El número 32 del carrer de la Tallada no hauria d’existir. Paquita Delgado hi va viure durant sis dècades i abans d’ella ho van fer els seus pares i els avis, els primers que s’hi van instal·lar quan aquest conjunt de casetes es va edificar en un dels marges del riu Besòs. L’habitatge fa més de sis anys que està tapiat a l’espera d’un enderroc que la passada primavera semblava per fi desbloquejar-se amb l’entrada de les màquines a aquest reducte obrer del barri del Bon Pastor. Res més lluny de la realitat. Mig any després, diverses fileres de les batejades com a cases barates continuen dempeus pendents d’una demolició que ha quedat a mitges i que està contribuint a degradar encara més els darrers vestigis supervivents d’aquesta promoció pública gairebé centenària, que amb els anys va arribar a aplegar fins a 784 llars.
Segons ha pogut comprovar el TOT Barcelona, una seixantena d’aquestes construccions resisteixen agrupades en quatre fileres d’entre quinze i deu finques entre els carrers d’Arbeca i de les Novelles. La franja que dona al riu Besòs -i també la que està més exposada a l’escrutini públic- està completament abandonada. La majoria de les casetes estan tapiades i, les que no, tenen els sostres enderrocats, fet que complica que s’hi pugui fer vida a l’interior. Dins d’aquests habitatges, s’acumula tota mena de runa i d’objectes en un popurri que fa impossible distingir entre les pertinences dels seus antics inquilins i la brossa que s’hi ha anat abocant al llarg d’aquest temps. “Aquesta és la casa on vivia aquella senyora…”, comenten dues veïnes assenyalant una de les llars ara tapiades mentre observen aquest panorama desolador. A la façana del número 41 del carrer d’Arbeca encara es pot llegir en dues pintades a les parets el leitmotiv Aquí se vive.
Una situació completament diferent presenten les casetes del carrer de la Tallada. Mentre que algunes com la de Delgado continuen tancades amb pany i forrellat, almenys quatre de les finques veïnes estan en aquests moments ocupades, tal com ha pogut constatar aquest mitjà. Ben entrada la tarda del dimecres, un jove es cruspia un entrepà parapetat a la porta d’uns d’aquests habitatges amb la mirada atenta als vianants que passaven per la zona. Un altre dels nous inquilins treia aleshores el cap pel terrat d’una de les construccions buscant alguns elements que li permetessin tapar els forats del sostre per resguardar-se de la pluja intensa, que amenaçava de tornar a fer acte de presència. En una zona una mica més arrecerada del mateix carrer, dues grans bombones de butà tirades a terra, al costat de dos carros de supermercat plens de roba i ferralla, semblaven indicar que els nous ocupants del nucli obrer són ferrovellers.
Un escull que ancora el barri en el passat
La presència d’aquests nous inquilins és un dels motius que han retardat fins ara l’enderroc de les cases barates supervivents. La demolició -que estava adjudicada des del maig del 2023, però que es remunta exactament 20 anys enrere, quan es va aprovar el pla per tirar a terra els habitatges i reallotjar els llogaters- ha continuat al ralentí des de l’estiu, tal com demostren els solars de runa presidits per muntanyes de pedres que flanquegen el nucli residencial encara dempeus. Tanmateix, els operaris es troben actualment en un punt en el qual no poden avançar sense haver de salvar l’obstacle que suposa l’ocupació de part d’aquestes finques. La paràlisi de les tasques d’enderroc contrasta amb el tràfec constant dels obrers que estan acabant d’enllestir el nou edifici que dona a una d’aquestes fileres de casetes, contemplat en el projecte de reurbanització de la zona.
“La transformació del barri és un pas cap al futur. En aquests més de 20 anys ens ha passat de tot. Quan semblava que tot anava rodat, va venir la pandèmia i ara això. Volem que s’acabin ja les demolicions perquè com més s’allargui el procés més es degradarà tot plegat”, insisteix amb eloqüència Delgado, que a més d’antiga veïna del nucli obrer fa les funcions de presidenta de l’Associació de Veïns del Bon Pastor. La líder veïnal reconeix que abans de l’arribada dels ferrovellers hi havia algun dels habitatges ocupats per famílies que tenien atorgat el reallotjament, però que encara no havien pogut accedir-hi. Aquests casos, però, ja han estat resolts i només falta per solucionar el d’alguns inquilins que, tot i no tenir dret al reallotjament, van participar en el sorteig dels pisos sobrants en les promocions destinades als veïns de les cases barates. Els afectats no van aconseguir fer-se amb un dels 160 habitatges sortejats entre els prop de 600 participants i ara estan buscant una alternativa per poder abandonar la finca que ocupen.
Si no hi ha contratemps, aquest mateix mes de novembre s’hauria de poder enderrocar una d’aquestes quatre fileres supervivents. En quedarien aleshores només tres, l’últim escull abans de l’inici de l’esperada fase cinc del projecte, la que completa la transformació de l’àmbit i que preveu la construcció de quatre blocs de pisos per ampliar el parc d’habitatge municipal. “És la cirereta del pastís. Aquests edificis permetran reallotjar a molta gent gran del barri que viu pràcticament esclavitzada en edificis dels anys seixanta sense ascensor. Alguns es passen dies sense sortir al carrer… i això els permetria tornar a ser independents”, apunta Delgado, que apostaria per reservar una part dels nous pisos per a aquest col·lectiu en règim tutelat.
La memòria obrera i la ruïna
A només uns metres de les quatre fileres de la discòrdia, s’alça un conjunt de casetes perfectament pintades i conservades que han quedat encaixonades en una espècie de plaça creada pels edificis de major envergadura construïts al seu voltant. Es tracta de Les Cases Barates del Bon Pastor-MUHBA Bon Pastor, el museu que recupera tant l’exterior com l’exterior de part d’aquestes construccions erigides el 1929 per albergar l’onada migratòria que va rebre la ciutat, que aleshores necessitava mà d’obra tant per a les obres del metro com per als preparatius de l’Exposició Universal d’aquell mateix any. L’equipament es va inaugurar el 2023 precisament amb l’objectiu de preservar la memòria d’aquestes casetes característiques -que tenien entre 36 i 64 metres quadrats i estaven fetes amb materials de baixa qualitat per abaratir costos- i de mostrar l’evolució de l’habitatge a Barcelona al llarg de la història.
“Quan ho comparo amb el pis on visc ara penso: aquí he estat més de 60 anys? Sembla mentida que haguéssim aguantat tant de temps així”, assegura Delgado, tot afirmant que en algun dels habitatges hi residien fins a tres famílies completes. La líder veïnal considera que la part museïtzada de les cases barates és un bon reflex de la realitat que es va viure tant en aquesta part de la perifèria barcelonina com en altres nuclis residencials de l’època, com la Colònia Castells, però lamenta que la demolició a mitges de les fileres sentenciades contribueix a perpetuar la imatge de decadència i la ferida que va provocar un reallotjament enquistat durant dècades. “Em posa trista veure aquest deteriorament. Hem lluitat molt perquè se sàpiga d’on venim i per preservar la memòria del Bon Pastor i de l’habitatge obrer. Les cases que falten per enderrocar ja no representen res, només són una ruïna“, conclou.
