Revés judicial per a l’Ajuntament de Barcelona pel control dels busos turístics. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat dues taxes municipals relacionades amb l’aparcament d’aquests vehicles a la capital catalana. En concret, es tracta de la taxa per la tramitació del permís diari o autorització d’ús de l’ÀREA Zona Bus i de la Plataforma Logística del Park Güell i la taxa per la tramitació de la reserva prèvia d’un espai de Zona Bus qualificat d’entorn singular. L’executiu pot presentar recurs de cassació davant del tribunal contra aquesta sentència.
Amb aquest posicionament, l’alta cambra catalana estima parcialment un recurs presentat per la Federació Empresarial Catalana d’Autotransport de Viatgers (FECAV) relativa a un acord del ple del 20 de desembre del 2024. La sala argumenta que el Consell Tributari ja va advertir que calia motivar àmpliament els imports d’aquestes taxes i subratlla que l’argumentació del consistori va ser genèrica, ja que no es van desglossar prou els diferents conceptes. Pel que fa a la taxa per la reserva d’espais, el Consell Tributari ja va remarcar aleshores que només s’apuntava una recaptació esperada, de manera que es considerava que l’import d’aquestes dues taxes no s’havia “motivat suficientment”.
Uns imports extraordinaris que no estan prou justificats
La sentència del TSJC comparteix les conclusions de l’ens, tot i que subratlla que no hi ha cap dubte tot i que no té dubtes de la conveniència i necessitat d’un registre d’usuaris, de la necessitat d’obtenir un permís o de reservar anticipadament l’aparcament en determinats entorns de la ciutat. El tribunal precisa que juntament amb la taxa del mateix aparcament a la ZonaBus i en entorns singulars -que veuria justificada- s’estan gravant amb dues altres taxes els serveis dirigits a atorgar el permís d’ús i reserva.
D’aquesta manera, la cambra creu que les raons que porten l’Ajuntament a imposar aquestes taxes “no es dirigeixen a justificar els costos directes o indirectes de l’activitat municipal consistent en la tramitació dels permisos, sinó més aviat a la intensitat de l’ús i la necessitat de racionalitzar l’ús de l’espai públic i millorar la mobilitat”. “Es donen raons de mobilitat, sostenibilitat i protecció ambiental al cost de la tramitació del permís, però no es justifiquen motivadament els concrets paràmetres fixats per a la determinació del seu import”, s’argumenta en la sentència.
