Les vambes de Sants que fascinen el Japó

La marca de calçat esportiu MaTeS, nascuda el 1947, experimenta ara una revifada de l’interès del consumidor local

Era un dia de principis dels anys 60 i els barcelonins encara no estaven acostumats a veure japonesos pels carrers de la ciutat. Tot i així, Francesc Mates, se’n va trobar un a la seva petita botiga de Sants, on venia el calçat esportiu que havia començat a dissenyar i fabricar el 1947. El visitant misteriós es va entendre com va poder amb Mates i va acabar comprant i enduent-se un parell de vambes del model que ara es diu Myrna clàssic, creat el 1958 i que 62 anys després es continua venent. 

Aquesta anècdota familiar que de tant en tant encara es comenta a casa dels Mates és el primer capítol d’una història de fascinació dels asiàtics, principalment dels japonesos, per la marca barcelonina que ha resistit canvis en la moda i la indústria del calçat i les crisis econòmiques que li han passat per davant. Escenes més recents d’aquest vincle amb l’Extrem Orient són l’edició japonesa de la revista Elle triant MaTeS per incloure-la en un Top 10 i grups de japonesos entrant a la botiga del carrer Gayarre i demanant fer-se fotos amb Myrna Mates, filla del fundador i responsable del negoci des de fa tres dècades. “Encara que normalment compren el producte al seu país, si són a Barcelona de vacances els agrada venir a la casa mare i endur-se vambes d’aquí. I si m’hi troben, em reconeixen de les revistes i volen fer-se fotos amb mi”, explica Myrna Mates.

Vambes Mates en el procés d'elaboració al taller de la marca de Sants / Cedida
Vambes Mates en el procés d’elaboració al taller

Admet que per a ella aquesta projecció internacional de la marca –també tenen molta clientela a Corea, Hong Kong i el Regne Unit– és “un orgull”. Però ara està especialment contenta de notar la revifada de l’interès del consumidor local. “Sembla que la pandèmia de Covid-19 ha fet que tothom miri més cap al producte de proximitat, en tots els terrenys, també en el del calçat”, apunta. “De fet, ja s’havia notat un lleuger repunt en els últims anys del públic, que valora més la qualitat i el que està fet a prop.”, afegeix al seu costat Marc Pàmies, responsable de producte i de la botiga. Ell és qui està més de cara al públic, ja que la Myrna, mestra sabatera, passa moltes més hores al taller, on encara es treballa de manera artesanal.

Els inicis: un atleta aprenent de sabater

La hisòria de la marca que ara dirigeix comença abans que ella nasqués, en la Barcelona dels anys 40. El seu pare era atleta i feia d’aprenent en un taller de sabateria. Com a esportista, tenia clares les necessitats d’un calçat que no es trobava en aquella ciutat de postguerra grisa i pobra, i va començar a empescar-se’l ell amb material sobrant del taller on treballava. Així va ser com va començar a fer vambes de pell per a atletes: primer per a ell mateix i ràpidament per a altres esportistes que van descobrir el que duia als peus i li van començar a fer encàrrecs.

Amb els anys, la marca ha evolucionat de fer calçat esportiu especialitzat –que encara fan si se’ls encarrega, com fa la marxadora tarragonina Júlia Suárez– cap a models de vambes més urbanes. “No és que decidíssim nosaltres la reorientació, ens ha anat venint perquè era el que el consumidor demanava. Abans les vambes es portaven només per fer esport i ara es porten cada dia. I la frontera entre la vamba purament esportiva i la urbana s’ha anat desdibuixant”, resumeix la Myrna.

“Ningú donava un duro per mi perquè era dona”

El gir va començar els últims anys del segle XX, quan ja feia gairebé una dècada que la Myrna s’havia quedat sola al front del negoci familiar per la mort prematura del seu pare el 1991. Haver tirat l’empresa endavant l’omple de satisfacció. “Quan va morir el meu pare ningú donava un duro per mi. Jo feia anys que treballava en el negoci, però era una dona, i ningú hi creia”, recorda. Ella ho explica, s’encongeix d’espatlles i s’autoafirma amb la feina feta. “Jo el que faig és treballar i treballar molt, passo dotze hores al taller perquè tot és molt artesanal”, remata.

Myrna Mates, al taller de la marca de vambes de Sants / Cedida
Myrna Mates, al taller

L’orgull familiar, basat en la feina constant i en el manteniment de les essències –totes les peces estan fetes amb pell, cosa que ja no passa amb les vambes d’avui dia– també té un raconet de mite. El de veure indicis clars que el model Myrna clàssic ha acabat inspirant marques com Nike a través d’un fil gairebé invisible que passa pel Japó. Perquè són clares les similituds entre la vamba creada per Francesc Mates als anys 50 –que es va popularitzar als anys 60– i el model Tiger de la firma japonesa Onitsuka, que al seu torn té com a descendent Nike, nascuda com a importadora d’Onitsuka als Estats Units. Les famoses Nike Cortez –les més populars de la història de l’empresa, les que feia servir per córrer Forrest Gump– estan clarament inspirades en les Onitsuka Tiger. I podria molt ben ser que la visita d’aquell japonès misteriós a la botiga de Sants estigués al darrere de l’aparició de les Onitsuka Tiger. I tancaria aquest cercle obert a Sants. 

Comentaris

    Roser 03/08/2020 8:26 am
    I enguany la Myrna no organitza ja la Cursa de l'Amistat el 1r de novembre. Massa traves per part de l'Ajuntament i que hoi fa inviable. Poc recolzament. La cursa més autèntica. Des delCastell de Montjuïc fins a dalt l'avió del Tibidabo. Y la Myrna sempre al capdavant. Molt de goig veure-la en arribar a dalt del Tibidabo. I les seves sabates les millors del món. Sense cap mena de dubte.

Nou comentari