En Chahine fa dos mesos que viu al carrer número 2 de la Zona Franca. Aquest jove algerià d’ascendència tunisiana va deixar el seu país natal ara ja fa uns anys a la recerca d’una vida millor. Després de passar per París i Mallorca, va arribar a Barcelona amb la intenció de trobar una feina estable que li permetés endur-se amb ell a Europa la seva dona i la seva filla petita. Té 25 anys i es va graduar en Dret Públic a Alger. “És molt difícil prosperar. Si no tens papers, no tens feina. Només vull treballar per ajudar la meva família”, explica en una conversa amb el TOT Barcelona. Es refugia del fred i de la pluja gràcies a una tenda de campanya. Amb prou feines hi cap un matalàs, una manta i la seva maleta. Ell comparteix un rectangle de parterre amb tres compatriotes algerians i són un dels múltiples nuclis que conformen el macroassentament de persones sense llar que s’ha instal·lat en aquesta part del polígon barceloní.
Aquest dilluns al migdia, l’ambient era de calma al campament. En detectar la presència dels mitjans de comunicació, un grup dels inquilins que xerrava tranquil·lament en rotllana s’acosta a saludar. “Aquí som com una família. Sempre que veig algú dormint al carrer pel centre li dic que hi ha aquesta opció”, deia un. Tots assentien i coincidien a apuntar que és la millor opció que tenen sobre la taula. “No podem anar a un alberg ni llogar. On voleu que anem? A la plaça de Catalunya? Aquí no molestem, estem tranquils”, es lamentava en Oualid. Aquest jove també algerià fa un any que es va instal·lar amb la seva tenda de campanya en aquest espai de la Zona Franca. “He viscut a França, altres han viscut a Alemanya… Inclús tenim un company de Gaza. Cap de nosaltres havia viscut mai al carrer fins que vam arribar aquí”, assegura. Està estudiant castellà, però encara no ha trobat una feina que li permeti llogar ni tan sols una habitació. “Només demano a la gent que es posi en el meu lloc. No tenim on anar i aquí almenys no et roben les coses mentre ets fora buscant-te la vida”, diu.
La gran majoria dels integrants de l’assentament són usuaris del Centre de Primera Acollida Zona Franca, que es troba a escassos metres de les tendes, al carrer número 60. Allà els donen menjar i roba i també els permeten dutxar-se un cop per setmana. “Abans em dutxava cada dia, però aquí haig d’estar cinc dies sense fer-ho. No és fàcil”, reconeix en Chahine, plenament conscient de la precarietat de la seva situació. El jove fa d’intèrpret d’alguns dels seus companys. Molts tenen estudis superiors als seus països d’origen que no han pogut homologar i gairebé tots parlen més de dues llengües. Entre els acampats hi ha magrebins, egipcis, palestins, dominicans, colombians… Mig globus terraqüi hi té representació i molts tenen la bandera hissada al costat de la seva tenda. Ocupen un espai d’uns 400 metres aproximadament entre dues rotondes i s’agrupen en petits nuclis, cadascun separat per uns quants metres de distància. Un gruix dels inquilins treballa recollint ferralla. Tot i que insisteixen que s’esforcen per mantenir l’espai net, a terra hi ha força brossa i reconeixen que han de conviure amb la presència de rates, amb el problema de salubritat que això comporta.
El padró o la regularització, sortides per al cul-de-sac
En un dels extrems de l’assentament, en Luis ordenava les seves coses aquest dilluns mentre escoltava la ràdio. “Fa dos anys que estic aquí. Abans havia estat dormint a l’aeroport, però em van parlar del centre d’acollida i amb uns companys vam decidir quedar-nos a prop de les dutxes. Al principi només érem vuit tendes i ara ja devem ser prop de 200”, explica. Aquest home peruà és un dels veterans del campament de la Zona Franca i sap que tard o d’hora haurà d’abandonar el tros de parterre que ha estat casa seva tot aquest temps. “Veient antecedents com el de Badalona… En aquell cas tampoc els van aconseguir cap solució o alternativa. Si no vols que se t’emportin les coses millor marxar abans”, afirma. En el seu cas, després de dos anys d’espera, en els pròxims mesos aconseguirà l’empadronament, un tràmit que espera li permeti accedir finalment a una feina legal per poder estalviar i llogar una habitació.
“Soc llicenciat en administració d’empreses al Perú, però aquí, sense un permís de treball, no m’hi puc dedicar. En aquests tres anys he treballat en la construcció i fent feines de força. Sempre m’han pagat una misèria o m’han acabat estafant”, lamenta, tot esperant que aconseguint el NIE pugui assolir els drets mínims per poder prosperar i guanyar uns diners per llogar alguna cosa. L’empadronament o la regularització plantejada pel govern espanyol semblen ser les úniques vies que tenen al seu abast els acampats per poder reintegrar-se en la societat i abandonar aquesta precarietat. “No podem sortir d’aquesta realitat sense això. Només vull treballar i confio que se’ns ajudarà i tirarem endavant”, assenteix en Chahine, que es mostra optimista malgrat tot. Aquest macroassentament no és l’únic que trobem al polígon de la capital catalana. En una antiga nau industrial abandonada, ubicada al veí carrer número 62, també hi resideixen en condicions precàries desenes de persones, tal com va informar Betevé a mitjans del passat mes de novembre. Només s’ha de donar una volta per la zona per comprovar que, en molts dels marges de la carretera on creixen la gespa i les males herbes, s’hi han instal·lat petits grupuscles de tendes.
Petició de desallotjament del PP
Cal recordar que el grup municipal del PP fa temps que posa sobre la taula la problemàtica derivada d’aquest assentament. Ho van portar fa uns mesos a la Comissió de Seguretat, on el consistori es va comprometre a prendre cartes en l’assumpte. Just fa uns dies van tornar a demanar formalment a l’executiu liderat per Jaume Collboni que desallotgés l’assentament del carrer número 2, tot i que la gran majoria dels afectats no tenen una alternativa d’habitatge. En un comunicat, asseguren que aquest campament “creix sense control” i que la seva presència ha generat al llarg dels anys problemes de convivència amb veïns i treballadors del polígon. “Barcelona no es pot permetre que es perpetuïn assentaments il·legals en diferents punts de la ciutat que afecten els qui malviuen allí, especialment als menors, i els veïns”, assenyala la formació.
