Els mercats, una joia amb peus de fang

El model dels anys 90 s'ha esgotat i cal dissenyar ja una nova fórmula de futur

Aquesta setmana us hem parlat molt sobre els mercats i el reptes que afronten. Pujada de taxes als venedors, factura elèctrica disparada, desviació pressupostària als Encants i la fi del cicle de remodelacions. S’acaba una etapa, perquè el model d’èxit iniciat als anys 90 s’ha esgotat. I el més preocupant és que l’Ajuntament no sembla gens preocupat. Suplir la pèrdua progressiva d’ingressos munyint als paradistes no és una solució de futur. Cal dissenyar ja una nova fórmula perquè els mercats són una joia molt fràgil. Tenim poc marge d’error.

Barcelona té vora 40 mercats alimentaris i tres encants: una xarxa comercial de qualitat i de barri que no tenen altres ciutats. No la tenen perquè conservar els mercats és anar contracorrent de l’economia global. Les grans superfícies i ara també la venda en línia han transformat els hàbits de consum. Els venedors hi lluiten amb les seves dues principals avantatges competitives: bon producte i servei personalitzat. Han ampliat horaris, porten la compra a domicili i reben comandes fins i tot per Whatsapp. I, tot i així, encara els costa molt atraure gent jove al mercat.

El relleu generacional és escàs i cada cop que remodelem un mercat es redueix el nombre de parades. A molts barris de Barcelona el mercat depèn d’una trentena de venedors –menys d’una vintena, en alguns casos–, pel que el tancament d’un sol negoci afebleix al conjunt. I tres anys de pujades de costos com preveu l’Institut Municipal de Barcelona és evident que anima a tancar.

Sempre m’ha resultat sorprenent la fe cega que hi ha a l’Ajuntament de Barcelona en la gestió dels mercats. Al govern i a l’oposició, mandat rere mandat. D’acord, ha rebut premis internacionals i rep visites d’estudi estrangeres, però perquè som una rara avis, no perquè estiguem vacunats contra el fracàs! Sospito que gran part de l’autocomplaença ve dels números de l’Institut Municipal de Mercats. Grans obres a banda, la gestió ordinària s’ha autofinançat durant anys amb les quotes dels venedors i les adjudicacions de supermercats. És una màquina que va sola, com aquell qui diu.

Aquests són els comptes que veuen els regidors i regidores. No veuen, lògicament, els comptes de cada fruiteria, carnisseria i peixateria. I és en aquests números on rau la vulnerabilitat. Si volem ser una ciutat amb tants mercats com tenim ara, aquests comptes privats han de sortir en verd. I el paper d’una institució pública no és evidentment injectar diners en negocis privats, sinó procurar que els costos d’aquests comerços no es disparin i que creixi l’afluència de públic als mercats.

El consistori més o menys va fent els deures en promoció, però la pujada de taxes i la despesa energètica fan evident que l’exigència econòmica està sent molt alta. Massa alta. Cal buscar altres fonts de finançament, perquè ja no queden gaires grans remodelacions a fer. I les obres de millora del futur generaran despesa però no ingressos.

I mentre duri aquest impàs advers, l’administració ha de cuidar molt més la relació amb el paradista. Ha de ser un còmplice que motiva i acompanya, i no pas un castell fred i inexpugnable com ara. Les associacions de venedors denuncien unànimement opacitat en els rebuts que paguen, falta d’interlocució i nul·la resposta a les queixes. Se’ls exigeix que contribueixin més a les finances dels mercats i a canvi no reben ni un gràcies. Al contrari, s’han emportat l’amenaçadora insinuació que si no s’arromanguen potser l’Institut acabarà dissolt i hauran de fer cua a la finestreta general per cada gestió que necessitin fer.

L’amor amb amor es paga, diu la dita. Doncs compte, perquè el desamor també provoca desamor: si a sobre de no fer caixa reben coces contínuament, les persianes baixaran molt ràpid.

Nou comentari