El consens dels assistents de certa edat a la manifestació per la baixada del preu de l’habitatge que ha omplert Barcelona aquest vespre és clar. Amb certa nostàlgia, membres de les més de 4.000 associacions i entitats que han fet costat a la marxa xalen: “feia molt que no s’hi veia una cosa així”. Després d’anys de cicle baixista, l’esclat social contra la crisi dels lloguers ha tornat a encendre el centre de la ciutat. Més de 175.000 persones, segons l’organització -22.000 en l’anàlisi de la Guàrdia Urbana– han clamat, entre Plaça Universitat i la plaça dels Països Catalans, contra la “mercantilització” del sostre, en un moment agònic per als llogaters de la ciutat. Després d’escalar un 40% en només 10 anys, els preus dels contractes d’arrendament han fet “insostenible” la situació dels habitants -tal com s’entesten a recordar els portaveus del Sindicat de Llogateres-. Per primer cop, però, el moviment ha fet més ample el focus de l’enemic: els propietaris, no importa l’escala, són “culpables”. L’amenaça, doncs, va cap a ells: “Rendista, escolta bé, s’acosta ja la vaga de lloguers”, han cantat milers de veus a l’espera dels parlaments de la jornada.
Tal com ha sentenciat la portaveu del Congrés de l’Habitatge de Catalunya Marta Espriu, les condicions del mercat del lloguer han esperonat la protesta “més gran de la història del moviment català per l’habitatge”. Lluny de les proclames del passat -que posaven el punt de mira en banca, fons voltor i grans inversors com a enemics de les bases llogateres-, la manifestació ha apuntat amb bala cap a tots els “rendistes”: des de Blackstone fins als petits propietaris. “Contra tots aquells que creuen que es poden aprofitar de la nostra feina per engreixar les seves butxaques“, ha reblat Espriu, especialment agressiva en la seva intervenció al faristol de la plaça Països Catalans. Entre crits de suport dels presents, la portaveu ha fet un dibuix de la trinxera que, segons aspiren, s’ha d’obrir amb aquesta marxa. Els propietaris, “emparats i protegits per la llei”, són els causants de l’emergència amb els “abusos de poder” que cauen sobre les majories populars. Aquesta dinàmica és la que cerca impugnar la vetllada: “l’habitatge és un dret, no un negoci”.
Les manifestants convocades, val a dir, han respost amb escreix a la crida. Quan la capçalera ha arribat a l’improvisat escenari a tocar de l’estació de Sants, anunciaven els organitzadors que la cua encara era a plaça Universitat. No ho han pogut evitar amb les successives aturades per portar terme accions –davant la Casa Òrsola, a on esperava el portaveu del Sindicat de Llogateres Enric Aragonès des del balcó de l’edifici, i al Carrer Tarragona- i esperar uns participants massa nombrosos per implementar una logística fiable. El recorregut, val a dir, no ha estat especialment accidentat -alguns militants, de fet, bromejaven que havia estat una jornada “molt pacífica”, amb clara intenció de projectar un caràcter cívic-. Un cop arribats a la fi del camí previst, les consignes han estat més contundents -contra immobiliàries, petits propietaris i entitats financeres-. La que ha dominat la jornada, però, ha estat un “s’ha acabat” irat, proper al col·lapse. “Ho diem contra el sistema que ens oprimeix, a la feina i a casa”, ha exclamat la portaveu del sindicat Riders x Derechos Nuri Soto.
