La vida s’obre pas inclús en les condicions més adverses. Després de més 20 anys enrocats a l’espera del promès enderroc, els veïns del bloc Venus de la Mina tornaven a alçar la veu la setmana passada per enèsima vegada per anunciar la seva intenció de tirar endavant amb la demanda per danys morals i perjudicis que una trentena d’inquilins van interposar el 2019 per la demora en la demolició. La reactivació d’aquest procés es produeix després que les negociacions dels darrers mesos amb l’oficina tècnica creada específicament per estudiar els casos de les prop de 240 famílies de l’immoble ubicat a la zona sud de Sant Adrià de Besòs hagin desembocat en un ultimàtum als afectats, que semblen forçats a acceptar els preus d’expropiació i la compensació econòmica plantejats per les autoritats si no volen renunciar temporalment al reallotjament.
Aquest suposat “xantatge” denunciat pels veïns -que tindria per objectiu evitar que la demanda segueixi el seu curs- sumat a la desídia de les diferents institucions implicades durant aquestes dues dècades de paràlisi ha aconseguit una fita que fins ara havia estat impossible: agrupar una majoria dels inquilins d’aquest fracturat bloc sota una mateixa veu. Mig centenar de famílies han decidit sumar-se ara a la reclamació contra el Consorci de la Mina, de manera que més d’un terç dels afectats aposta per cremar tots els cartutxos a l’abast per obtenir la indemnització que consideren justa per les condicions precàries en les quals han hagut de viure tots aquests anys.
Vulneració de drets i primers fruits
“Va ser un xoc que ens diguessin des de l’oficina tècnica que no ens podrien reallotjar si no trèiem la demanda. Jo li vaig deixar ben clar a la treballadora: «M’estàs coaccionant». Tenim tot el dret a reclamar la indemnització”, assegura Paqui Jiménez, veïna de l’edifici i alma mater del col·lectiu d’afectats. Jiménez és una de les inquilines que demana a les autoritats una compensació de 10.000 euros per cada any de paràlisi injustificada del procediment d’expropiació i reallotjament. “Sabem que és una barbaritat, però és que de moment només ens han concedit 5.000 euros després de 13 anys esperant l’enderroc. Nosaltres també tenim dret a viure com una persona”, afirma contundent, en una al·lusió a les condicions infrahumanes de molts dels residents.
Precisament, el reconeixement del dret a rebre una indemnització -per ínfima que sigui actualment- ha estat un dels detonants que ha portat més inquilins a sumar-se a la croada iniciada per unes quaranta famílies ara fa quatre anys i que va acabar provocant la reactivació del projecte d’enderroc després de dues dècades aturat gràcies a una sentència favorable del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). “Els veïns han vist que aquesta via està donant els seus fruits i això els ha donat la valentia suficient per apuntar-s’hi finalment”, assenyala Jiménez.
El primer objectiu d’aquesta nova fornada de demandes és aconseguir el reconeixent d’aquests 5.000 euros en concepte d’indemnització per part del Consorci de la Mina que ja tenen una part dels inquilins. Un cop assolit aquest pas, la intenció és seguir negociant per acostar-se a aquesta xifra de 10.000 euros l’any per llar, unes compensacions que de confirmar-se suposarien per a les administracions el pagament d’un total de 12,5 milions d’euros als afectats.
Negociacions a l’expectativa
La següent data clau en el calendari del bloc Venus tindrà lloc a principis del 2024, quan està previst que s’aprovi definitivament el projecte d’expropiació i reallotjament de les famílies. Aquest serà el punt on les administracions posaran totes les cartes sobre la taula i fixaran uns imports davant els quals els veïns podran presentar les al·legacions que considerin oportunes. “Les negociacions són complexes perquè no hi ha paràmetres objectius per quantificar aquests danys i perjudicis. Nosaltres estem convençuts que tenim raó perquè la compensació atorgada fins ara és mínima i el retard en tot el procés flagrant”, apunta Mariona Torra, l’advocada del Col·lectiu Ronda que porta el cas dels inquilins.
Tant Torra com els afectats estan una mica a l’expectativa de veure quin és el posicionament del Consorci de la Mina respecte a les taxacions i la possible indemnització, ja que la distància entre les pretensions dels veïns i el que està disposat a oferir l’ens amb prou feines s’ha escurçat en aquests mesos. “La demanda es podria retirar si hi hagués acord. Estem disposats a negociar, sempre és millor arribar a un pacte que haver de recórrer a una sentència”, remarca l’advocada, que considera que s’hauria de separar completament el procés d’expropiació de la compensació econòmica que reclamen els inquilins. De fet, la lletrada argumenta que aquesta via legal no suposa un endarreriment en l’enderroc, ja que tant la demolició com els reallotjaments es poden dur a terme independentment.
Objectiu: evitar nous blocs Venus
La disputa per les indemnitzacions no enterboleix l’àrdua tasca feta per l’oficina tècnica per posar ordre al trencadís del bloc Venus i remeiar el fracàs del primer procés d’expropiació que s’arrossega des del 2010. Aleshores, les diferències entre les taxacions dels vells pisos i el preu dels nous habitatges que es posaven a disposició dels veïns van resultar un escull insalvable per a la majoria de famílies de l’edifici, que no tenien els recursos econòmics per accedir al reallotjament.
“Les administracions aquí van fer un nyap, jurídicament parlant. Es van deixar en un calaix les al·legacions de les famílies per les taxacions i no es van arribar ni a tramitar. És trist, però això en un altre barri no hauria passat”, lamenta Torra, que reconeix que ara sí que s’està posant fil a l’agulla per evitar disfuncions com aquestes. En aquest sentit, l’advocada confia que el cas del Venus serveixi per establir un precedent i evitar que les administracions permetin perpetuar una situació tan flagrant com la que han hagut d’afrontar els inquilins d’aquest immoble de la Mina.
A l’espera del següent pas endavant en la resolució del procés, Jiménez encara amb filosofia la recta final d’una lluita de més de dues dècades que va camí de convertir-se en un cas d’estudi. “El reallotjament va per llarg. El procés és molt complicat, cada família és un món i tocarà esperar-nos. Pensar el contrari seria enganyar-nos davant la realitat”, reflexiona. La portaveu dels afectats, però, té clar que no acceptarà marxar del deteriorat edifici a qualsevol preu i que la croada per la indemnització ha de continuar: “Hem viscut en unes condicions deplorables durant anys per unes males decisions polítiques. Seguirem batallant. He perdut 13 anys, ja no em ve d’uns més”.
