La Copa Amèrica ha marxat de Barcelona per, segons les autoritats locals, no tornar -almenys, no a curt termini-. Després de suggerir durant tota l’estada de la principal competició internacional del món de les regates que el projecte podia haver aterrat a la capital del país per quedar-s’hi, l’alcalde Jaume Collboni s’ha abaixat d’un vaixell en el qual empresaris i grans marques encara continuen. El no del consistori i la retirada del guanyador de la competició -de nou els neozelandesos, capitanejats per Grant Dalton– a la cerca d’un “creixement” que, asseguren, la ciutat no hi pot garantir, s’ha trobat amb la resistència dels agents empresarials, que ja cerquen fórmules per recuperar el certamen per a les costes catalanes. El president de la patronal catalana de les grans empreses Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ja ha anunciat que “lluitaran amb altres entitats per aconseguir que la Copa es quedi” -amb l’afegit favorable les petites i mitjanes empreses i de l’egarenca Cecot-; mentre Barcelona Global, el gran herald de la cursa, cerca repetir confiant en la “col·laboració publicoprivada”. El capital barceloní, val a dir, comparteix un diagnòstic falaguer de les darreres setmanes: el pas dels velers pel front marítim ha estat, asseguren, “tot un èxit”. Les institucions, però, parlen amb la boca més petita, i fins i tot el Port de Barcelona, tal com declarava en una recent roda de premsa el seu president Lluís Salvadó, s’espera a les dades definitives per bastir una anàlisi completa.
Les xifres, és cert, encara no han quedat negre sobre blanc; però les primeres estimacions deixen entreveure que, com a mínim, les falagueres previsions que la Fundació Barcelona Capital Nàutica -organitzador de l’esdeveniment, amb Barcelona Global al capdavant- va difondre abans de la celebració no es compliran fil per randa. A escassos 10 dies de finalitzar les curses davant la Barceloneta, el consistori va reconèixer que mancaven 600.000 visitants per assolir la meta -n’hi havien passat, amb el seu mètode de càlcul, 1,6 milions, mentre que la previsió per al conjunt de la regata s’elevava fins als 2,3-. Sense un estudi estadístic per corroborar les seves sensacions, els veïns de la zona mai han arribat a notar un especial augment de la pressió de visitants durant la competició. De fet, com ja avançava el Tot Barcelona, alguns locals de restauració del barri han registrat reduccions de l’activitat que han causat pèrdues significatives durant l’estiu. També la portaveu de la Plataforma No a la Copa Amèrica, Esther Jorquera, era clara en aquest sentit: “Aquí, al barri, no ha vingut un milió i mig de persones”. Sí que ho ha pogut corroborar l’Institut Nacional d’Estadística que, en la seva dada mensual de moviments turístics en fronteres, ha confirmat que no només Barcelona no ha rebut més visitants forans durant el setembre -mes que ha concentrat el gruix de la competició, si bé no el seu punt àlgid-: n’ha rebut un 3% menys, amb uns 712.000 durant les setmanes estudiades.
Amb tot, el mateix govern municipal -que continua descrivint la regata com un “èxit absolut”- ha reconegut que no s’assolirà l’impacte econòmic previst en les estimacions anteriors a la celebració del certamen. Així ho va aclarir el passat cap de setmana el tinent d’alcaldia d’Economia Hisenda i Turisme, Jordi Valls. Malgrat que el socialista “no veu cap plantejament negatiu a la Copa Amèrica fins ara”, concedeix que els 1.200 milions d’euros que es van difondre com a objectiu de l’organització de l’esdeveniment. Com recordava a aquest mitjà el professor Ismael Fernández, catedràtic jubilat d’Estructura Econòmica de la Universitat de València, no és el primer cop que la competició no arriba a les expectatives econòmiques promeses: tant la capital del País Valencià com Auckland, quan els neozelandesos jugaven a casa, es van trobar amb un panorama similar.
València, els guanys de la gran empresa
El desfalcament més conegut de tots els provocats per la Copa Amèrica és el de València, amb un forat de 400 milions d’euros als comptes del Consorci València 2007, encarregat de portar endavant la cursa l’any 2007. Llavors, l’Estat espanyol va dedicar una inversió de més de 313 milions d’euros als organitzadors, una quantitat que ja es va aprovisionar l’any 2016 davant els clars impagaments generats per la regata. Si va tenir algun impacte positiu, com recorda l’informe elaborat pel mateix Ismael Fernàndez en col·laboració amb les acadèmiques Maria Luisa Martí i Rosa Puertas, va ser per a les grans empreses darrere de l’estructura -els sponsors-. Segons les conclusions del seu estudi posterior, “les grans empreses i les transnacionals van ser les principals beneficiades de la competició, deixant enrere el conjunt nombrós d’empreses valencianes”. Una evidència que l’economista recuperava durant les primeres setmanes de la regata barcelonina en referència a les importants concessions fiscals que les firmes globals vinculades a la competició van rebre, tot apuntant que, com a tal, l’activitat “no genera beneficis”; però sí els rebota a futur mitjançant aquestes estratègies impositives.