El tarannà contemporani de la marxa -el d’un moviment per l’habitatge que se sap diferent del de la Gran Recessió- ha deixat espai, però, per a reivindicacions històriques; des de la PAH fins a les marees. La mateixa Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, de fet, constava entre els més de 4.000 convocats, del bracet de segells tan diversos com Comissions Obreres, UGT i la Intersindical; el moviment escolta; el consell de la joventut de Catalunya o fins i tot Greenpeace. Soto, de fet, troba en l’habitatge el nexe d’unió de les reclamacions de la majoria de moviments socials. Les més de 170.000 persones organitzades aquest dissabte tenen la potència, a parer seu, de “desmuntar el negoci d’especuladors i explotadors, tant a l’habitatge com al lloc de feina”. Sobre aquesta multitud, la sindicalista es marca la meta de “vèncer la minoria que acumula una riquesa desorbitada”. Tal com recordava Aragonès, en el cas de l’habitatge aquesta minoria és encara més minsa: la població amb capacitat de generar rendes immobiliàries és només un 6% del total. “Però actua corporativament, a través d’immobiliàries i administradors de finques”, declarava el portaveu. Atesa l’organització de l’enemic, des del Sindicat veuen especialment rellevant haver assolit la força demostrada a la protesta.
Crítiques al PSC
La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, ha aprofitat la seva intervenció abans de la manifestació per afegir un element a la llista de rivals: les administracions, denuncien, “serveixen per assegurar els beneficis” de la propietat. En aquest sentit, exigeix a la classe política que abandoni “el fum i les promeses buides” pel que fa a les garanties residencials -una reclamació que comparteixen els manifestants, al crit d'”on és la llei de l’habitatge”-. Tots els nivells institucionals que afecten els barcelonins, recordava la portaveu, estan en mans dels socialistes; fet que elimina el “desgavell competencial”. “El PSC i el PSOE diuen que tenen la gran solució: construir 50.000 pisos”, cridava Espriu al seu parlament; una mesura amplament rebutjada pel conjunt del moviment per l’habitatge. Així ho demostrava Aragonès, en recents declaracions a aquest mitjà: la prioritat per a les organitzacions rau a recuperar els immobles que els rendistes han foragitat a mercats menys regulats. “Hi ha 400.000 pisos buits, en lloguer de temporada i turístics a Catalunya. Tenim pisos de sobres, senyors Illa i Collboni”, etziba la portaveu.
Solidificar els greuges
La capacitat de traure masses al carrer està, a ulls del moviment, més que demostrada. Assolir els objectius plantejats, però, “requereix molt més que manifestar-se un dia”, alerta Espriu. L’èxit d’aquest dissabte s’ha construït, diagnostiquen, sobre la capacitat organitzativa de més d’un centenar d’assemblees locals que han engrescat el públic objectiu dels convocants fins i tot fora de les fronteres de la regió metropolitana de Barcelona. El repte, asseguren els activistes presents, és fer sòlida aquesta relació; superar el caràcter espontani que podia marcar la jornada per “crear militants”. “A veure com és la pròxima assemblea”, comenta una, optimista. “Fa anys que estem organitzades, fent més gran el moviment per l’habitatge”, continua la portaveu del Congrés; tot plegat per elevar al màxim la pressió sobre els rendistes. “Que sàpiguen que no tenim res a perdre; que no puguin dormir tranquils”, sentencia.
Un programa agressiu
Sobre aquestes condicions, i amb el potencial que atorguen les més de 170.000 persones convocades, el Sindicat de Llogateres fa bandera d’un programa ambiciós. El full de ruta del moviment per l’habitatge, recorda Espriu, es fonamenta en quatre pilars: una rebaixa immediata del 50% del preu dels lloguers, la recuperació dels pisos turístics i de temporada, la prohibició de la compra per a especular i protegir els llogaters amb renovacions automàtiques que facin els contractes d’arrendament efectivament indefinits. Les proteccions públiques existents, apunta Espriu, són del tot “insuficients”; atès que els lloguers socials fugen constantment al mercat obert i les clàusules sovint esdevenen “abusives”. En endavant, la portaveu del Congrés insta els mobilitzats a aplicar-se a si mateixos el “s’ha acabat” que ha esdevingut el càntic central de la diada: “S’ha acabat de viure així”.
2 
