Diuen els veïns de tres edificis de la cruïlla dels carrers Mont-ral i Letamendi que aquí el temps no passa. S’han cansat de repetir-ho, així que recorren a referències cinèfiles –”això és el dia de la marmota”– o musicals –”estem com la puerta de Alcalá, viendo pasar el tiempo”– per treure-li ferro a l’agonia. La veritat, però, és que viuen en unes finques amb una certa ombra de maledicció. En una Barcelona convertida els últims anys en la gallina dels ous d’or de l’especulació i, alhora, amb un govern municipal partidari d’augmentar el parc d’habitatge assequible a la ciutat, ningú sembla interessat a rematar una operació sucosa. Molts s’hi han interessat, però cap actor –ni públic ni privat– s’ha acabat comprometent. Tots al sac i el sac en terra. Ningú fa el pas definitiu i, mentrestant, una cinquantena de famílies llogateres segueixen sense conèixer el seu futur immediat. Algunes d’elles, fora de contracte ja.
Corre la història que la frustració a l’hora de vendre aquests habitatges –situats a la frontera d’Horta-Guinardó i Nou Barris– ve de lluny. “L’antic propietari de tot això va intentar vendre’s alguns dels pisos per un milió de pessetes cadascun i va estar a punt d’aconseguir-ho, però al final va quedar en no-res”, explica un dels veïns que més en sap d’aquestes finques, Joaquín Ortiz. Ara la història es repeteix. Les filles d’aquell propietari van posar els immobles a la venda anys enrere per circumstàncies inviduals. Tanmateix, no acaben de trobar cap butxaca amb prou empenta per endur-se’ls del tot.
El preu de venda “no és res de l’altre món”, asseguren les germanes propietàries al TOT Barcelona. Fa dos anys van estar a punt de tancar un acord per col·locar els 86 habitatges i un solar de 500 metres quadrats per dos milions i mig d’euros. Des de llavors han anat baixant les aspiracions i ara ho tenen a 1.300.000 euros. Aquesta xifra és menys de la meitat del valor cadastral, remarquen. “Ja no podem demanar menys si en volem treure un mínim benefici del que ens va deixar el nostre pare”, explica una de les propietàries.
Així i tot, el nou preu no acaba de seduir els últims interessats: una fundació especialitzada en habitatge social que compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. De fet, el govern municipal es va arribar a interessar per si podia adquirir de forma directa els immobles i ho va descartar. Aleshores van intentar implicar la fundació i negociar amb la família. Però tampoc s’ha arribat a una solució. “Tot i tenir habitatges destrossats i malgrat la situació de crisi en la qual estem, la propietat continua tenint voluntat de vendre els edificis a un preu pel qual no hi ha comprador“, lamentava la regidora d’Habitatge i Rehabilitació, Lucía Martín, en una conversa amb aquest diari el setembre passat.
La rehabilitació, el principal obstacle
Un dels seus arguments és la clau d’aquesta missió estancada: les últimes dues dècades ha deixat un dels edificis –el del número 103 del carrer Letamendi– en situació d’infrahabitatge. Malgrat això, encara hi viuen una desena de famílies, algunes d’elles amb lloguers de renda antiga. Els altre dos immobles també arrosseguen mancances notables i algunes millores pendents.
Els veïns ho han denunciat infinitat de vegades. “La propietat ens ha abandonat durant anys i moltes de les rehabilitacions les acabem fent nosaltres, perquè sinó es fan eternes”, explica Ortiz. La propietat ho confronta i apunta que recentment es va subsanar tot allò que un arquitecte va considerar “important”. Malgrat això, Ortiz detalla com s’ha encarregat ell mateix de solucionar les humitats i les filtracions del sostre de la seva habitació. I com els veïns del seu bloc s’han fet càrrec de la pintura de l’escala i de les baranes. També han evitat ocupacions conflictives. Però tot té un límit i no arriben a solucionar tots els desperfectes que es poden veure als tres edificis.
Tot plegat fa que la rehabilitació necessària en aquestes finques estigui valorada en una xifra d’entre 3,5 milions d’euros i 5 milions d’euros, aproximadament, depenent de qui ho calcula. Tot i així, el cost conjunt de l’operació –compra més obres– quedaria per sota d’altres actuacions amb implicació municipal com, per exemple, l’expropiació de les Casetes d’Encarnació de Gràcia per 7,4 milions d’euros.
