Ha passat més d’un any de l’esclat de la pandèmia. Quin és l’estat de salut del sector de la restauració a Barcelona?
La situació és crítica, perquè fa més d’un any que la restauració no pot operar ni amb la més mínima normalitat, no només per un conjunt de restriccions molt severes, i Catalunya ha estat especialment severa, sinó també per l’absència d’ajudes suficients per compensar les restriccions imposades, i l’absència de la mobilitat, que és essencial per al funcionament de Barcelona. Ara es constata que el greu problema de present i de futur el tenim a la ciutat, perquè ara que s’han aixecat gairebé totes les restriccions, i que definitivament estem en una etapa d’estabilització del funcionament de la restauració, encara no hem recuperat la mobilitat turística, laboral i de congressos. Sense aquesta mobilitat, la ciutat no pot exercir de motor econòmic ni pot crear un altre temps de riquesa i ocupació.
Recuperar la mobilitat depèn de diversos factors, començant per l’evolució de la pandèmia, i no només està en mans de les administracions. Quina previsió teniu en aquest sentit?
Aquesta pandèmia ha suspès la indústria essencial al món, vinculada a la mobilitat. L’ha suspès durant un termini molt llarg, i això no es reactiva de cop, han de produir-se diverses coses. La primera, que hi hagi una confiança que la pandèmia està superada, que hi hagi una recuperació de la confiança quan s’ha imposat la prudència, i la reactivació de mercats que requereixen preparació. En un món interconnectat, no només depenem de com evoluciona la superació de la pandèmia a Espanya sinó a arreu del món. Per tant, crec que encara haurem d’estar diversos mesos per recuperar un escenari pre-Covid pel que fa a la mobilitat. I això fa que la situació de Barcelona sigui especialment crítica.
No veuen la llum al final del túnel?
És que la restauració a Barcelona té dues velocitats. Una, que no està vinculada a la mobilitat, la restauració dels barris, que des del moment en què es va estabilitzar el funcionament de la restauració en totes les franges horàries es pot confondre aquesta estabilització amb l’inici d’una reactivació, i tens una zona zero, on hi ha molta empresa que necessita recuperar la mobilitat i que no es pot permetre un altre estiu en blanc. I les previsions per a l’estiu no indiquen que aquest sector pugui començar un procés de reactivació.
Quina és la gran zona zero de Barcelona?
El centre és un punt calent, perquè pateix la falta de mobilitat turística. Però també hi ha altres centres, a la ciutat, vinculats a la mobilitat laboral i de congressos. I aquí hi ha també una dificultat greu i és que s’ha instaurat un percentatge de teletreball molt elevat, que naturalment repercuteix negativament en els restaurants d’aquestes zones.
L’obertura del turisme serà un respir, en tot cas.
Dependrà de com ho fem. Perquè tots els nostres competidors estatals i internacionals estan en una situació igual de precària que Barcelona, i si aquest mercat ja es competitiu per ell mateix en períodes ordinaris, ara passem a una competició ferotge, perquè totes les grans ciutats del món necessiten recuperar l’èxit que la pandèmia els ha segrestat i que també necessiten per mantenir un nivell de riquesa i ocupació. Dependrà molt de l’actitud que tinguem els barcelonins i les tres administracions, Ajuntament, Generalitat i govern d’Espanya, que siguem capaços de recuperar l’èxit de Barcelona.
Els empresaris de la restauració estan satisfets amb l’actitud dels barcelonins?
Els ciutadans tenen, en general, una bona actitud. Durant les escletxes en què se’ns ha permès recuperar part de la nostra normalitat, els ciutadans han estat els principals agents protectors i dinamitzadors de les activitats econòmiques. El gran suport que ha tingut la restauració ha vingut d’una ciutadania que ha viscut com a propi el drama del sector. Ha pres una actitud activa per protegir els restaurants i recuperar aquella vida que la pandèmia ens ha segrestat. A la mínima que s’ha permès, la ciutadania ha actuat amb un compromís important de no deixar caure un dels pilars econòmics de la ciutat com és la restauració. El problema no el tenim en la ciutadania, sinó en una cultura instal·lada en el ‘no’ i en el ‘però’ des de fa massa anys en les diferents administracions públiques, i sobretot l’Ajuntament, que no posen l’empatia i la facilitat que requereix qualsevol projecte de desenvolupament de progrés i creació de riquesa a la nostra ciutat.
Parla de traves burocràtiques, de restriccions?
