. Salten moltes alarmes: “acabareu pagant totes les mensualitats i encara més”; “anireu a judici”; “perdreu”; “no té empara legal”… Nosaltres defensem que, igual que la vaga laboral o la vaga de cures han estat eines sindicals de les seves lluites, la vaga de lloguers ho és per a l’habitatge. Més enllà que no seria la primera experiència de vaga de lloguers a la història del moviment, això cal dir-ho. Que no és que els sonats del Sindicat de Llogateres i els seus quatre amics s’ho hagin inventat. I amb una organització com aquesta confederació que esperem que surti després del Congrés, ens dotem d’unes eines organitzatives que reforcen la pràctica.
L’estat de tensió del mercat apropa actuacions més dràstiques, com ara aquesta vaga?
Estem en un cicle polític de refluxe. El moviment per l’habitatge és una de les lluites que demostra que la gent torna a sentir una frustració amb el sistema, i torna a sortir al carrer. Hi ha un entusiasme gran, i moltes esperances posades amb el destí del moviment. Tenim ganes de tornar a omplir els carrers. Hi ha molts debats oberts a dins, però la problemàtica s’agreuja cada vegada més.
Què us diu el caràcter simbòlic que estan prenent algunes de les lluites concretes, com amb l’exemple de la Casa Orsola?
És interessant la feina que s’ha fet a la Casa Orsola, perquè s’ha demostrat que tothom pot aturar un desnonament. I això ha implicat portar tots els grups de música haguts i per haver a tocar des d’un balcó, tirar endavant una estratègia comunicativa que potser no seria la de tot el moviment… Però s’ha posat en boca de tothom el problema de l’habitatge a Barcelona. I ha permès superar la ciutat i portar la qüestió arreu del territori. El repte, ara, és com portar cap a la militància tota aquesta massa popular. Quan surten 170.000 persones el 23-N, com ho fem per afavorir que s’organitzin. Per explicar que, malauradament, omplint els carrers de les capitals no superarem el conflicte; i organitzar la seva indignació.
Com valoreu la decisió de l’Ajuntament de comprar la Casa Orsola?
És una victòria del moviment, haver aturat el desnonament del Josep i de tots els altres llogaters. L’antiga propietat està clar que tenia l’objectiu d’especular amb tots els pisos de la finca. I no hagués estat possible sense la pressió popular. Ara, és una victòria que no es dona en els termes que serveixen per resoldre el conflicte de l’habitatge. Hi ha hagut, de nou, una injecció de diners públics directa a la butxaca d’un especulador. Després de tres anys amb l’edifici el propietat, ha aconseguit un benefici milionari. La solució mai és donar diners públics a un especulador.
El problema del símbol és que és fàcilment buidable; que la victòria la poden reivindicar, ara, les administracions. L’Ajuntament de Barcelona, en concret.
Ens hem de mostrar contraris al PSC en aquest cas; i a qui li toqui en cada moment. A la Casa Orsola van pujar 10 persones a deixar clar que el conflicte era culpa del PSC. Si tot i això el senyor Collboni té la cara dura d’atribuir-se mèrits del moviment… Qui s’ho cregui està completament allunyat de la realitat. Fer un moviment mediàtic no implica renunciar al nostre discurs: sembla que quan participen d’una manifestació més d’X persones, ja hem de fer renúncies. I no ho fem ni ho farem mai. El PSC es posa medalles? Doncs serem la mosca darrere la seva orella per explicar que són els culpables del problema de l’habitatge.
És un objectiu explícit sostenir el discurs polític ara que arriben a més gent?
En cap moment es planteja deixar enrere el discurs per arribar a més gent. No està ni obert, aquest debat. Però és que no cal fer-ho! És un moment boníssim per omplir de conflictivitat aquest problema. Per ser nosaltres els que donem la resposta a la crisi que ens afecta a tots.