Els veïns no entenen com després de més de dos anys i mig d’incerteses –i de reunions amb polítics– encara no saben si els faran fora de casa seva. La primera persona de les tres finques a tenir aquest por va ser la Fátima. “El juliol del 2018 vaig rebre una carta que deia que no em renovarien el contracte. No entenia res. Només sabia que de casa meva no me n’aniria sense lluitar”, explica ara. Després del que li va passar a ella, les notícies van arribar en cascada. A qualsevol inquilí que li finalitzés el contracte li arribava un document que li anunciava que havia de buidar el pis i buscar-se’n un de nou. Una part de la comunitat, però, va decidir plantar cara i va seguir pagant religiosament. Els que van escollir aquesta via segueixen encara als seus pisos amb una mena de permís tàcit, però sense contracte ferm. Una mena de pedaç estable.
D’altres van decidir acceptar els diners d’una gran promotora que estava interessada a buidar els edificis, Renta Corporación, i van marxar. Aquest gegant acusat d’especulació pels moviments socials –compren pisos vells, els reformen i els tornen a vendre més cars– va tenir una opció de compra durant 6 mesos, però finalment es va fer enrere. Durant aquell temps, però, els veïns no sabien què passaria. “Quan vam signar l’opció de compra, a aquella gent li interessava fer fora els veïns que no tinguessin contracte indefinit”, reconeix l’actual propietària de les finques.
Els veïns, però, van fer pinya i –tot sigui dit– també van fer la punyeta als representants de la promotora immobiliària que es presentaven a la finca. Allò era “un clar exemple d’assetjament immobiliari”, al·lega Ortiz. També ho va etiquetar en aquests mateixos termes l’anterior regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner. Sigui com sigui, finalment Renta Corporación va perdre l’interès i va descartar l’adquisició. Després va presentar candidatura un altre gran privat, Astres Elements, tot i que de manera menys ferma. Amb el pas del temps, també va desaparèixer.
Malgrat tot el que ha passat durant aquests anys, encara hi ha una flaire de conciliació en aquest racó d’Horta, a la vora del Parc de Nou Barris. La propietat –que tampoc no té cap interès a fer la gran inversió necessària per rehabilitar els edificis– veu amb bons ulls vendre’s les finques i el solar a la fundació d’habitatge social. “Estem esperançats amb l’opció de la fundació perquè preferim vendre’ns-ho a algú que hi faci una bona obra”, assegura la família propietària. El problema, però, és que aquesta entitat sense ànim de lucre estaria buscant la manera d’aconseguir més diners per poder tirar endavant l’operació. De moment, fa prop d’un any que duren les negociacions i encara no s’ha trobat aquest bàlsam, admet la propietat. De fet, recentment les germanes van tornar a contactar la fundació i no en van obtenir cap novetat.
Els veïns també aproven que la nova propietat sigui una entitat social. Estan segurs que els tractarien millor que els grans promotors privats que han posat els peus a les finques, especialment pel que fa a la continuïtat dels lloguers. Actualment hi ha 16 famílies amb un contracte de renda antiga, però la resta l’han de renovar tard o d’hora. Entre aquests últims afectats hi ha casos com el de la Joaquina, que té 77 anys i en fa 60 que viu en aquell edifici. “Som gairebé 50 famílies i jo lluito per totes, però també per la meva. I així ho fem tots. Si no ens donéssim suport els uns als altres, no aniríem enlloc”, remata Joaquín Ortiz.
Encara sense saber com acabarà la venda que sembla impossible, Lucía Martín tenia clar fa pocs mesos quina és la posició de l’Ajuntament després d’haver declinat comprar-la: “El que farem és insistir perquè aquesta propietat col·labori amb l’entitat social amb la qual estem treballant estretament des de fa molts mesos per poder arribar a una situació que faciliti la rehabilitació de l’edifici. I que els veïns s’hi puguin quedar“. Unes paraules que donen esperances als veïns, però que no els acaben de convèncer. “Falta una empenta que ens tregui l’angoixa”, comenta Ortiz, que en aquests anys d’espera ha tingut temps de descarregar-se una aplicació i posar-se a projectar els edificis que s’hi podrien fer, amb habitatge social i equipaments per al veïnat fins i tot. Ell fantasieja amb aquest final feliç per tothom. La realitat, de moment, intenta cansar-lo.
