La Mimi, la seva parella i les seves dues filles han tornat a frenar l’intent de desnonar-los del que ha estat casa seva durant dos anys. Era el tercer intent, i col·lectius com el Sindicat de Llogateres o el Grup d’Habitatge de Sants havien posat tota la carn a la graella per frenar-lo. Els últims dies s’havia insistit perquè els jutjats aturessin un procediment que deixaria sense casa una mare de família amb un 87% de discapacitat per pèrdua de visió a causa d’una malaltia autoimmune, en plena pandèmia. Els recursos i peticions al magistrat, però, fins ara no han servit. Ara bé, a última hora, la mobilització popular d’unes 50 persones a la porta del número 29 del carrer Begur ha acabat forçant el que la via judicial no facilitava: el desnonament ha quedat aturat.
Malgrat la celebració inicial, la fita de la pressió veïnal té una altra cara de la moneda. En no poder executar avui a causa de l’organització dels col·lectius pel dret a l’habitatge, la comitiva judicial ja ha presentat sobre la taula la nova realitat que haurà d’afrontar la mateixa família a partir del setembre, quan es reprengui l’activitat als jutjats: una data oberta. Una opció controvertida que fa que ja no hi hagi un dia i hora exactes per desnonar algú, si no que l’execució es produeix per sorpresa. La llei explicita que els desnonaments s’han d’expressar amb hora i dia exactes, tanmateix els jutges interpreten que quan hi ha resistència veïnal és una alternativa vàlida per aconseguir complir la sentència.
A l’altra banda de la situació, la Mimi explica el quadre delicat que té a casa. A la seva afectació s’uneix la discapacitat, tot i que menor, que tenen les seves filles. La Mimi té una prestació que no arriba als 400 euros i el seu marit fa feines inestables. Malgrat aquesta situació, ni la propietat —que havia tingut el pis buit durant anys, abans que l’ocupessin— s’ha avingut a fer un lloguer social ni l’Ajuntament hi ha trobat solució, encara.
La Mimi reivindica l’acompanyament que ha tingut per part de la unitat antidesnonaments municipal com a “exemplar”, però alhora denuncia que el tracte amb els Serveis Socials “ha deixat molt a desitjar”. Segons explica, “porten dies pressionant-me perquè marxi del pis abans del desnonament. Aquesta és la solució que em donen fins ara. Però jo no marxaré si no tinc un lloc mínimament digne on anar. M’ofereixen anar a una residència, amb una habitació per als quatre. Però jo no me’n vaig de vacances, jo necessito una llar”, explica l’afectada.
Segons detallen fonts municipals, la família té una valoració positiva de la petició per formar part de la Mesa d’Emergència des d’aquest mateix juny. Sovint, l’espera per aconseguir un pis social s’allarga més enllà d’un any. El col·lapse d’aquest recurs ha estat recordat repetidament pel govern d’Ada Colau, que denuncia que la Generalitat hauria de fer-se càrrec del 60% dels recursos de la Mesa d’Emergència mentre que a la pràctica és
Darrerament, a la Mimi se li ha ofert la possibilitat d’anar a un pis fora de Sants-Badal, però la família reivindica la seva necessitat de quedar-se a una zona on estan plenament arrelats. La filla petita està escolaritzada al barri i la Mimi participa d’espais veïnals.
Segons els activistes que han donat suport a la família durant tot el procés, l’amo del pis està vinculat a un entramat amb diverses propietats immobiliàries i empreses d’odontologia, amb una posició acomodada.