Sí, i això està passant factura a Barcelona. La ciutat diu que és business friendly però alhora de la veritat trobes un recorregut d’obstacles per permetre qualsevol inversió o projecte que en altres èpoques hauríem acollit amb més empatia. Barcelona fa anys que perd pistonada i lamentablement estem afavorint que coses que haurien passat a Barcelona ara passin en altres ciutats. Cal una reflexió seriosa després que hem pogut comprovar les conseqüències del drecreixement tan desitjat per alguns. Ara tenim una ciutat més empobrida, amb menys empreses i on la gent té problemes per arribar a finals de mes. A hores d’ara les administracions són un obstacle per possibilitar que Barcelona torni a recuperar una posició destacada.
A banda de l’empatia que reclama, també ha trobat a faltar el gremi ajuda econòmica per al sector? Els ERTO i els crèdits ICO, així com algunes ajudes directes, no han estat suficients al seu parer?
Els ERTO han estat un element efectiu de protecció, com també l’ampliació de permisos de terrasses a Barcelona, i l’importantíssim decret dels lloguers pactat amb la Generalitat, que ha fet que Catalunya lideri l’única norma a tot l’Estat que feia repartir les pèrdues entre propietari i llogater en funció de les restriccions a la restauració. Però altres mecanismes suposadament de suport només han estat mecanismes d’endeutament, com els crèdits ICO, o l’ajornament dels impostos. A la pràctica, un petit restaurador té ara una motxilla amb tots els costos de la crisi.
Hauria volgut ser un restaurador de Madrid, on la presidenta Ayuso va ser molt més laxa amb les mesures contra la Covid-19?
Ayuso es va arriscar en un moment en què no sabíem quina incidència real tenia el manteniment o no de determinades activitats en l’evolució de la pandèmia. Pren una decisió, i s’ha de recordar l’enorme pressió que va rebre, que és mantenir un equilibri entre intentar controlar la pandèmia des del punt de vista sanitari, i alhora intentar no aprofundir el forat econòmic que la pandèmia comportava. Madrid també ha patit i pareix les conseqüències de la manca de mobilitat, però en menor mesura. I és que a mesura que passaven els mesos es constatava que la incidència entre les restriccions en sectors com la restauració i l’evolució de la pandèmia no semblava acreditada. Però jo diria que el gran encert del risc que va assumir Madrid és que Madrid, i també el País Valencià o Andalusia, van entendre millor el que va passar el maig del 2020 quan es va aixecar el confinament, però a Catalunya van trigar a entendre-ho més.
Què calia entendre?
Que quan es va aixecar el confinament la ciutadania va decidir desconfinar-se. El confinament només va funcionar perquè hi va haver un compromís col·lectiu, perquè no hi ha efectius policials per imposar-ho. Per això quan es va aixecar el confinament, la ciutadania va decidir refer la seva vida. I Madrid va entendre que, davant d’una ciutadania que ha decidit desconfinar-se, és molt difícil continuar aplicant unes decisions que van en contra d’una decisió adulta per part de la ciutadania. A més, també van entendre que si tu no tens els recursos suficients per garantir que la gent no passi penúries, has de permetre que la gent arribi a final de mes! I Madrid ha demostrat que era compatible lluitar contra la pandèmia i al mateix temps minimitzar l’impacte de la crisi en la pandèmia. Madrid ha sabut protegir la restauració millor que Barcelona, les xifres ho acrediten. A tot Catalunya, la restauració ha estat un sector greument perjudicat, jo diria que sacrificat. Catalunya ha pres el pitjor dels models, perquè ha volgut emular el nord d’Europa, on es va tancar la restauració durant molt de temps, però van tenir ajudes potents perquè les empreses no fessin fallida. I el resultat aquí és nefast.
Quin error ha comès al seu entendre Catalunya?
Haver esperat a que hi hagués molta crispació i tensió per entendre que havia de prestar atenció a la crisi econòmica i no només a la sanitària. La crisi econòmica estava arruïnant famílies i sectors estratègics però el Govern no reaccionava.
En tot cas, a Barcelona quina petjada deixarà la pandèmia pel que fa a la mortalitat d’empreses del sector de la restauració?
La pandèmia s’endurà més d’un 25% dels locals de restauració que hi havia a la ciutat abans de la pandèmia. Aquesta xifra, a mesura que recuperació es vagi materialitzant, es minimitzarà perquè entraran nous operadors a substituir els antics operadors. Però això no alleugereix el drama. Darrere dels tancaments hi ha drames personals i de famílies que han vist com la seva vida se n’anava en orris de cop. I hem vist una cosa lamentable: s’ha sabut gestionar la crisi protegint els més vulnerables, sí… però resulta que ens hem equivocat en la llista de qui són els més vulnerables, que també eren les famílies que durant molts anys han tirat del carro de la creació de riquesa i ocupació, que són petits empresaris i autònoms, que després de molts anys de feina i de moltes hores darrere el taulell, ara es queden sense res i desemparats per les administracions.
