La crisi no acaba de marxar de les llars barcelonines, ni a la capital ni a l’àrea metropolitana. La reactivació econòmica avança ràpidament i les emergències severes van quedant enrere, però les privacions moderades com no poder pagar un rebut o marxar una setmana de vacances s’han cronificat. Els alts lloguers i la creació de llocs de treball de baixa qualitat llastren el pressupost de les famílies i han creat un estat permanent d’estrès econòmic post-crisi. En definitiva, Barcelona va bé però hi ha una bossa de barcelonins que s’està quedant enrere.
La nova entrega de les Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida (2017-18) posa dades concretes a aquest escenari social. Les han presentat aquest dijous el regidor de Presidència de Barcelona, Jordi Martí, i per part de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona –que fa l’estudi des de 2004–, el seu director Ricard Gomà i l’investigador Sergio Porcel.
Mentre les rendes familiars pugen en conjunt un 3,1% i ja se situen en una mitjana de 34.292 euros a la ciutat, un 21,3% de la població metropolitana es troba en risc de pobresa (683.000 persones). La privació material severa ja només és del 4,9%, però la moderada castiga al 14,1% de la població.
Els infants, com ha passat des de l’inici de la crisis, s’emporten les ràtios més altes de pobresa malgrat l’Estat del Benestar. La gran majoria dels indicadors de vulnerabilitat són pitjors a la corona que a la capital. El risc de caure en la pobresa és inferior entre la gent gran pel coixí que suposen les pensions i és més alt també entre immigrants i els veïns sense estudis superiors.
Què vol dir estrès econòmic?
L’estrès econòmic és la lletra petita de la pobresa. Un terç de les famílies no poden fer front a una despesa imprevista, com canviar la rentadora, i també un terç es queden un any més sense ni una setmana de vacances. Una de cada 10 s’han hagut d’endarrerir en el pagament del pis o de la llum.
El 35,8% de les llars han de dedicar més del 40% del que ingressen a pagar el pis i, en general, els barcelonins dels 36 municipis de l’AMB han hagut de dedicar un 4,1% més de pressupost a l’habitatge. La sobrecàrrega és especialment alta entre els joves de fins a 34 anys i entre els veïns de la capital, tot i que puja més (+7%) a la primera corona que a la ciutat (+0,9), on ja va tocant sostre.
“Tot això genera un cert estat d’ànim general, perquè si veus que la teva ciutat té èxit i els carrers estan plens de gent comprant però tu no pots canviar-te l’escalfador del gas, tens un nivell de frustració molt superior”, ha assenyalat Jordi Martí. Aquest sentiment, ha afegit, “explica molts fenòmens polítics del continent europeu”, com l’ascens de l’extrema dreta.
Transferir rendes funciona
Gomà ha posat èmfasi també en les transferències públiques, és a dir, ajudes com l’atur, les pensions o les subvencions al lloguer. La majoria d’indicadors de pobresa cau dràsticament quan es calculen abans i després de la recepció d’aquests ajuts. I l’estudi assenyala que la caiguda és 5 punts superior a la capital, el que Martí i Gomà atribueixen a la musculatura social de l’ajuntament. “Només es pot explicar per transferències que aplica únicament aquest municipi, com les ajudes 0-16 anys, el Pla de Barris o el projecte B-Mincome del Besòs”, sosté Martí.
Així, reclama un cop més la creació d’un Pla de Barris Metropolità, que l’acord de govern de l’AMB ja preveu per a l’eix del Besòs però que demana que inclogui finançament de la Generalitat de Catalunya. El regidor ha subratllat també la necessitat urgent de regular els lloguers per frenar la tendència alcista que escanya Barcelona i que s’està estenent per les ciutats de l’entorn.