Més enllà de les dades econòmiques, la percepció de la ciutadania valenciana sobre els efectes de l’esdeveniment és marcadament negativa. Així ho confirmava un estudi de la Universitat de València elaborat l’any 2016: a parer dels valencians consultats, durant les setmanes que van durar les dues edicions que van acollir, es va notar una important “pujada del preu dels béns i serveis” a la ciutat -un fenomen especialment insidiós per a una població amb, generalment, un poder adquisitiu més baix que els assistents a la regata-. El forat econòmic creat per la prova, així com els vincles amb trames de corrupció a escala regional i el desús de moltes de les infraestructures bastides ad hoc per a la competició, també hauria “empitjorar la imatge i reputació” de València.
Nova Zelanda, 293 milions en vermell
El darrer a acollir la Copa Amèrica va ser un mercat molt més favorable per a l’esdeveniment que el barceloní. L’equip de Grant Dalton va portar a casa la competició: a Auckland, Nova Zelanda, l’any 2021. Tornava, de fet, després de dues edicions l’any 2000 i 2003, amb un públic entregat -un mitjà esportiu local recordava llavors que “només els All Blacks aixequen més la gent” al país que el Team New Zealand-. I ho feia sobre unes estimacions similarment ambicioses a les registrades a la capital catalana. Llavors, l’estudi previ publicat per l’organització apuntava a un impacte econòmic positiu de 1.000 milions d’euros a l’economia local, lleugerament més modest que el registrat a Barcelona. Després de la regata, però, el govern del país va publicar un informe proper a les 100 pàgines detallant el rendiment final de la cursa. Segons aquell document, per cada dòlar invertit en l’organització de l’America’s Cup, l’economia neozelandesa va ingressar 72 centaus. Una xifra negativa, i molt llunyana a les estimacions que el mateix executiu kiwi recordava als organitzadors, que s’elevaven als 1,14 dòlars per cada moneda col·locada al certamen. Amb tot, la ciutat d’Auckland hauria perdut uns 146 milions de dòlars durant el mes i escaig en què va acollir la copa el 2021; mentre que les butxaques nacionals se n’haurien deixat a tocar de 293 milions.
Part d’aquest forat, a parer del govern, va tenir molt a veure amb els estralls de la Covid. És cert, recorden, que va haver-hi només quatre participants -el campió i tres challengers-, en comptes dels vuit que normalment formen el palmarès. Val a dir, però, que els càlculs de l’executiu valoren l’impacte econòmic total dels cinc equips en uns 150 milions de dòlars, dels quals 53 es podrien considerar “beneficis nets”, argumenten. D’aquesta manera, en un context de normalitat competitiva, les pèrdues hagueren estat lleugerament menors, d’uns 240 milions de dòlars per al conjunt de l’economia neozelandesa. El gruix de les pèrdues, però, es concentren -a parer de l’administració encarregada de la recerca- en una “despesa pública molt superior a l’esperada”. La dedicació pressupostària del sector públic neozelandès, tal com recull el report oficial, es preveia als volts dels 200 milions de dòlars; i, finalment, es va disparar fins als 349 milions; a més d’un cost de fons públics de 74 milions de dòlars. “Aquests efectes combinats -resen les conclusions de l’estudi- van generar dèficits significatius tant a Auckland (-91,6 milions) com a Nova Zelanda en conjunt (-156,1 milions)”.
San Francisco: Només quatre equips
En el cas de la Copa Amèrica de San Francisco -fa dues edicions, l’any 2013- el consens posterior a la celebració va ser que es va quedar “molt lluny” de les expectatives generades per l’organització. Llavors, val a dir, l’impacte econòmic previst era superior al que es va difondre a Barcelona: 1.400 milions de dòlars durant les setmanes de regates. L’activitat generada pels velers, però, va ser substancialment inferior, d’uns 385 milions de dòlars -una xifra que s’eleva als 500 milions si s’inclou la construcció d’una terminal de creuers al port local que el consistori va vincular a l’arribada dels regatistes-. Llavors, val a dir, les inversions públiques van ser molt més baixes de les que s’han vist a Auckland, València o Barcelona: l’ajuntament californià va dedicar a la regata només 11,5 milions de dòlars, una xifra per sota fins i tot de les previsions públiques, que s’elevaven fins als 13 milions. La premsa de l’estat pacífic, però, apuntava que tot plegat va acabar generant un dèficit per a la metròpoli d’uns 5,5 milions de dòlars.
Hamilton: l’excepció feliç
Entre San Francisco i Auckland, Bermuda va acollir la regata l’any 2017, la darrera edició abans de la pandèmia. En el cas de la petita nació illenca -i, en concret, la ciutat de Hamilton, epicentre de les celebracions-, les dades públiques apunten a un important èxit econòmic. Segons els informes locals, per cada 100 dòlars invertits en la cursa, l’economia n’hauria crescut uns 500. A diferència de les administracions de Nova Zelanda o els Estats Units, els representants públics de Bermuda van sortir de l’esdeveniment fent bandera de les dades. Segons el llavors primer ministre, Michael Dunkley, acollir la Copa Amèrica va ser “el tracte del segle”, amb uns costos de menys de 120 milions de dòlars i un impacte sobre el PIB proper als 340 milions.
