El Bar Brusi, la Casa Gallofré, la Llibreria Farré o la Granja Bruselas. Aquests són només alguns dels noms de la llista interminable d’establiments emblemàtics que han hagut d’abaixar la persiana en els últims anys. Fruit de la manca de relleu generacional, les altes aspiracions rendistes dels propietaris dels locals o simplement d’un canvi en els costums i hàbits que complica la seva subsistència en la Barcelona actual. En la majoria dels casos, el canvi de mans ha suposat també la destrucció completa de l’ecosistema interior preservat durant dècades per aquests negocis històrics, deixant com a únic rastre de la seva trajectòria els rètols i aparadors exteriors, completament descontextualitzats i ben bé com si formessin part del decorat d’un western.
Ara bé, entre els emblemàtics que es mantenen dempeus també hi ha casos per a l’esperança. Un dels exemples més paradigmàtics potser és el de la Granja Vendrell. Aquest establiment ubicat en els baixos del número 59 del carrer de Girona va tancar el 30 de setembre del 2019 després de noranta-vuit anys d’història que l’havien convertit en un dels clàssics de la Dreta de l’Eixample. Demetri Vendrell -la tercera generació al capdavant del negoci- decidia jubilar-se i, a falta de relleu intern, deixava el local en mans d’algú altre en règim de lloguer amb l’objectiu que aquest pogués continuar amb l’activitat que la seva família havia desenvolupat ininterrompudament des que el seu avi fundés la granja el 1921. Ho va poder fer de la mà de la restauradora Arianna Grau, que l’any 2021 va assumir el repte de modernitzar la cafeteria, mantenint tant la majoria dels elements de la decoració interior com algunes de les receptes casolanes icòniques, com la nata muntada, el mató o la crema catalana, tot ampliant la carta amb plats de cuina italiana.
La resurrecció del negoci, però, es va quedar a mitges. Les restriccions per la pandèmia del coronavirus, les obres de la superilla de l’Eixample i una clientela encara acostumada a la manera de fer dels antics responsables van generar una tempesta perfecta que va acabar sentenciant el periple de Grau al capdavant de l’establiment, que va finalitzar de manera abrupta el juliol del 2023. Aquell mateix estiu de fa dos anys, els empresaris barcelonins Gabriel Buixó i Alejandro Donadeu fundaven Moltamà, una companyia centrada en el cafè d’especialitat que obria el seu primer punt de venda al públic a l’espai de cotreball PAU, ubicat al número 47 de la ronda de Sant Pau. Mesos després, aquesta nova marca seria precisament l’encarregada de treure el cartell de la immobiliària que lluïa a la façana del local per reobrir finalment la Granja Vendrell sota un nou concepte el març del 2024.
Una capsa de sorpreses
Gairebé ha passat un any des de la seva reobertura. En aquests primers mesos d’adaptació, els nous responsables han comprovat com el record del negoci de tota la vida encara pesa entre els veïns del barri, poc avesats a uns canvis que, paradoxalment, afecten de ple barris immersos en processos gentrificadors com aquest. Ara que l’han recuperat per segon cop, molts clients no deixen passar l’oportunitat d’acudir al seu local de capçalera per fer-se un suís o tastar alguna de les receptes clàssiques. “Coneixia la granja perquè soc del barri i sabia que era un bon lloc on anar a buscar la nata. Així que, quan va sortir l’oportunitat, ens vam animar. Ara és qüestió d’anar veient que vol el client de tota la vida, però també d’obrir-nos a un públic nou“, explica Buixó en declaracions al TOT Barcelona, que assegura que els primers dies que van obrir a la tarda, la gent encara venia a fer-se la seva xocolata calenta tot i tenir una oferta gastronòmica molt més variada amb uns pastissos i unes quiches que farien les delícies de qualsevol.
