La crisi dels lloguers ha arribat al seu límit a Barcelona. Més de 170.000 persones segons l’organització i 22.000 segons la Guàrdia Urbana fan esclatar el centre de la ciutat en la “massiva” manifestació convocada pel Sindicat de Llogateres, en un moment de màxims en els preus dels arrendaments. La marxa, que té com a objectiu la plaça dels Països Catalans, ha aplegat 4.000 entitats de dins i fora del sindicalisme social -Greenpeace, les agrupacions escoltes o CCOO i UGT, entre moltes altres- per exigir una baixada del 50% en els preus dels lloguers. Per primer cop, a més, el moviment per l’habitatge ha identificat un enemic general: “hem vingut a dir als rendistes que s’ha acabat que ens robin la meitat del salari”, ha etzibat la portaveu dels organitzadors, Carme Arcarazo, flanquejada per una multitud de manifestants a Plaça Universitat. Després d’una pujada dels preus del 45% en els darrers 10 anys, la convocatòria ha superat els llindars de les entitats tradicionals, amb una munió de perfils no polititzats, però carregats per unes rendes de l’habitatge que ocupen cada cop més part dels seus salaris. A l’horitzó, “si els polítics i els propietaris no abaixen els preus”, la polèmica vaga de lloguers, que corona les propostes d’acció del moviment.
La Gran Via barcelonina ha baixat carregada de missatges per la reducció dels preus dels lloguers, en una mobilització eminentment jove -en línia amb les estimacions acadèmiques, que situen el 80% de la massa arrendatària de l’Estat en els menors de 44 anys-. La situació, assegura el manifest unitari llançat pels convocants, és “insostenible”, amb una càrrega mitjana que, a la ciutat de Barcelona, supera amplament els 1.000 euros mensuals. Les mesures que el Sindicat de Llogateres i els seus aliats posen sobre la taula són, doncs, “d’urgència”: a banda de la rebaixa del 50% dels costos per als ciutadans, reclamen establir contractes indefinits per evitar “pujades arbitràries” en finalitzar els acords vigents; així com recuperar els pisos turístics i de temporada per al mercat general i una normativa que prohibeixi la compra especulativa -és a dir, que només es pugui adquirir un habitatge per viure-hi-. Al punt de mira, doncs, els propietaris -grans i petits-, però també unes institucions incapaces de posar guarda-raïls a la seva activitat. Des d’un petit camió amb cartelleria del Sindicat Socialista de l’Habitatge de Catalunya, els militants feien cridar els assistents “on és la llei de l’habitatge?”. En aquest sentit, acusen la classe política de llançar “promeses buides i normes cosmètiques” que han deixat via lliure a encariments “sense control” que han impossibilitat l’accés a un sostre.
L’experiència de la vaga de lloguers
El moviment de l’habitatge no contempla rebaixar el to a curt termini. D’ençà de la gran manifestació de Madrid, que va aplegar més de 150.000 persones a principis del passat octubre, la pressió ha anat a l’alça; i ni el Sindicat ni les organitzacions adherides es plantegen la marxa barcelonina com un punt final. Si les institucions no accepten les seves demandes, de fet, ja han posat sobre la taula la seva arma definitiva: una vaga de lloguers. La propietat, val a dir, descarta arribar a aquest punt; però el portaveu de l’organització convocant Enric Aragonès va reiterar a aquest mitjà la seva predisposició. Malgrat que la iniciativa no té cobertura legal, esdevé cada cop més usual, si bé sense el caràcter massiu que hi imprimeix el moviment català. Als Estats Units hi ha una munió d’experiències, si bé concentrades en petites cèl·lules: blocs de pisos o barriades propietat d’un gran fons d’inversió, o d’un grapat d’inversors individuals, aturen l’abonament de les rendes durant setmanes per assolir condicions negociadores més favorables. A Nova York, de fet, la llei ha arribat a contemplar canvis en el contracte a favor del llogater si una vaga evidencia incompliments de l’acord per part de l’arrendatari.
Unitat política de l’enemic
Des del sindicat, celebren la marxa barcelonina com a “històrica”, tot esperant que sigui la més gran que ha mobilitzat mai la capital catalana per protestes centrades en l’habitatge. La mobilització ha de servir, apunten, per tòrcer el braç de les administracions a totes les escales. Amb més motiu, apunten, ara que el mateix partit governa totes les institucions que regulen la vida barcelonina: “Ja no hi ha excuses. Ja no hi ha cap garbuix de competències: el Partit Socialista governa a Barcelona, Catalunya i l’Estat”, exclamava Carme Arcarazo. Sobre les mateixes bases, diverses ciutats de l’estat espanyol s’han aixecat en protesta per la “mercantilització del lloguer” que han patit en les darreres jornades. A finals del setembre, fins a 60.000 persones van ocupar els carrers de València; mentre que a Palma la convocatòria va aplegar més de 20.000 manifestants. La marxa barcelonina aplega assistents de tot el país, després de sis setmanes d’encartellada a les capitals del Principat. Més de 60 comitès han mobilitzat tota la demarcació, per culminar ocupant la Plaça dels Països Catalans en clara ofensiva contra els rendistes.
Seguirà ampliació