El cofundador de Moltamà remarca que la seva aposta per un cafè de qualitat superior i pel producte de mercat és compatible amb el manteniment de l’oferta que la granja ha tingut al llarg de la seva extensa trajectòria. Ara bé, reconeix que comandar un emblemàtic és una arma de doble tall, sobretot pel que fa a l’adaptació del local. “Vam reformar només el bàsic perquè hi ha molts elements protegits que s’han de conservar i no es poden pràcticament ni tocar”, assenyala. Aquestes afirmacions no són fútils, ja que l’establiment gaudeix d’una forta protecció patrimonial per la seva catalogació com a establiment d’interès. Més enllà de les lletres d’estil art déco del rètol exterior, col·locades durant una reforma realitzada per l’arquitecte Pere Bassegoda Musté el 1941 i que van ser protagonistes d’un robatori surrealista que va acabar amb les peces en mans dels seus legítims propietaris un cop més, destaquen els diferents elements originals que conformen l’estança principal, presidida per un gran mirall i unes làmpades.
La resta del local, però, no fa curt, sinó que és una capsa de sorpreses. Una obra de l’artista Perico Pastor amb data del 2022 presideix el petit bany de la planta baixa, que s’obre a un espai ampli temporalment ocupat per dues taules que abans formaven part de la terrassa de l’establiment. L’estança comunica amb la zona de la cuina, amb un espai que fa les funcions de celler i amb una habitació allargada on els actuals responsables volen organitzar cursos d’iniciació al món de cafè i tasts de tota mena. Al fons, trobem un petit pati interior on encara es conserva una antiga cambra frigorífica amb detalls de fusta. Aquest espai és el mateix que utilitzava l’avi de Vendrell per fer arribar a través d’un cistell lligat a una corriola els queviures i aliments als veïns de l’edifici durant els moments més tensos de la Guerra Civil, aprofitant que ell es desplaçava fins a la localitat de Begues (Baix Llobregat), on tenien una lleteria pròpia. A l’entresolat, tres grans finestres ovalades comuniquen l’espai principal amb una sala àmplia que encara estan pendents d’adaptar i amb la part del local que durant dècades havia utilitzat com a habitatge la família Vendrell.
Traves municipals que compliquen la supervivència
Si tots els començaments són complicats, en el cas d’agafar el relleu d’un emblemàtic, això sembla multiplicar-se per deu. Només cal conversar amb qualsevol dels responsables d’un negoci històric de la ciutat per copsar que la relació amb les administracions no sempre és la més fluida i que les traves superen amb escreix les ajudes, que en la majoria de casos són inexistents. En el cas de la Granja Vendrell, el principal problema que s’han trobat els llogaters és la impossibilitat de recuperar la llicència de terrassa que havia tingut durant anys el local, que va caducar en l’impàs entre inquilins. On abans hi havia dues taules, ara hi ha un banc aïllat de la superilla de l’Eixample. Els responsables actuals del negoci s’han ofert a pagar el trasllat del mobiliari urbà només uns metres més amunt, en consens amb el propietari de l’establiment que quedaria just davant, però la resposta municipal ha estat que, per poder recuperar el permís exterior, s’ha d’habilitar un bany accessible per a persones amb mobilitat reduïda. Tot i que es tractaria d’una intervenció costosa i complicada, tenint en compte la protecció patrimonial del local, els llogaters no es tanquen a sufragar aquestes obres, però demanen garanties al consistori de què servirà per poder obtenir la llicència, un escenari que per ara no sembla gaire clar.
“Així com jo he de respectar certes normes com a establiment històric, ells que s’omplen la boca amb els emblemàtics podrien posar més facilitats. No és una qüestió de diners, sinó de tenir una certa sensibilitat. Nosaltres volem recuperar la traça d’aquest negoci, però ens està costant molt”, lamenta Buixó, que ja ha de capejar les dificultats que tenen amb la captació de personal i el tràfec constant de furgonetes pel carrer durant els matins. Ara bé, si hi ha alguna veu autoritzada per valorar la fins ara trajectòria curta dels nous llogaters, aquesta és la de Demetri Vendrell. “Hi ha una diferència substancial en el tipus de negoci, però l’essència persisteix. Han recuperat clients de tota la vida i, més enllà del nom, la filosofia continua. I que així sigui per molts anys”, apunta l’últim hereu de la família fundadora. Unes paraules contundents, però que semblen indicar que el camí emprès pels nous responsables és el correcte i que la resurrecció de la granja -ara sí- està més a prop de deixar de ser només un miratge.
